Llegeixo a El cervell masculí (La Magrana, 2010), de la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brizendine, el que segueix:
“En un altre estudi, a Alemanya, els científics van fer un seguiment d’un grup d’infants durant quinze anys. Van començar observant els pares interactuant amb els seus fills quan tenien dos anys. Van descobrir que els infants que havien jugat amb els seus pares esvalotadament, com en Tim amb en Blake, eren els que tenien més seguretat en si mateixos quan arribaven a l’adolescència” (p. 112)I tot seguit llegeixo això altre:
“Les bromes físiques i verbals són la manera que tenen els pares de connectar amb els seus fills. [...] Els pares sempre fan bromes als fills i a les filles, tot i que sovint les filles no se les prenen tan bé com els fills. [...] Als nens, d’altra banda, els encanten les bromes i sovint animen el pare a fer-ne, i ho intenten gairebé tot per molestar-lo fins a treure’l de polleguera. Els investigadors han descobert que aquest tipus de joc pare-fill millora la capacitat de l’infant per endevinar què està pensant l’altra persona i per reconèixer els trucs i els enganys mentals.” (p. 112-113)Així que ja ho sabeu, homes que sou pares de fills petarrells: jugueu, estripeu-vos, sigueu carallots; feu teatre, rebenteu de ximpleria. És la millor inversió de futur.
