divendres, 1 de gener de 2010

José Montilla i Dino Buzzati

Hi ha un conte de Dino Buzzati que em fa pensar en José Montilla i en el seu trist estatut. Es titula Alguna cosa passava. Un home agafa un tren, al sud (se suposa que d’Itàlia), que ha d’arribar sense fer cap parada al nord del país (se suposa que a Milà). Mentre fa via, enllà de les finestres l’home va veient com la gent rep amb esglai una notícia inesperada i s’organitza a corre-cuita un èxode cap al sud. En l’entretant, el tren avança impertorbable cap al lloc d’on fuig tothom. El comboi arriba finalment al seu destí, un esquelet de ferro fosc i desert de gent, i l’home tot just és a temps d’ullar un ferroviari que es fa fonedís per una porta.

Ho pesqueu, no? L’home és Montilla, i l’estació final, l’estatut. Més clar, l’aigua beneita. Perquè l’estatut és això: l’estació obscura, enllà de la qual no hi ha res; el baixador d’on no surt cap via important; la cofurna que, fora del sud abissal, no enllaça amb cap ciutat europea; allí on la via estreta esdevé via morta; la carcassa buida, inútil, on ja no hi queda ningú perquè tothom ha fugit. L’abandonament de l’esperança. L’estatut. Montilla va en un tren que fa cap a un país de Rodalies, un lloc que és exactament enlloc perquè allà la gent no té veu ni vot ni capacitat de decisió ni nòdul a la xarxa global. Un lloc que és un no-lloc. El no-país de José Montilla i del seu partit. L’estació final del personatge de Dino Buzzati.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

ja ho presentes com cal ja: el no-país de via estreta :(

Trento ha dit...

Mestre,
apunta't aquest llibre: El nadal que no vam tornar a casa.

Albert B. i R. ha dit...

Una metàfora excel·lent. Defensar Estatuts retallats no serveix per a res i, per desgràcia, tenim un President que ho fa.

Joan Calsapeu ha dit...

Montse: que farts que estem dels adreçadors de via estreta!

Pau: a les lleixes de casa, la pila de pendents no para de créixer; així que, si vols que em compri aquest llibre que dius, t'hi hauràs d'esforçar una mica més.

Albert: per a una nació com Catalunya, un Estatut retallat és com una gàbia empetitida.