Llegeixo a El cervell masculí (La Magrana, 2010), de la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brizendine, el que segueix:
“En un altre estudi, a Alemanya, els científics van fer un seguiment d’un grup d’infants durant quinze anys. Van començar observant els pares interactuant amb els seus fills quan tenien dos anys. Van descobrir que els infants que havien jugat amb els seus pares esvalotadament, com en Tim amb en Blake, eren els que tenien més seguretat en si mateixos quan arribaven a l’adolescència” (p. 112)I tot seguit llegeixo això altre:
“Les bromes físiques i verbals són la manera que tenen els pares de connectar amb els seus fills. [...] Els pares sempre fan bromes als fills i a les filles, tot i que sovint les filles no se les prenen tan bé com els fills. [...] Als nens, d’altra banda, els encanten les bromes i sovint animen el pare a fer-ne, i ho intenten gairebé tot per molestar-lo fins a treure’l de polleguera. Els investigadors han descobert que aquest tipus de joc pare-fill millora la capacitat de l’infant per endevinar què està pensant l’altra persona i per reconèixer els trucs i els enganys mentals.” (p. 112-113)Així que ja ho sabeu, homes que sou pares de fills petarrells: jugueu, estripeu-vos, sigueu carallots; feu teatre, rebenteu de ximpleria. És la millor inversió de futur.
5 comentaris:
Jo això ho tinc ben assumit (i més d'un blau que ho certifica).
A partir d'ara, quan em diguin allò de no sé qui és més criatura de tots dos...?, em quedaré molt més tranquil. I si em toquen gaire la moral, també sé quin llibre els fotrè pels morros perquè callin i ens deixin fer l'animal en pau. :-)))
Com hi ha món que hi ha estudis per a tot. Així ja podem reivindicar la trapelleria? Caram, tinc l'excusa perfecte!
Els pares som carallots buscapessigolles per genètica, i ara també ho hem de ser per imperatiu científic. Doncs per molts anys que sigui així!
Amics, si patiu cap erosió en la vostra autoestima mascla, no us perdeu el llibre de la Brizendine. És una lectura reconfortant. Un veu clar que, no és que els homes siguem males persones: és que som així. Vegeu si no aquest fragment:
"El cervell del pare i el de la mare s'activen en una àrea similar quan senten el seu fill plorar. Però el cervell de la mare s'activa més intensament, motiu pel qual probablement necessita aturar el plor del nadó abans que el pare." (p. 106)
Quin descans, no?
Publica un comentari a l'entrada