diumenge, 27 de febrer de 2011

Els combats pòstums de Tirant lo Blanc

L’inefable PP valencià exigeix al conseller de Cultura de la Generalitat de dalt, Ferran Mascarell, que retiri del web Culturcat.cat la referència al Tirant lo Blanc. L’obsessió de sempre: forçar els altres a formar dins el mapa mental dels populars, que com tohom sap és l’únic acceptable. Un mapa al llevant del qual, manu militari, no hi ha hagut mai catalans ni literatura catalana –¿i la que hi ha com l’expliquen? Un mapa en virtut del qual els catalans de la Sénia en amunt no tenim dret a sentir com a nostra la novel·la de Roís de Corella o Joanot Martorell.

El Tirant és una mena de catalitzador de la mala bava anticatalana, i això ve d’enrere. De tan enrere com el 1511, any en què l’edició castellana del Tirant de Valladolid el feia anònim, en un intent d’apropiació que no va reeixir. I quan, encetat el segle XX, els catalanistes cultes redescobreixen la novel·la, llavors salten espurnes.

Eugeni Xammar conta, a Seixanta anys d’anar pel món, que a la Garriga hi va trobar un cercle intel·lectual molt interessat en les coses de Catalunya, “prou interessant, segons sembla, per atreure l’atenció i la visita, un dia, dels policies de Granollers mentre en les converses nocturnes d’aquella setmana o d’aquell mes es llegia i comentava Tirant lo Blanc. Res d’important i de perillós no va trobar la policia durant l’escorcoll fet a la casa del secretari fora del llibre que els intel·lectuals de la Garriga estudiaven i criticaven aleshores. «De manera que tirando al blanco… Esto habrá que investigarlo más de cerca», diu que va murmurar un policia.”

¿Què té el Tirant, que molesta o inquieta els espanyolistes? Els treu del solc que una gran novel·la catalana sigui escrita i editada a València, esclar, perquè això els embruta el mapa. Però diria que la insídia va més enllà que això. Vés a saber si el subconscient espanyol no veu en la força de Tirant una energia que s’ha de neutralitzar perquè hi ha el perill que s’encomani al poble català.

No cal dir que tal perill és quimèric. En canvi, jo en veig un de cert, perquè un senyor, Ferran Mascarell, capaç de sostenir que la literatura en castellà feta a Catalunya és literatura catalana, és igualment capaç de concedir que la literatura en català feta al sud de la Sénia no és literatura catalana. Ja saben amb qui se les heuen, els homes de don Francisco Camps.

3 comentaris:

Lior ha dit...

Al final és una qüestió de vergonya (de pocavergonya) espanyola. No d'ignorància, perquè això ho tenen més clar que nosaltres. Necessitem un compromís i un reconeixement efectiu, explícit, de la nostra llengua i cultura a nivell internacional. Prou efectiu i explícit, perquè als espanyols el faci més vergonya seguir quedant com el ramat de provincians prementals que són, que mantenir l'actitud genocida cultural actual. Això vol dir molta explicicitat i molta efectivitat, però, altrament, aquest ramat no l'atura ningú.

Joan Calsapeu ha dit...

Lior, ells se'n foten, dels reconeixements internacionals. La unitat de la llengua catalana està reconeguda per la romanística internacional i ells se'n foten. La Real Academia de la (seva) Lengua diuen que el valencià és català, i ells se'n foten. El president de l'acadèmia de la seva llengua avala la immersió lingüística en català a les escoles i ells se'n foten. Els alumnes valencians acaben l'ensenyament obligatori dominant només l'espanyol i ells se'n foten...

El poder de la ignorància és infinit. Sobretot si es posen deu diaris, quinze ràdios i vint televisions al seu servei. Només se'ls pot parar amb els vots.

Clidice ha dit...

Avui llegint l'apunt d'en Xavier Aliaga, he pensat que la comunitat científica, sempre pendent de la subvenció, està fent un paper ben galdós en aquest afer. I és que qui més hi té a dir és qui menys parla.