El nacionalisme lingüístic espanyol

¿Quin és l’imperi que, al llarg de la història, ha matat més llengües? ¿El romà, el francès, l’anglès o l’espanyol? ¿Quin és el rànquing? Ho he demanat als filòlegs que tinc a mà i a un parell d’historiadors, i ja me’ls veus amb cara de peix i fent rodonetes amb la boca. En Miquel Colomer diu que no dorm. Treure el compte de les llengües que el llatí va esborrar deu ser una empresa impossible. I no sé si és possible saber si s’han fos més llengües de Mèxic amunt o de Mèxic en avall. Entén-t’hi, Pere. Una cosa és segura, però: que Espanya forma a les primeres posicions del rànquing. El currículum etnocida dels espanyols és esfereïdor. Cosa que imprimeix caràcter i es cargola a l’adeena.

Curiosament, l’experiència històrica dels catalans és exactament la contrària. En els segles de la nostra expansió imperial, del XIII al XV, els invasors catalans no van perpetrar –que jo sàpiga– cap lingüicidi (Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols, Malta, Grècia, no van veure amenaçades les seves llengües). Això (sumat a la persecució rabiosa, obsessiva, de la nostra llengua) també conforma un tarannà.

D’aquí el xoc cultural, nacional i polític entre Catalunya i Espanya. La part catalana es demana com ho hem de fer per donar vida a les llengües. La part espanyola es demana com s’ho han de fer per matar les llengües que els fan nosa. Els designis són incompatibles, i l’única manera d’evitar el patac, i el desastre, és posar una frontera d’estat entre les dues concepcions. Si el monstre se’t menja, fuig. Tan senzill com això. En aquest vídeo el professor Juan Carlos Moreno, de la Universidad Autónoma de Madrid, explica molt bé el monstre, com es produeix i es reprodueix: