'Un bàrbar al jardí', de Zbigniew Herbert

En un apunt de fa un parell de setmanes, Jesús Maria Tibau recordava una reflexió que Nabokov feia al final de la novel·la Lolita, en la qual el rus deia que la literatura d’idees ben sovint no és sinó un munt de fullaraca tòpica i que l’art està en una banda tota altra, i el català ens en demanava l’opinió. El repte d’en Tibau és una provocació en tota regla, perquè el cas és com un cabàs i tot intent d’opinió demana matisos. D’entrada em ve al cap allò que va escriure en Mira: “la literatura, allò que se’n diu pròpiament literatura, és el conjunt de les obres escrites amb intenció d’escriure bé”. Després penso si cal dubtar de l’entitat literària dels Assais de Montaigne, del Libro do desassossego de Pessoa o dels papers de Josep Pla i de Joan Fuster, i decideixo a l’instant que no n’he de dubtar.

Emperò, el llibre que acabo de llegir és el que em va millor per a recollir el guant d’en Tibau. Es tracta l'Un bàrbar al jardí, del poeta i assagista polonès Zbigniew Herbert (Lwów, 1924 - Varsòvia, 1998), publicat enguany per Labreu. Herbert va viatjar per primera vegada a l’Europa occidental a finals dels anys cinquanta del segle passat; va visitar Itàlia, Occitània i França, i pocs anys més tard va publicar un recull d’assajos on explicava el que havia vist, ho completava a partir de moltes lectures fetes i mirava d’entendre el com i el perquè d’uns episodis cabdals de la cultura europea. Els ulls de Herbert escruten amb voracitat les coves de Lascaux i els temples grecs, ressegueixen el mapa de la croada contra els albigesos, s’endinsen en la història d’Arle i Siena, i la veu del polonès assumeix la defensa dels templers. Hi ha una part en tot això que és literatura d’idees, però són idees que recolzen en fets, en biografies, en la història.

I tot plegat és literatura, alta literatura. Per al meu gust, el cim d’aquesta bella, intel·ligent, plàstica, eloqüent escriptura, està en el capítol dedicat a la construcció de les catedrals gòtiques. Mai he llegit una descripció tan vivaç de com s’alça un temple gòtic, de les limitacions que calia afrontar, de com se superaven (o no) les dificultats per transportar els carreus i finançar l’obra… Zbiegniew fou un escriptor cultíssim que posava la ploma al servei de la intel·ligència i de l’afany d’entendre, i la vàlua dels seus papers no decau pel fet de manejar idees.