Céline i Vargas Llosa

En el cinquantè aniversari de la mort de Louis-Ferdinand Céline, el ministre francès de Cultura ha decidit retirar el seu nom de les Celebracions Nacionals de França 2011. La polèmica encara dura. Els pamflets antisemites de Céline eren execrables, és cert. La seva adhesió al nazisme també és cosa certa. Però el senyor Destouches –es deia així– va ser un escriptor gegantí, i la petja que deixà en la literatura europea és enorme.

En un cas així, faig el millor que es pot fer: llegir Viatge al fons de la nit, en l’estupenda traducció catalana d’Estanislau Vidal-Folch (Proa, 2007). No, encara no l’havia llegit: renyeu-me. Fa tres anys que el volum sospirava a la lleixa d’espera. I ara, bufa!, estic enganxat a la novel·la com un drogata al cavall. És un relat duríssim, magistral, excels. Una gran obra d’art. Penso que, només per aquesta novel·la, Céline ja mereix ser celebrat literàriament. Cívicament no, esclar.

Però és que els catalans ja estem acostumats a això. Bé que Josep Pla va assumir la direcció de La Vanguardia el 1939 i no renunciem al plaer de llegir-lo, i el celebrem. Bé que Sagarra va ingressar a la sala de màquines de la Sociedad General de Autores quan la censura franquista escanyava els escriptors, i el llegim amb goig, i el celebrem.

I bé que l’acadèmia sueca ha concedit el Nobel de literatura a Mario Vargas Llosa a pesar de ser un paio supremacista, espanyolista i racista. Un premi discutible, per cert. A mi no em sembla coherent que França es negui a celebrar la literatura de Céline i que, al costat d’això, tots els media del món mundial corrin a llepar el cul, acríticament, al peruà.

Els ous s'assemblen als caragols, però només de lluny. Perquè per una banda hi ha la celebració de la literatura (cosa que concerneix tant Céline com Vargas Llosa). I per altra banda hi ha això mateix amb un plus que juga a favor de la dignitat humana (cosa que els desqualifica tots dos). Els premis, les alimares literàries i les commemoracions pertanyen al primer àmbit. El Nobel de literatura pertany al segon, em sembla. Vist així, crec que el govern francès s’equivoca bandejant Céline, i que l’acadèmia sueca es va equivocar adjudicant el Nobel a Vargas Llosa. Per raons radicalment oposades, ves.

Us recomano els apunts que sobre aquesta qüestió han publicat Josep Porcar i Toni Cucarella.