Fer poesia deu ser, doncs, trobar les paraules que bastiran els silencis, així com els paletes aixequen envans no pas per fer envans, sinó per fer espais -el sentit de dos envans és l’espai i el temps que hi ha entremig. És dins aquest buit lexical que hi ha el plus ultra dels mots i de les persones. Paraules com envans que delimiten un sentit (o més d’un). Paraules que no basten per dir, ni soles ni juntes, i busquen l’eloqüència dels silencis per a dir-se o mig dir-se, que cerquen de cavar en el misteri i olorar-lo, potser tocar-lo amb els dits, sense comprendre’l. Abocar-se a l’abisme i mirar sense vertigen, i després tornar a la vida de sempre, amb la sensació de percebre tal vegada un xic millor.
[NI ESTELS NI LLUNA...]
Fa 9 hores
10 comentaris:
fantàstic! Bravo!
Un post bellíssim!
Gràcies, amics!
M'agrada haver llegit entre els teus silencis.
T'afegesc al meu blog.
Gràcies, Rosa. A mi també m'ha agradat casa teva i he obert una porta que hi du.
Un post magnífic que m'ha servit per descobrir el teu blog!
JO també et dic "chapeau" ...Vinc de cas d'en Tibau!
Hi sóc totalment d'acord. El silenci a la poesia és l'element fonamental que encaixa mots i ens els fa sentir com un mar de veus tot respectant sempre les onades compassades, escoltant la música i reseguint el temps i les pauses necesàries..
T'informo que he inclòs aquest post a la secció Blogs degustació d'aquest diumenge:
http://jmtibau.blogspot.com/2009/08/blogs-degustacio_16.html
Caram, que es nota quan en Tibau passa per aquí, cull un xinglonet i l'exposa al Blogs Degustació! Gràcies a tots, amigues i amics.
Publica un comentari a l'entrada