dijous, 17 de febrer de 2011

Han tornat les orenetes



Ahir vaig veure orenetes. Han tornat abans d’hora, perquè l’hivern encara és viu. Algú els deu haver dit que ja fa bo i no s’han fet pregar. De sempre, l’arribada d’aquests migrants ens ha fet tremolar les ales del cor. Cada any les acollim amb una emoció antiga. Són ocells amics.

Les orenetes són portadores d’una joia neotestamentària. Són els àngels anunciadors de la primavera. Fan uns nius que són talment capelletes de sants i un diria que consagren les cases que els acullen. Les seves volades dibuixen la gràcia divina. Són animals teofànics.

Conta la tradició que Déu i el Dimoni van fer juguesca per veure qui dels dos faria un ocell més bonic i volador. Déu al cel va fer l’oreneta, i el Diable a l’infern va fer el ratpenat, i és per això que aquest mamífer busca la fosca, perquè a la fosca fou fet. No cal dir res més.

O sí. Cal dir que l’oreneta matina com a bona cristiana; de tots els ocells, és el més matinador. A Barcelona interpretaven el cant de l’oreneta de la manera següent:

“Hem pastat i hem cuinat,
hem anat a Montserrat,
i tu encara ets al llit,
lleva’t, lleva’t de matí.”

A la Plana de Vic senten això:

“Hem anat a Montserrat,
hem menjat i hem begut,
hem pagat el que hem degut,
i tu encara ets al llit.
Iiiiiiiiiiiiiiiii !”

I al Rosselló els senten –sentien?– dir:

“Fadrí, fadrí,
lleva’t de matí;
som anat a Montagut,
som menjat i som begut,
som pagat el que som degut,
som restat quiiiitis.”

Benvingudes, orenetes.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Molt poètic, i al damunt són uns insecticides naturals fantàstics! ehem, cadascú mira per allò que més li convé :)

pere ha dit...

Fa uns quants dies que penso quan veuré -desig intens- la primera oreneta de la temporada, i havia de ser en un bloc ... i amb reminiscències sagarrianes :-)

Joan ha dit...

Caram, com envejo aquest esclat de vida aquí envoltat de ciment.