S’ha acabat el Poesia i + de Caldes i només he pogut treure el nas a la Nit de Poetes. M’està bé, per tenir filles (una acabada d'amollar, amb els còlics consegüents). Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Bé, si més no, aquella Nit vaig poder gaudir d’un directe singular: el de la Dolors Miquel (Lleida, 1960). La ilerdenca la coneixia per dos volumets que li he llegit, els Ver7s de la terra (Pagès editors, 2004) i la Missa pagesa (Edicions 62, 2006). El primer és un divertiment sobre l’imaginari, la cultura popular i la història de Lleida, escrit en el dialecte del Segrià –un llibre xalest i frescot. El segon, més ambiciós, és un poemari on espleta la Dolors Miquel àcida, divertida, joganera, corrosiva i joglaresca; és el registre que la Miquel toca millor, i el que li ha dat la fama; el registre que la inscriu en la llarga tradició de poesia diguem-ne goliardesca que comença amb Horaci, passa per Villon, segueix pel rector de Vallfogona, travessa Pere IV i desguassa a casa nostra en els versos procaços, efervescents, de la Dolors Miquel.Si teniu ocasió d’escoltar-la en un recital, no us la perdéssiu pas. Perquè la poesia de la Dolors Miquel és una festa quan es fa veu damunt d’un empostissat. Està molt bé rellegir Riba i tastar poetes severs i adolorits, abstractes i metafísics. En una literatura normal hi ha d’haver de tot. Però una poesia sense una Dolors Miquel no és una poesia completa, o sia, nacional.
3 comentaris:
Puc dir una cosa sobre la frase d'Ungaretti que poses a la dreta? Un poeta HA DE SER un gandul!!! Justificar la utilitat de la poesia per una qüestió de recerques morals és propi de persones afins al poder establert, i un poeta l'ha de posar en dubte!!! I què si el poeta és un gandul segons la mentalitat petit-burgesa? És que ho ha de ser!!!
Clarissa, pots dir una cosa, i dues, i tres i les que vulguis. Amb tanta vehemència com vulguis. Jo, agraït i content.
No em veig amb cor de replicar-te. No en sabria. Només et puc dir que, si he reproduït la frase d'Ungaretti, és perquè crec que té solta. Jo també penso que darrere la poesia hi ha una recerca moral (baldament sia una moral personal i intransferible). I també penso que els ganduls no aporten res, i que un poeta, consegüentment, no es pot permetre de ser gandul: ha de treballar constantment en la construcció de la seva obra, perquè sempre és inacabada. No hi sé veure, en aquestes idees, la mentalitat petitburgesa.
Bé, he llegit poc Ungaretti i no m'ha agradat. Segon, totalment d'acord amb Joan Calsapeu. Un poema treballat és molt millor que un poema no treballat. Aixo que baixin els musots (per fer anar paraula de Dolors Miquel) i et prenyin la imaginació i la paraula brolli gairebé de manera màgica i precisa és un prejudici romàntic que aquí a casa nostra va quedar totalment superat quan ens adonem que Josep Carner és molt millor que Maragall. I això no vol dir que em cregui tot allò de la paraula viva, però sí que l'esforç de treball i perfeccionament en un poema de Carner és superior al de Maragall. Sensibilitat i capacitat al marge.
Publica un comentari a l'entrada