dimarts, 5 de gener de 2010

La llengua és emoció (i sentiment)

De Fraga estant, en Quim Gibert no para: llibres, articles, conferències i, un cop l’any, unes jornades sobre les xacres del malalt i les teràpies que es preveuen més efectives. El nom de fonts del pacient és llengua catalana (dita també amb altres renoms, sobrenoms i malnoms), i el concili d’enguany du per divisa Llengua i emoció. Jornades per la dignificació lingüística (Fraga, Baix Cinca, 5 i 6 de març).

Que els usos i les idees sobre la llengua suren sobre un gros coixí emocional és cosa sabuda, però els estudis que fan al cas no abunden, que diguem. És per això que les jornades de Fraga són originals i valuoses. Perquè les emocions (i els sentiments) compten molt, i en compto molts. Hi ha, per exemple, l’alegrança de la lleialtat a una llengua culbatuda; hi ha el sentiment de dignitat de qui no s’ajup davant l’ocupant, la tendresa de tractar els nouvinguts com a iguals, la satisfacció d’incorporar-se a un poble que ha lluitat sempre per la llibertat i que ha estat severament castigat per aquest motiu; així mateix hi ha el goig de l’arrelament i el poliglotisme, i el bàlsam de l’autorespecte; també hi ha la vibració sentimental de les paraules (que és allò que deia Maragall a l'Elogi de la paraula i que fa poc ens recordava Gazophilacium: “Cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari ni gramàtica que l’ensenyi”); i un goig de llengua que és com l’alegria del roser que floreix entre les runes, o com la força de l’olivera que, envoltada d’una aspror infinita, s’entossudeix a donar fruit.

Si us fa gola, el programa de les jornades el trobareu aquí.