El mac de fer trons

El mac de fer trons era (cito literalment l'Aportació pitiüsa al DCVB, d’Enric Ribas) un “mac [còdol] que hi havia antigament a les places dels pobles de les Pitiüses, davant les esglésies, i que servia perquè els hòmens s’hi esbravassin tot disparant-hi les seues armes de foc, quan anaven enutjats per qualsevol motiu, i especialment per raons amoroses”. I d’aquí la parèmia “Prendre algú pel mac de fer trons” (‘prendre-la amb algú’).

Malauradament, a Eivissa i Formentera no hi ha restes d’aquesta versió pètria del boc emissari o expiatori, o ase dels cops. Però no sorprèn la seva existència, perquè totes les cultures han generat un o altre dipositari de les culpes o les males baves individuals i col·lectives; i diu molt a favor dels eivissencs que hagin triat, a aquest efecte, una pedra (en comptes d’un jueu, un gitano, un tutsi o un cristià). La democràcia, la civilitat i els drets humans han servit per a domesticar aquesta pulsió fins a fer-la inofensiva, cosa que el món dit occidental ha fet per mitjà de l’esport (rugbi i futbol, sobretot). La figura de l’àrbitre ha estat una troballa providencial: un senyor s’infiltra en el camp disfressat d’escarabat, es beu la mala llet de centenars de milers de persones -sense tornar-s’hi!-, encabat cobra pel servei i ala, l’un content i la bèstia esbravada.

Però hi ha societats que no n’han sabut; països que, a pesar del vernís de modernitat que mostren, no han après a sublimar l’agressivitat i la gestionen de manera agra i primitiva. Espanya, per exemple: un ens que projecta tones de violència verbal contra un o altre fetitxe malèfic de carn i ossos. Arzallus n'era un. Carod el va rellevar. Ara n’hi ha dos, de macs de fer trons: Laporta i Montilla. En el cas d’en Jan és normal, ja se sap. Però que en José li faci costat i es parteixin les pulles… vol dir que a Espanya no entenen res de res, que estan estabornits. I que ja som al cap del carrer.