Quan poetitzem una sensació viscuda, mentim. Perquè quan la vivíem no la sentíem així com diem: la vivíem diferent –sobretot, la vivíem menys. És quan la recordem i l’escrivim, que la sentim. I en recordar-la, la recreem –ço és, creem. Imaginem el que la nostra sensibilitat hauria sentit si fóssim més sensibles, si l’imperatiu de viure en societat i d’actuar-hi no l’hagués convertit en una crosta. Mentim amb demble sincer. Fingim sensacions sinceres. Escrivim amb sinceritat diferida. La poesia té aquestes coses.
Avui, a BCN
Fa 12 hores
3 comentaris:
El simple fet de verbalitzar o escriure la realitat és sempre un acte sotmès a la pròpia subjectivitat. Recreem, filtrem o mentim, tant se val. La realitat sensorial és la que nosaltres volem admetre i reconèixer. No hi fa res si mentim als altres o ens sotmetem als convencionalismes. Més enllà del resultat en el procés mecànic de transcripció estem fixant la nostra veritable interpretació de les sensacions viscudes. Quan el resultat verbal o escrit difereix del que hem gravat en el nostre conscient aleshores estem donant ales a la mentida.
Totalment d'acord.
No serà que quan amb l'escriptura rememorem el que hem viscut, estem furgant en la memòria per mirar de trobar les claus del paradís? Quins grans mentiders, els poetes, que s'inventen móns de paraules!
Publica un comentari a l'entrada