La democràcia és un bé comú, d’entrada és virtuosa i desitjable, i de moralitat poc dubtosa. Però, com tot en el món, té les seves pegues. Una és molt grossa: i és que la democràcia premia la vulgaritat, la demagògia, el populisme i l’estupidesa. La cultura de baix nivell és democràtica perquè fa majories; la cultura de qualitat, no.Pessoa ho deia molt millor que jo: “Cap idea brillant aconsegueix entrar en circulació si no és afegint algun element d’estupidesa. El pensament col·lectiu és estúpid perquè és col·lectiu: res no passa les barreres del col·lectiu sense deixar-hi, com a peatge, gairebé tota la intel·ligència que porti” (Llibre del desassossec, 104).
La democràcia és Ana Obregón i no Goethe; és Gran Hermano i no pas Diderot; és Escenas de matrimonio i no Proust; és Lecturas i no Serra d’Or; és Francisco Camps i no Eliseu Climent. Em sembla que m’explico, no? Democràcia és ensenyar l'arengada i amagar el rap; és l’ESO contra el batxillerat; és sacrificar la qualitat a favor de la quantitat. Però és que, a més, en societats mediàtiques i mediatitzades com la nostra, democràcia són els canals de la tele: tants canals → tanta capacitat de construir imaginari → tants vots. De qualsevol cosa en diuen democràcia.
L’alternativa és la tirania il·lustrada, el despotisme de la intel·ligència. (Només televisions públiques i programació cultural a rajadoll, per entrendre’ns.) Autoritarisme cultural, polític i econòmic. ¿Què és pitjor? No estem pas obligats a triar. Es pot ignorar la qüestió i avall que fa baixada. És el que fa –legítimament– la majoria. I els esperits elevats poden abdicar de tota traça d’humanisme, abraçar la misantropia i cultivar el plaer i la sensibilitat d’una minoria distingida; refugiar-se en la torre d’ivori (estil Jeroni Zanné), reconstruir l’aristocràcia (estil Hèctor Bofill), o lliurar-se a tota mena d’orgies físiques i espirituals i rebentar (estil Sade).
L’autovia Zanné-Bofill-Sade és la que em fa més el pes, però no deixa de plantejar-me un problema. Si percebo amb força que aquesta és la millor opció (per a mi), ¿per què no l’assumeixo amb totes les conseqüències? Fàcil: per comoditat i per covardia. La dona m’engegaria si li proposés una orgia física amb (per dir un cas) la seva millor amiga. I vull que em duri, caram.
3 comentaris:
"La democràcia és Ana Obregón i no Goethe; és Gran Hermano i no pas Diderot; és Escenas de matrimonio i no Proust; és Lecturas i no Serra d’Or; és Francisco Camps i no Eliseu Climent; és llegir en espanyol i no en català."
Només un xenòfob estúpid (valgui la redundància) podria acabar una enumeració semblant amb aquesta traca final.
I tu et creus il·lustrat? tu vas de culte? Fas pena, noi.
Anònim, tens raó. Ara que la rellegeixo, m'adono que la cua de l'enumeració és desafortunada: és injusta. No he dit el que volia dir. M'he expressat fatal i m'ho has fet veure. Gràcies. El que volia donar entenent -i no me n'he sortit- és que a Catalunya la cultura espanyola ocupa els estrats informals, populars, de la cultura, i la cultura catalana està "refugiada" en els estrats elevats. M'he expressat fatal i te'n demano disculpes.
Volia dir, també -mal dit, cert-, que la democràcia juga a favor de l'espanyol i en contra del català. Quan la llengua poderosa i dominant que s'ha fet forta en l'espai d'una altra esdevé majoritària, no para de fer-se gran i tendeix a ocupar tot l'espai social. Si, correlativament, la llengua minoritzada esdevé a més minoritària, no pot recuperar posicions si no és amb mecanismes de coerció. El peix gran s'engrandeix a costa del petit per pura lògica democràtica. Amb poques paraules, volia dir això. Els insults no els tinc en compte.
Publica un comentari a l'entrada