dijous, 10 de febrer de 2011

El nacionalisme lingüístic espanyol

¿Quin és l’imperi que, al llarg de la història, ha matat més llengües? ¿El romà, el francès, l’anglès o l’espanyol? ¿Quin és el rànquing? Ho he demanat als filòlegs que tinc a mà i a un parell d’historiadors, i ja me’ls veus amb cara de peix i fent rodonetes amb la boca. En Miquel Colomer diu que no dorm. Treure el compte de les llengües que el llatí va esborrar deu ser una empresa impossible. I no sé si és possible saber si s’han fos més llengües de Mèxic amunt o de Mèxic en avall. Entén-t’hi, Pere. Una cosa és segura, però: que Espanya forma a les primeres posicions del rànquing. El currículum etnocida dels espanyols és esfereïdor. Cosa que imprimeix caràcter i es cargola a l’adeena.

Curiosament, l’experiència històrica dels catalans és exactament la contrària. En els segles de la nostra expansió imperial, del XIII al XV, els invasors catalans no van perpetrar –que jo sàpiga– cap lingüicidi (Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols, Malta, Grècia, no van veure amenaçades les seves llengües). Això (sumat a la persecució rabiosa, obsessiva, de la nostra llengua) també conforma un tarannà.

D’aquí el xoc cultural, nacional i polític entre Catalunya i Espanya. La part catalana es demana com ho hem de fer per donar vida a les llengües. La part espanyola es demana com s’ho han de fer per matar les llengües que els fan nosa. Els designis són incompatibles, i l’única manera d’evitar el patac, i el desastre, és posar una frontera d’estat entre les dues concepcions. Si el monstre se’t menja, fuig. Tan senzill com això. En aquest vídeo el professor Juan Carlos Moreno, de la Universidad Autónoma de Madrid, explica molt bé el monstre, com es produeix i es reprodueix:


8 comentaris:

anna ha dit...

Hola! Sóc nova al bolc i em sap greu començar portant la contrària, però no hi he pogut fer res...i és que jo sàpiga no en queda gaire d'àrab o d'altres llengües que potser vivien (berber potser?)per València, Mallorca i altres llocs conquerits pel comptat de Barcelona. A Sicília, Grècia, etc... vam estar-hi poc com per poder-hi fer cap genocidi lingüístic. Jo no posaria la mà al foc pels nostres avantpassats imperialistes. De tota manera, està clar que l'Imperi Español a arribat molt lluny en la seva tasca mata llengües, cap dubte.

Clidice ha dit...

Potser l'Anna té raó i no és bo anar a cercar motivacions més enllà del present, la contextualització històrica és important. Aquest vídeo ja el coneixia i em sembla molt coherent el que ens explica. Cal fer que se'ns respecti ara i aquí, com cal respectar la resta. El mal que si que ve del passat és la justificació que fan alguns basant-se en la manipulació de la història. Això, que també fan alguns dels "nostres", és més greu quan es té el poder d'un estat al darrera.

Joan Calsapeu ha dit...

Anna, no et sàpiga greu portar la contrària: és la cosa més sana del món. Em sembla que no m'he explicat bé. Els nostres avantpassats eren uns salvatges, i tant. Quan dic que, històricament, els catalans no hem fet desaparèixer cap llengua, vull dir literalment això, perquè l'àrab i l'amazic són vius. Jaume I va buidar Mallorca de musulmans, però l'àrab i l'amazic existeixen.

¿Que si l'ocupació catalana de Sicília, Nàpols o Grècia hagués durat 300 anys més, potser sí que hi hauria hagut lingüicidi? Doncs no ho sé. Això és fer sociolingüística-ficció.

Clídice, jo només busco la veritat. ¿Quantes llengües han desaparegut sota l'ocupació catalana? Jo no sé dir-ne cap. Si algú en sap d'alguna, me'n digui el nom, sisplau.

anna ha dit...

Bon dia! És cert, van fer-les desaparèixer d'alguns territoris però no del món. Segur que algun dialecte específic, vocabulari i coses així, però res més. De tota manera, segueixo pensant que no m'agrada gaire posar-nos d'exemple, sobretot pel que fa als imperis. Trobo que hi ha una tendència a idealitzar aquest passat que no em sembla gaire saludable.

Joan Calsapeu ha dit...

Bon dia, Anna. Aproximem posicions. I, bo i així, encara mantinc, amb tu, una llesca de discrepància. Vejam si em sabré explicar. Als pobles ocupats, com el nostre, se'ls inocula el verí de l'autoflagel·lació. El poble que té aquest verí a la sang se sent indigne de dir les virtuts pròpies, i en canvi se sent obligat a subratllar-se els defectes. Això ens passa, i molt.

Esborrar una veritat amb l'excusa que és una "idealització" és un dels signes de la malaltia. Anna, si estimem la veritat i ens volem autorespectar, hem de poder dir que els catalans, històricament, no hem mort cap llengua. Això és una veritat com un temple. Forçar-nos a callar-la, en un exercici d'hiper-auto-criticisme, és un signe d'autoodi. És un d'aquells blogueigs mentals que converteixen una nació ocupada en una colla de subnormals i d'impotents.

¿De debò trobes que "hi ha, entre nosaltres, una tendència a idealitzar el passat?" ¿T'ho has pensat bé, això? Perquè jo trobo que és just al contrari: que hi ha la tendència de menystenir, de desvalorar, d'empetitir l'experiència històrica dels catalans.

El romanticisme, Anna, el temps d'idealitzar la nostra història, ja fa temps que ha passat avall. Ara estem en un estadi ben altre. Ara correm el perill d'idealitzar el futur, perquè som a prop de la indepèndència i és fàcil somiar truites. La realitat, no gens ideal, és que el futur també serà dur. Però serà lliure.

Una abraçada.

anna ha dit...

Hola de nou! Et dono la raó, els pobles com el nostre tenen tendència a l'autoflagel·lació. No crec que sigui el meu cas, però. Penso que hi ha parts de la nostra història que s'han de reivindicar...fins i tot tinc certa tendència a la idealització. Però no és el cas de les conquestes medievals i l'Imperi. L'altre perill de pobles com el nostre és intentar reivindicar versions millorades d'imperis, no crec que sigui el camí.

Crec que la nostra sensibilitat cap a la diversitat lingüística és resultat de ser una llengua minoritzada, tal com dius. Amb la nostra petita experiència, potser en un futur, si ens decidim a fer un imperi tindrem sensibilitat cap aquests temes. ;)

Una altra abraçada i Visca Egipte!

Lior ha dit...

Jo, que no coneixia el video, el que celebro és que, a espanya, hi hagi opinions com les d'aquest senyor. Espero (vanament?) que sigui una llavor que doni fruits. A on l'hem de plantar perquè germini, és un altre tema; perquè de terra fèrtil a la racionalitat, a espanya, n'hi ha poqueta...

Anònim ha dit...

El van treure i ara el podeu trobar aquí:

http://www.youtube.com/watch?v=qJpZgIR_J9E&feature=player_embedded#at=61