El Tirant és una mena de catalitzador de la mala bava anticatalana, i això ve d’enrere. De tan enrere com el 1511, any en què l’edició castellana del Tirant de Valladolid el feia anònim, en un intent d’apropiació que no va reeixir. I quan, encetat el segle XX, els catalanistes cultes redescobreixen la novel·la, llavors salten espurnes.
Eugeni Xammar conta, a Seixanta anys d’anar pel món, que a la Garriga hi va trobar un cercle intel·lectual molt interessat en les coses de Catalunya, “prou interessant, segons sembla, per atreure l’atenció i la visita, un dia, dels policies de Granollers mentre en les converses nocturnes d’aquella setmana o d’aquell mes es llegia i comentava Tirant lo Blanc. Res d’important i de perillós no va trobar la policia durant l’escorcoll fet a la casa del secretari fora del llibre que els intel·lectuals de la Garriga estudiaven i criticaven aleshores. «De manera que tirando al blanco… Esto habrá que investigarlo más de cerca», diu que va murmurar un policia.”
¿Què té el Tirant, que molesta o inquieta els espanyolistes? Els treu del solc que una gran novel·la catalana sigui escrita i editada a València, esclar, perquè això els embruta el mapa. Però diria que la insídia va més enllà que això. Vés a saber si el subconscient espanyol no veu en la força de Tirant una energia que s’ha de neutralitzar perquè hi ha el perill que s’encomani al poble català.
No cal dir que tal perill és quimèric. En canvi, jo en veig un de cert, perquè un senyor, Ferran Mascarell, capaç de sostenir que la literatura en castellà feta a Catalunya és literatura catalana, és igualment capaç de concedir que la literatura en català feta al sud de la Sénia no és literatura catalana. Ja saben amb qui se les heuen, els homes de don Francisco Camps.
