dimecres, 16 de febrer de 2011

Trasbals



Comença així, un poema de la Montserrat Abelló:

“Som nosaltres
que trasbalsem les paraules.
De sobte,
ens semblen buides,

com si sols els sentits
manessin i ja no poguéssim
plasmar cap gest,
sinó en el gest mateix.”

No sé vosaltres, però a mi també em passa. Em fa l’efecte que produïm les paraules amb tanta lleugeresa que no pesen; que han tornat tan primes que no abriguen; que van tan de pressa que no encerten a dir el que volen dir. El gest sí, esclar, que en una dècima de segon queda imprès a la retina. La paraula no, que el flux vertiginós de la informació no la sosté, i ella no té temps de sostenir el pensament. Qui s’hi aferra queda al marge del corrent. Antanyasses, la paraula era un pont. Ara sembla una illa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Acabo de fer cap a una illa: l'illa d'antanyasses.

Aquesta reflexió teva m'ha fet pensar en els suports digitals i en com m'adono que m'estic acostumant a llegir-hi moltes coses: lliscant -gairebé diria que patinant- per sobre de les paraules. El dia que ho vaig veure em vaig amoïnar i tot; ara també penso que, si es fa conscientment, rai.

Siau,

Jordi

Joan Calsapeu ha dit...

La veritat viu en la lentitud de les paraules.

Vivim contra la lentitud, contra les paraules, contra la veritat.

Antanyasses... ¿No evoca lentitud, aquesta illa? I més coses.

Siau.

pere ha dit...

Certament, però tenim tot el temps del món per deixar sortir les paraules escrites.

Joan ha dit...

No crec que les paraules perdin gruix, però és evident que qui les llença o recull no en fa el mateix ús. Les paraules són tan sòlides com sempre, som nosaltres que ens tornem vagues i buits.