diumenge, 20 de febrer de 2011

Coloms a dojo



Tot revisant papers de Joan Amades, ensopego dos Coloms descobridors d’Amèrica, l’un de Mataró i l’altre de Sant Andreu de la Barca. Transcric la referència: “Segons la tradició catalana, el descobridor del nou continent, el que fins ara la història ha anomenat Cristòfol Colom, era català. Per als pescadors i la vella gent de mar, era fill de Mataró i, segons el dir d’alguns terrassans, havia nascut a Sant Andreu de la Barca, on encara avui la gent del poble assenyala la casa on va néixer” (Tradicions patriòtiques, “La descoberta d’Amèrica”, 1933).

L’Amades era així: pescava brou de llengua i el catalogava una mica a la babalà, sense buscar documentació que avalés una tesi. La història no era el seu fort. Evacuada consulta a en Jordi Bilbeny, que sap quantes potes té un poll, obtinc que “no hi ha cap Colom noble a Mataró al darrer terç del segle XV; això és segur”. I, tocant al Colom de la Barca, no sembla que el coneguin ni a ca seva. Enraonies. Basades segurament en la presència ocasional o duradora d’un membre de la família Colom a tal o tal lloc. A Felanitx, per exemple. O a Lleida.

El periodista Vidal Vidal es fa ressò, a La ciutat de l’oblit (p. 758), de la tradició que fa Colom lleidatà. El d’Arbeca diu que “la família Colom devia ser de les pioneres de la Lleida reconquerida”; recorda Ferrer Colom, el bisbe lleidatà que al segle XIV va fer construir la capella de la Concepció a la Seu, i cita l’historiador Querol Clavís, segons el qual “Cristòfol Colom va néixer a Lleida, va ser batejat a la Seu Vella, va residir a la ciutat fins als setze o disset anys i, abans de fer-se a la mar, encara va freqüentar les aules de l’Estudi General”. Vidal encara esmenta una altra hipòtesi ponentina que fa néixer el descobridor a Tarroja de Segarra.

Vaja, que trobem el descobridor empadronat tot a l’ample de la nació catalana. Ço és, trasmudat en mite. Cosa que és rellevant. Perquè, quan la veritat és esborrada violentament, aquesta perviu en forma de mite, en la clandestinitat de la cultura popular. El mite és una forma de resistència nacional. I aquí sí que l’encerta l’Amades, que veu en la tradició oral una defensa eficaç contra la desmemòria imposada i la manipulació històrica:

“Sortosament, hi ha un llibre immens obert a tot vent i sempre a disposició dels que posseeixen l’art i el do de saber-lo llegir, que és el llibre de la sagrada tradició, el qual no pogué destruir ni el poder dels reis, ni les armes dels exèrcits, ni el foc dels botxins, puix que la seva agudesa és tan subtil, que contra ella s’estrellen [sic] tots els poders humans.” (Tradicions patriòtiques, “Tradicions de la guerra de Successió")