La poesia i el silenci

No hi ha paraules poètiques. Hi ha mots que, posats l’un a tocar de l’altre, muden en poesia el silenci d’entremig. La poesia deu consistir, doncs, a fer expressius els intermedis, a pastar els silencis per desvetllar emocions adormides i obtenir ressons inèdits, a trobar veus emboscades a les fronteres lexicals. Hi ha tants silencis com paraules. Hi ha silencis secs i humits, melats i acerbs, bledans i erms. Hi ha el silenci d’una copa soliua, el de la font que no raja, el del pigot que beca; hi ha el silenci ajagut dins els nínxols i el que dansa en el fum dels focs mal apagats. Hi ha tot un abecedari de silencis, un alfabet sencer en què totes les lletres són mudes (com la hac) i parlen. Així mateix hi ha una morfologia i una sintaxi del silenci.

Fer poesia deu ser, doncs, trobar les paraules que bastiran els silencis, així com els paletes aixequen envans no pas per fer envans, sinó per fer espais -el sentit de dos envans és l’espai i el temps que hi ha entremig. És dins aquest buit lexical que hi ha el plus ultra dels mots i de les persones. Paraules com envans que delimiten un sentit (o més d’un). Paraules que no basten per dir, ni soles ni juntes, i busquen l’eloqüència dels silencis per a dir-se o mig dir-se, que cerquen de cavar en el misteri i olorar-lo, potser tocar-lo amb els dits, sense comprendre’l. Abocar-se a l’abisme i mirar sense vertigen, i després tornar a la vida de sempre, amb la sensació de percebre tal vegada un xic millor.