No arribem a ser un

Ens assemblem molt. Un manobre i un escriptor, un islamista i un collfred, el president dels Estats Units i un regidor a Torredembarra. Un diria que ell, tu, jo i els plurals correlatius són els punts cardinals de la condició humana que ens omple i ens connecta (però no ens agermana). No ens entenem i tanmateix sembla que ens hagi parit la mateixa mare. Si ens pelaven i ens descarnaven restarien molts pinyols iguals, indistingibles com els ossos de les olives. Talment la individualitat no fos sinó la cel·lofana que ens embolca. Com si el nom que ens identifica no fos veritablement un nom, sinó un grop en el tapís comunitari. Cosa que ja va observar algun filòsof com Mill (“els noms propis estan desproveïts de significació”) o lingüistes com Gardiner (“els noms propis són marques d’identificació recognoscibles no per l’intel·lecte, sinó per la sensibilitat”).

En el fons del nostre ésser els humans ho compartim quasi tot, en acte o en potència, i som sobretot allò que compartim. Som substancialment la mateixa cosa perquè experimentem les mateixes emocions: l’orgull de la feina ben feta, la por de fracassar, el deler de ser admirats, l’anhel de ser en els altres i que els altres siguin en un, la sensació de mancament, el desig de recompensa, el goig de la taula ben parada i del llit sembrat de carn. Busquem l’estintol dels altres perquè les cames no ens aguanten, diem mentides perquè la veritat no ens separi, agraïm el sentiment d’espècie que ens acotxa. I compartim una neurosi antiga: la por de sospitar que no arribem a ser un. L’eco dels altres ressona dins nostre perquè som buits i volem que s’apiadin de nosaltres.