Creativitat lingüística O.O

“–¿Qui es menja el gall de la Passió?”, fa l’endevinalla. La resposta és “–El rovell”, perquè el gall de la Passió era de ferro. Si apliquem la pregunta a la llengua catalana, la resposta és la mateixa: “Se la menja el rovell” (i els dos o tres depredadors que coneixem de sobra, esclar). Hi ha mala peça al teler.

Perquè una llengua que no és objecte de joc i esca de creativitat, és un trasto. Una persiana enferritjada. Els calçons encartronats d’en Pepitu va de curt. Servidor, que faig anar l’arada en un institut de secundària, m’enfronto cada dia a la manca de creativitat lingüística dels meus clients. Són joves, direu. Sí, però quan es fan grans són allà mateix, masegant el ninot.

Us situo. Un ensenya llengua a dos grups de tercer d’ESO, suara tocava parlar dels ritmes en poesia i he explicat el iambe (at), el troqueu (ta), el dàctil (taa), l’amfíbrac (ata) i l’anapest (aat), i jo que els poso deures. Un dels exercicis consisteix a posar de costat dues paraules que continguin aquests ritmes. Fàcil, no? Una cosa que podria anar així:

IAMBE: calaix obert
TROQUEU: bassa fonda
DÀCTIL: música rítmica
AMFÍBRAC: oliva pansida
ANAPEST: homenet enganxós

Doncs bé. No se n’ha sortit –o no s’hi ha posat– ningú. Diuen que és massa difícil. Que no troben les paraules. La peresa, direu, que no li vaga de moure’s. D'acord. Però també la falta d’imaginació i de creativitat, la ignorància de la tradició, l’encongiment i l'eixorquia de la llengua. Només cal sentir-los: a ells, que tenen catorze anys, i als que en tenen cinquanta. Toquen el català com un que ballés amb un espantaocells. Per aquest pendís anem de dret a la cassola. La llengua és un plaer, un joc i una festa, o no és. Ara com ara, el català no és.