Francesc Pujols i els federals

La solució Cambó. Interviu política és una llarga entrevista que Francesc Pujols va concedir l’any 1930, i que fou publicada un any després en forma de llibre. Un dels capítols del volum està dedicat als federals i a la seva relació amb el catalanisme. Si bé Pujols s’equivocava en fer mitja confiança a Cambó, la clavava en parlar dels federals. La seva reflexió té avui vigència plena. Guaiteu:

“Encara que federal català i catalanisme, sembla que haurien d’ésser afins […] es donava el cas molt freqüent que els obrers eren federals i anticatalanistes alhora. És clar que en la idea de federació estava compresa in potentia la idea de la llibertat dels pobles, i per consegüent la idea de catalanisme, però com que federació, com diu molt bé en Duran i Ventosa, ve a ésser nació en termes abstractes, el federal es quedava més amb la llibertat dels homes que amb la llibertat dels pobles. […] Amb l’excusa de la federació, molts catalans deixaven d’ésser catalanistes. Entre ells en Pitarra, que […] va fundar el nostre teatre, que avui encara dura, per anar contra el catalanisme i burlar-se dels que escrivien en català i estimaven les nostres tradicions pairals. I tot li venia precisament d’ésser federal. En Clavé també era federal i no era catalanista. En Pi i Margall mateix, fundador del federalisme a Espanya, és un altre exemple, i dels més típics. La federació, en lloc de facilitar l’entrada al catalanisme, o en termes generals, al nacionalisme, encara la dificultava.” (La solució Cambó. Interviu política, ‘La pesca federal’, p.116-117, Llibreria Catalònia.)

Que en prenguin nota els catalans que avui, pensant en Espanya –¿que no saben pensar altra cosa?–, encara parlen de federalisme. Perquè són anacrònics -el 1930 ja ho eren! (Per cert, ¿a quin personatge actual s’assembla Pitarra? Tic-tac, tic-tac, tic-tac…).

Sensacions viscudes

Quan poetitzem una sensació viscuda, mentim. Perquè quan la vivíem no la sentíem així com diem: la vivíem diferent –sobretot, la vivíem menys. És quan la recordem i l’escrivim, que la sentim. I en recordar-la, la recreem –ço és, creem. Imaginem el que la nostra sensibilitat hauria sentit si fóssim més sensibles, si l’imperatiu de viure en societat i d’actuar-hi no l’hagués convertit en una crosta. Mentim amb demble sincer. Fingim sensacions sinceres. Escrivim amb sinceritat diferida. La poesia té aquestes coses.

Els 'Cants Òrfics' de Dino Campana

Dino Campana (Marradi, 1885 - Scandicci, 1932) és autor d’un sol llibre de versos, els Canti Orfici. Un i oli!, que dirien a Mallorca, perquè els versos de l’italià basten bé per fer el seu fet. D’entrada, la lectura de Campana suscita perplexitat i desconcert: són poemes difícils, dins els quals els temes i les imatges reboten seguint una lògica delirant. Campana va ser un desequilibrat, sí. Però és massa fàcil pensar en els catorze anys darrers de la seva vida, tancat en un sanatori d’orats, sotmès a teràpies manicomials molt agressives, i dir que la seva és l’obra d’un boig.

Els Cants Òrfics s’entenen millor si partim de les premisses que el filòsof Remo Bodei fa al llibre Las lógicas del delirio (Cátedra, 2002). Per a Bodei, “el deliri és un projecte per a dotar de fonament allò que no pot tenir fonament, l’intent de viure en un món invisible, de sentir-se còmode en un món estrany per part de qui s’ha perdut”. El deliri poètic de Campana té una frondosa lògica interna i, sobretot, un pes cultural que fa de monjoia en la història de les lletres itàliques. Perquè Campana és a la poesia italiana allò que Baudelaire i Rimbaud foren a la poesia francesa.

Després d’haver posat l’original en mans d’un escriptor (Papini) i un editor (Soffici), que ni el publicaren ni el van tornar al seu autor, Campana va reescriure tot el llibre entre el final de 1913 i la primeria de 1914, i es va fer imprimir els Cants pel tipògraf del seu poble, gràcies a una subscripció entre els seus conterranis. Així va veure la llum, el juliol de 1914, la primera edició dels Cants Òrfics. Campana era un jove de tarannà bròfec, malcarat, intractable, que no va saber o voler fer el màrqueting mínim que demana tot producte literari. Tenia -clar- pèssimes relacions amb els altres escriptors i detestava singularment d’Annunzio, a qui considerava “la claveguera major de les lletrafemtes passades i presents de tots els continents”.

La lectura dels Cants Òrfics demana, doncs, una disposició d’esperit especial. Però l’esplèndida edició bilingüe (català/italià) de Lleonard Muntaner, Editor (Ciutat de Mallorca, 2007) facilita la comesa. I els annexos de Brunel·la Servidei, de Rossend Arqués i del traductor, Arnau Pons, aporten abundor de pales i rems per a navegar pels versos procel·losos del maleït italià.

Mar i cel

Abans d’ignorar-ho tot érem savis d’una saviesa que viu fora de la memòria, l’innatisme paleozoic de l’ésser primordial, la llera del riu verge d’aigua. Érem nens de uè. Ara mateix, la nostra filla no destria la mar del cel (tot és mei), junts són una sola volta blava que embolcalla el món, o potser ni això: només una gran taca de color amb tonalitats distintes i canviants. El món que veuen els seus ulls encara està sencer, i sent una felicitat que és el pròleg de les escissions, quan el món es va esgallant i cau a poc a poc als nostres peus, i tot al voltant s’apila la runa. Quan la Joana aprengui que el cel no és el mar, i viceversa, viurà una desil·lusió (en el sentit més literal del mot). I començarà per a ella l’obra angoixosa d’acoblar retalls de món, i la desesperació de no poder-los encaixar mai.

'De secreta vida', de Ricard Garcia

Ricard Garcia és un nouvingut a la poesia catalana publicada -nouvingut, però ben madurat a l’arbre. Els dos llibres de versos que ha publicat han sortit del forn fa ben poc: Els contorns del xiprer, el 2007, i De secreta vida (Poesia 3 i 4, València), enguany. Ahir vaig enllestir la lectura d’aquest volum, guanyador del XXVII premi de poesia Ausiàs March de Beniarjó. I m’ha agradat ple. A De secreta vida, Garcia fa el salt a la prosa poètica, en la qual neda amb mestria. El llibre consta de seixanta-vuit poemes repartits en dues parts iguals: ‘Geografia’ i ‘De secreta vida’.

La primera part és un dietari líric sobre el pas de les estacions, el primer poema del qual, "Fars", fa de baula amb l’anterior llibre de l’autor (“els fars, xiprers d’ombra i llum”). ‘Geografia’ ens parla d’un món físic modificat pels canvis que imposa la successió dels mesos i les estacions. Els paisatges tenen pell i els versos són dits que la toquen; així mateix la terra és calze de llum i de colors, i ens fa l’efecte que són els colors de l’ànima que hi viu (“els cirerers, com taques de sang seca a les ferides”). Garcia aterra en els sembrats i els boscos i diu, com feia Virgili, els noms dels arbres i els ocells, pobladors d’un món clar i nítid. El poeta dialoga amb la pell de la naturalesa i absorbeix el temps com una esponja. La naturalesa no defuig l’envit i parla, terrossenca, de l’home que l’observa.

Si aquells versos tracten de la vida exterior, la segona part, ‘De secreta vida’, tracta de la interior. Garcia construeix una bateria de poemes de gran força lírica presidits pel símbol del castell de cartes, que remet a la fragilitat de la vida (“Juga el temps amb baralla falsa […] i el món és un castell de cartes”). Precisament, Castells de cartes és el títol del blog que l'escriptor manté a la xarxa. A l’entorn d’aquest motiu neixen els poemes sobre el fred, la mort, l’escriptura, el temps i el poder salvífic de la paraula (“t’abracen a la fi, carnals, les paraules”). Els poemes de Garcia brollen d’una desesperança que ha trobat en l’acceptació serena de la carn una manera plausible de passar la vida. Els versos de l’hortonenc ixen de la terra, es rebolquen en la carn, pugen als ulls, s’aquieten per fitar-ho tot i miren d’assumir-ho:

“Et tremola als ulls l’horitzó
i a les mans hi vols totes les mars.
Arran de terra besa l’aire la nuesa dels cossos.
S’empassa la vida, la mirada. A glopades.”

De secreta vida sí que hi és, a les llibreries. Afortunadament.

Purgatori

Encara no me’n sé avenir que hagin tret el Purgatori. Que el llimb s’hagi fos, ja ho tinc coll avall. Però la muntanya dels graons (que s’assembla tant als pendissos abancalats de la serra de Tramuntana)… per aquí no hi passo. De Purgatori, n’hi ha d’haver un o altre en algun indret, perquè no hem vingut pas al món impunement.

I cop en sec ho he entès: el Purgatori és aquí i ara (l’aquí i l’ara que vivim des que naixem fins que fem cuec). Allà la Dama ens arrenca de la mort; allà deçà, pren de bursada el que és seu. I entremig, a fer el cap viu, que són quatre dies, al llarg dels quals purguem la culpa de néixer (després d’un estadi d’adaptació dit infantesa).

Hi ha episodis, personals i col·lectius, que posen en relleu el caràcter purgatiu de l’existència humana. La sequera n’és un; vegeu la Commedia: “Ni pluja, aquí, ni calamarsa neix; / ni rou, ni neu espessa, ni gebrada, / un cop arribes al primer relleix.” I totes les crisis que jalonen la nostra vida són fites que conviden a l’expiació -¿què és el Purgatori, sinó una crisi galdosa?

En fi. La vida ens acanala cap a la timba, a la vora de la qual arribem fets una piltrafeta. Per suportar aquesta expectativa mirem de no pensar-hi. Fugim del tedi, perquè el tedi ens posa en evidència. Ens embriaguem d’art i de cultura, de bellesa i de plaer. Afrontem la travessa amb les beaces plenes d’il·lusions que es buiden a mesura que fem camí, car aquesta mena de sacs són tot ells estrips i fenedures. La il·lusió senyera és la felicitat, que deu ser la sensació vaga d’haver trobat un camí avinent entre molts de desavinents. Fins que aprenem que el camí som nosaltres i que no fem cap enlloc, i ens caminem lassos, peu-rossec. I ens aplanem per a ser, en endavant, camí dels fills.

Pujols no era profeta

Fent col·lotge amb Artur Bladé, a Montpeller, l'any 1939 (o el 1940), Francesc Pujols resumia la seva famosa profecia amb una frase que es féu cèlebre: “VINDRÀ UN TEMPS EN QUÈ ELS CATALANS, ALLÍ ON VAGIN, S'HO TROBARAN TOT PAGAT". Amb la seva fabulosa capacitat per a la ironia, l’humor i la imaginació, Pujols al·ludia a la missió històrica de Catalunya, ço és, “la de donar la filosofia clàssica al món”. Allò que és menys conegut, però, és el text literal de la profecia, el qual figura al final del seu Concepte general de la Ciència Catalana (1918). Com que no és llarg, el transcric:

“Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els que vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient, rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allí on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.”

D’això fa noranta anys clavats. I vista la Catalunya d'ara, és clar que Pujols va errar la profecia. Avui els catalans no només no ho tenim tot pagat, sinó que ho paguem tot: el que ens toca i el que no ens toca també, i el que ens toca perquè ho paguem no ho tenim; descuidem les nostres necessitats per subvenir a les d’altri; de tant pagar ens desdinerem i a més, en lloc d’obtenir gratitud i respecte, per torna ens ruixen amb fel.

Ai, senyor Pujols! Si alcéssiu el cap i tinguéssiu ulls per mirar…

El poeta segons Fiol

“El poeta no és més que un indiscret
que no respecta cap convenció
ni cap decòrum.

El poeta és un bandejat,
campa per les foranes, assilvestrat,
i desvirtua arreu el seu paper.

El poeta és un provocador,
un dissident de tot partit,
un escarràs de la veritat.

[…]

El poeta és, doncs, un apprenti sorcier,
un aprenent de xaman fora de lloc,
a strife-torn fellow running amok,

un saturador del text
que no remata mai la seva tasca
i deixa oberts tots els portells.”

(Bartomeu Fiol, Canalla lluny de Grècia, Obra poètica 3, Proa)

Dic: Si us abelleix, benvolgut Fiol, podeu afegir-hi que el poeta és una bèl·lua que rosega el carnús que la gent com cal ha repudiat i sebollit -per pudicícia, i també per preservar-se del miasma.

Figues i raïm

De matí, una llesca de pa amb tomàquet amb figues i raïm. Les figues, d’una figuera de les cinc Sénies de Mataró; el raïm, moscatell blanc i negre –aquest, d’una vinya d’Arenys; aquell, de les parres del tros de la mare, a Llavaneres. Una escapció de Maresme en el plat. És l’esmorzar que els caps de setmana de setembre feien d’habitud els pares -els dies feiners només la mare, si era a casa. I els avis, i els rebesavis. El raïm el teníem a casa i les figueres eren ça i lla, a l’eixida d’un bosc, ufanoses a la vora d’un sembrat, acompanyades d’un flotó de garrofers o solitàries enmig d’una estesa de matolls; figaflors, verdaletes, rogetes, coll de dama, de gota de goma, d’ull de perdiu… crebassades al sol, deleroses de becs i de boques.

No me’n sé estar de recordar la cançó que a les illes resumeix les condicions d’una figa saborosa: Les figues, per esser bones, han de tenir tres senyals: crivellada, secallona, bequejada des pardals. I aquella altra dita, ser mig figa mig raïm, que designa un estat d’indecisió entre dues opcions (aplicada sovint a l’homosexualitat amagada però intuïda), i que ella sola ja ens parla de la importància de les baies setembrines en la cultura catalana.

I aquests dies tornem a menjar pa amb figues i raïm. Sembla que no hagi de poder ser. És com un miracle. Com si tot no s’hagués trabucat de manera irreversible. Com si els nostres mals encara tinguessin remei.

Ni ens entenem, ni ens escoltem

La llengua serveix per a malentendre’ns civilitzadament. Si no ens malentenguéssim amb paraules, ho faríem a pinyes. El Verb és la sublimació del cop de puny. Per això era desafortunat l’aforisme que fa pocs anys un partit polític de casa banderejava amb orgull: Parlant la gent s’entén. Ai senyor.

Les persones no ens entenem: ho fem veure. Les raons dels altres recolzen en experiències tan personals que no ens en podem fer càrrec: no els podem entendre. Tampoc escoltem: també ho fem veure. Escoltar és mirar d’entendre i entendre és ser l’altre –si més no mentre parem l’orella. I no ho fem. Ergo no escoltem. Subcontractem un pària que viu dins nostre i li manem que retingui la informació que ens convé, i mentrestant continuem pensant en nosaltres (en jo).

Ens comuniquem precàriament i l’alfabet no millora gaire les coses. Les paraules ben dites inspiren confiança i conforten; però no fan llum, i rarament convencen. No som pas lluny del llatí tàntric de les misses d’antany. La glossolàlia no ha mort: s’ha fet laica. La paraula (des)entesa com a lletania perviu.

Amb les paraules teixim complicitats, però no ens fem entenedors. No cal. Les persones que ens envolten no volen que les entenguem: volen que les acceptem, que les respectem i, sempre que calgui, que les consolem. Els vells no fan excepció. Quan diem que la gent gran agraeix que se’ls escolti, no som exactes: els vells volen que algú faci veure que se'ls escolta. Com tothom.

Les paraules són per a la gent allò que la música d’Orfeu era per a les tempestes i per a les bèsties: bàlsams, sedatius. Res d’entendre’ns. I a casa, igual: jo, amb la Francina, m’hi malentenc prou bé.

"Els contorns del xiprer", de Ricard Garcia

A Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, Alt Penedès, 1962) li’n va passar una de coenta després de guanyar un premi de poesia. El 2005 va guanyar el Josep Fàbregas i Capell, de la Vila de Sallent, amb el recull Els contorns del xiprer, i el guardó era la publicació del llibre. Doncs bé, l’Ajuntament de Sallent va editar el volum el 2007 (amb dos anys de retard), però es va despreocupar de la distribució. Per tant, Els contorns del xiprer és un llibre introbable per manca de distribuïdora –ni a les llibreries de Sallent, no hi és! A Catalunya la cultura va així quan cau en segons quines mans -la informalitat, la deixadesa, no són, per desgràcia, privatives de la generació ESO.

Per sort, hi ha una alternativa. Podeu llegir els quaranta-nou poemes d'Els contorns del xiprer en el blog d’en Ricard Garcia, Castells de cartes. Els versos de l’hortonenc s’alimenten de la realitat i reposen sobre les coses com una sargantana ho fa sobre la pedra encalentida pel sol. Garcia busca la manera d’assumir la vida i el temps, cosa que fa apel·lant a la carnalitat (“Déu és la carn”, “no oblides que eres carn / abans que qualsevol altra cosa); a la sensualitat (“bes de llet / la corba del pit”); a la llibertat que emana del Verb (“Poder-ho dir tot”, “a les ferides del temps hi copulen les paraules”); a la llum que brolla de la terra i del cel (“Ha plogut / i les oliveres del jardí destil·len plata”); a la veritat, fillola de la maduresa (“apropa la destrucció a la veritat”).

El penedesenc apel·la sobretot a la serenitat i a la quietud. Són moltes les coses que s’aquieten en els seus versos: l’instant quiet, la llum quieta, la mirada que reposa, les aigües calmes, la mort pausada, la llum tardoral i hivernal de la naturalesa que es corglaça… El poeta davalla a les coses en cerca de senzillesa i s’hi ajeu, i amb la pell hi dialoga, i amb la memòria recorda el futur. Un poemari venust que trobo a faltar a les llibreries.

Robeu-lo!

Si en fa, d’anys, un estiu vam anar a Tàrrega els dies de la Fira de Teatre al carrer, que s’escau al setembre. Anàvem curts de possibles i fèiem bivac amb sacs de dormir i màrfegues. En el cotxe hi havia un esprai a punt d'extingir-se i el vam agafar: “encara l’aprofitarem!”, vam pensar. Era gran dia i caminàvem pel rovell de la vila quan vam passar per davant d’un banc i vaig tenir una idea. Vaig agafar l’esprai i amb traç maldestre vaig pintar, en una paret de l’oficina, unes lletres que feien “Robeu-lo!”. Qualsevol que em veiés em podia demanar, amb raó:

-¿I per què no el robes tu? -I jo li hauria hagut de respondre:

-Perquè no sé com fer-ho i sóc covard.

-Doncs no diguis als altres que facin el que tu no ets capaç de fer –em podia haver dit; i m’hauria avergonyit.

Però ara, sense saber-ho, un valent m’ha fet cas i ha dut a la pràctica la consigna no amb un banc, sinó amb trenta-nou, als quals ha munyit 492.000 euros. L’heroi és de Barcelona i nom Enric Duran. El Serrallonga del segle XXI. Chapeau, Enric. Gràcies per expropiar als lladres i deixar-los a més amb cara d’enzes. Perquè no pot ser que bancs i caixes es facin la barba d’or en temps de magror mentre els humils ens empobrim. És immoral. Obscè. Ja tocava que algú tingués el coratge d’enforquillar el drac i repartir quatre freixures entre els pobres. Això anima. Ens fa sentir forts -i a ells, febles: gegants amb peus de fang.

Ja n’hi ha prou d’aquest color, ve a dir l’Enric. No és acceptable que ells s’enriqueixin amb els nostres diners, si els diners són nostres. És ben hora de pensar en uns bancs dels quals, pel sol fet de tenir-hi un compte obert, hem de ser accionistes, i que al cap de l’any els beneficis es reparteixin entre tots en proporció a l’aportació que hi hem fet. No ens farem rics, d’acord, però els estalvis ens retran, i ningú farà vida de marquès a costa nostra.

(Algú potser pensarà que aquesta nota no és pròpia d’un blog cultural. Jo discreparé. Perquè el que ha fet l’Enric Duran és art, alta cultura: amb idees útils per afrontar la crisi.)

El mar

El mar ens obsequia una resurrecció momentània. Ens parla sempre amb un murmuri i no ens fa retret de res. Com un déu paradoxal, ens interpel·la i ens ignora, ens parla i ens travessa. El mar ens convida a ser ningú, ens exonera del jo, s’endú panxa endins tot el carroportal que ens fa de llast i acaricia, amorós, l’absència que roman. Els dits de les onades ens esquitxen per dins i omplen d’escuma el buit que som, el desert de carn dit home. Com aigua sabonosa que clapoteja dins la foscor del càntir.

Pessoa i la llengua

Diu Pessoa: “Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.” (Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

Ja ho veieu. No eren només Fuster (“la meva pàtria és la llengua”) o Pla (que si entrava en un cafè i en haver saludat el cambrer li responia “bon dia”, volia dir que allò era el seu país). La llengua era i és la pàtria d’una mala fi d’homenots i d’homenets, a Catalunya, a Portugal i a Bangla Desh.

I si la llengua és la pàtria, ens estem quedant sense pàtria. Sempre ens quedaran, a manera de lenitiu, les pàtries personals i intransferibles (la infantesa, l’hort, un parell de capses plenes de records, la sala de les nines…). Serem apàtrides cap enfora i pàtrides cap endins.

Llevat que no fem, comunitàriament, un gest valent. Un d’aquells gestos que fan història, que dignifiquen un poble i que són l’orgull de les generacions posteriors. Difícil. No per la dificultat objectiva –que hi és– del gest, sinó perquè els catalans som avui una gent arronsada, exorable i esbravada.

L'eternitat

“La idea permanent d’acabar d’escriure, de deixar d’escriure, és una obsessió d’alguns (entre els escriptors moderns), però acabar significa haver caigut en la trampa d’haver començat a llegir. Els escriptors del NO com diria Vila-Matas en la seva deliciosa saga dels Bartleby (y yo aún diría más) tenen la fòbia d’haver de publicar perquè s’adonen que la vertadera eternitat consisteix no a escriure més, sinó a NO escriure més.” (Margarita Ballester, Entre dues espases, ed. Jardins de Samarcanda.)

Celebro que els escriptors del NO besllumin la vertadera eternitat, i em sap greu que la seva malaltia (l’addicció a l’escriptura) els privi d’abraçar-la. Servidor no sóc capaç d’afirmar veritats vertaderes en matèria d’eternitat. A tot estirar, puc esbossar una intuïció (que comparteixo amb Comte-Sponville), descriure una sensació i proposar una teràpia per tractar els danys que ocasiona la noció de temps immensurable.

La intuïció: l’eternitat és ara. L’instant present engreixat amb el pinso de tots els ares anteriors, sempre amb un budell buit, prest a encabir tots els ares que vindran. Només hi ha el present, que hi és tothora i eternalment. Ahir no va ser mai, mai no serà demà, perquè l’existència només es dóna en el present. Ara és veritat sempre, i sempre és ara.

La sensació: només de pensar-la, l’eternitat cansa (sobretot cap al final, diu Woodie Allen). Ara afigureu-vos si l’haguéssim de viure!

La teràpia: l’eternitat clàssica és inabastable, ens fa petits i congria vertigen. Però si la limitem al present, llavors cap dins la mà, ens fa grans i el vertigen fuig com si ens haguéssim enviat un còctel d’ansiolítics, neurotròpics, vasodilatadors i antivomitius.

Qui no es consola és perquè no vol.

Tot és tres (o quatre) pics

Un pic quan és; un altre pic quan (a distància) percebem que és; i un altre quan pensem que és; si, a més a més, arribem a tocar-ho, és quatre pics. La percepció més intensa de l’ésser és aquesta darrera. Les coses són a despit nostre. Els ulls baden. El pensament viatja. Però els dits la saben llarga, i el que ells aprenen queda gravat a la memòria amb pregonesa. Som animals tàctils, pells que busquen.

Pells que busquen de tot, però sobretot altres pells. Saber que ella és, mirar-la i pensar-la, no satisfà pas el nostre desig. Al contrari. Per això les dones que hem desitjat però no hem “tocat” no són pròpiament dones: són aus del paradís, pastura per als somnis, sirenes que neden a l’estany dels records (sirenes revesses i revessades, car no volgueren escoltar el nostre cant).

Campana i Marinetti

Alberto Viviani, que conegué el poeta Dino Campana [a baix], conta d’ell el següent: “Un vespre al cafè Gambrinus el vaig presentar a Marinetti, que s’havia quedat a sopar. Naturalment el poeta va comprar de seguida els Cants Òrfics, i el varen imitar tots els amics que eren amb ell. Però Dino Campana no sentia gaire admiració pel fundador del Futurisme, i abans de donar-li el llibre, va arrencar-ne aquí i allà unes quantes pàgines davant l’estupor dels assistents, que pensaren que feia una nova excentricitat. Quan Marinetti [a dalt] li va preguntar per què havia fet allò, Campana li va etzibar que les pàgines arrencades eren justament les que no hauria pogut entendre.” (Pròleg de Brunel·la Servidei als Cants Òrfics, ed. Lleonard Muntaner, trad. Arnau Pons, 2007).

Potser sí que cal ser orat per girar com un pop l’instint de reverència i colpejar les vanitats amb un tal atreviment. Ser brasa encesa dins la camisa de l’arrogant. Campana exigia humilitat al duce de les lletres italianes amb l’audàcia de qui escup al rostre d’una efígie viva. Benaurada follia.

A trepitjar raïm s'és dit!

La Fina i en Josep, d’Arenys de Munt, ens van convidar ahir a trepitjar el raïm de la seva vinya. No ens hem fet pregar. En el meu cas, era la primera vegada. Ja fa uns quants anys del darrer pic que vaig veremar, a Binissalem, mentre cercava pis a Palma –però llavors no vaig calcigar els gotims.

Ara sí. Una estona curta, només. M’ha fet molta il·lusió. A Llavaneres, la vinya de casa és un erm on no hi ha cap traça visible dels ceps i els pàmpols d’abans de la fil·loxera. I a casa no vaig arribar a veure la premsa, el cup ni les bótes –hi eren! Tot plegat era com una faula, per a mi; un ressò de records d’altri. Ara, esclafant carrassos, els peus vermells, acuden a la memòria imatges que mai no han viscut dins meu: les mans dels avis manejant falagueres el trinxet; la mare i les tietes ballant sobre els carrolls, a can Xerrac, i maleint alhora les portadores que no s’aturaven mai…

Ahir vaig restablir un cordó umbilical amb el passat. I vam tornar a casa amb els peus frescos i contents d’una alegria que no sé dir amb paraules.

Unió Democràtica d'Espanya

Una nació sense estat és una broma que no surt en els mapes. Només temporalment, i de manera precària, surt en el mapa mental de les persones que en fan part. I quan l’Estat ha aconseguit multiplicar els recursos perquè la gent que viu sota la seva ègida interioritzi el mapa estatal en tant que espai nacional (ço és, quan l’Estat té alguna cosa més que porres i escoles), llavors les nacions sense estat es fonen com bombolles de sabó.

El nacionalisme que, en aquesta tessitura, no persegueix un Estat propi, no és pas nacionalisme. És maniobra de distracció, xanxa de mal gust o modus vivendi per a uns pocs. Però és bo que els partits mostrin les intencions. És bo que Unió Democràtica proclami alta i clara la voluntat de governar Espanya –amb tot el que això comporta. La sinceritat, que és de mala educació per al comú dels mortals, per als polítics és una obligació ètica. Ara, per acabar-se de sincerar, només els cal fer una petita mudança de nom i ser, amb totes les lletres, la Unió Democràtica d’Espanya (UDE).

Excés de jo

La joventut és l’edat dels excessos. De joves, ens plau practicar tota casta d’exorbitàncies. Explorem amb avidesa, immoderadament, tot allò que ens sedueix. Sense por, confiats en la nostra resistència física i en la nostra capacitat de regeneració. Fem bé: si de joves no cultivem la virtut de l’excés, ¿quan ho farem? Recordo els versos de Palau i Fabre: “Estima més, si pots. / Odia més, si vols. / Fes bé, fes mal; / l’un val per l’altre. / Fes més de bé, fes més de mal, / fes el que vulguis, però més. / L’excés és el que compta”.

Creixem, i la pruïja d’excés remet. Resten en el record els excessos de sexe (que enyorem), els d’alcohol (que no enyorem) i alguns altres. Però sovint n’hi ha un que resisteix el pas del temps amb una tossuderia proverbial: l’excés de jo. Si hi ha abusos lesius –que n’hi ha–, l’excés de jo deu ser un dels pitjors. Una tal demesia comporta una inflació de l’ego que té efectes esclafadors. Quan la funció d’estat és sempre jo, el sistema se sobreescalfa, perd eficàcia i tendeix al col·lapse. L’egocèntric ajunta les fites, es reitera, limita la seva perspectiva, s’empetiteix. L’excés de jo l’ha empobrit.

Resum

La identitat, la fas o te la fan, i si bades te la desfan. I l'economia, igual.

El miratge

Diu Artús Brotau (Dietari d’estiu): “No estimem una persona, sinó que estimem l’agradable sensació que ens proporciona el miratge d’estimar-la.”

Diu Toni Ibáñez (Entrellum): “Només ens estimem a nosaltres mateixos i a tot allò i a tot aquell que ens ajudi a estimar-nos més i millor.”

Servidor (Ucronies, amb permís): “Projectem l’amor a manera de bumerang, esperant que a la tornada ens apromptarà un rosari de beneficis. L’amor sempre és amor propi.”

L'armariet

Buido l’armariet de carpetes inútils i papers caducats. Faig dissabte del disc dur d’un bocí de vida, el de la feina. Em cal fer lloc, aplanar la ciutat vella per aixecar al seu siti un burg de nova planta. Fer cau i net. Començar de nou. Ser un altre. Amollar tot el llast i fer com si ruta, aparell i pilot fossin uns altres. Invocar la màxima vacuïtat. Exercir la iconoclàstia contra la icona pròpia. Buido l’armariet i el tracto de jo amb impunitat –volenter, no s’hi avindria mai.

La Plataforma per la Llengua, Premi Nacional de Cultura

Ho dic per si a algú li ha passat per malla. El jurat dels Premis Nacionals de Cultura ha atorgat a la Plataforma per la Llengua un dels premis en la categoria de Projecció social de la llengua catalana. L’enhorabona. La Plataforma per la Llengua ja fa quinze anys que rutlla, sense crisi ni descans; amb una feina tossuda, rigorosa, amable; com una formigueta que replega menjar per a la llengua no només a l’estiu, sinó tot l’any. I amb resultats concrets i tangibles. La cosa té molt de mèrit.

Som usuaris d’una llengua debilitada que demana, només per aguantar-se, un activisme individual i col·lectiu constant. És un càstig de bastaix que els parlants de llengües musculades s’estalvien i no acostumen a valorar: no es fan a la idea del sacrifici que comporta resistir la minorització, fer per no caure més avall, i si pot ser guanyar posicions. Quan això es fa de manera organitzada, el dolor és més bo de dur i a més s’obtenen petits (o grans) èxits que compensen l’esforç. La Plataforma per la Llengua serveix per a això.

A banda dels estudis que publica periòdicament, la Plataforma manté vives les campanyes següents: a) EN CATALÀ, JUGUES?, que reivindica els dret dels infants a jugar en la seva llengua; b) A TAULA EN CATALÀ, per augmentar la demanda de productes etiquetats en català (centrada en aigua, vi i cava); c) CINEMA EN CATALÀ, MISSIÓ IMPOSSIBLE, que postula la normalitat del cinema doblat i subtitulat en català; d) EMPRESES (un èxit fresc: aquest setembre Ikea està repartint per primera vegada en català el catàleg per al 2009 a domicili); e) I JO, QUÈ PUC FER?: idees i propostes per portar a la pràctica individualment; f) QUEIXES, per denunciar atropellaments lingüístics; g) RECONEIXEMENT DEL CATALÀ A EUROPA, per incidir en el reconeixement del català a la Unió Europea i a les Nacions Unides; h) TOPÒNIMS, per a normalitzar topònims d’alta presència visual; i i) UNIVERSITATS, per augmentar-hi l’ús del català -hom fa una festa de benvinguda als estudiants d’intercanvi.

Una feinada, vaja. I un no parar. I un dolor de llengua que muda, com per miracle, en goig de llengua.

Dominics i franciscans

El nacionalisme espanyol és dominic, i el nacionalisme català, franciscà. El símil és de la Patrícia Gabancho, una de les intel·lectuals més lúcides i valentes que hi ha a Catalunya. Em sembla una analogia sublim, que trobareu al llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre (p. 39). El nacionalisme espanyol, diu Gabancho, “predica, converteix, castiga… vol que tothom pensi com ell. Van ser els dominics els que es van fer càrrec de la Inquisició. Nosaltres som franciscans. L’orde dominicà va ser fundat per un espanyol, sant Domingo de Guzmán.”

La semblança és lluminosa: el nacionalisme espanyol (dominic) obliga els altres a ser i a estar, i no dóna opcions; el nacionalisme català (franciscà) deixa que cadascú sigui el que vulgui i que s’estigui allà on vulgui, i perquè és demòcrata obre totes les opcions. El primer s’afirma negant l’altre; el segon afirma tothom. I, ves per on, la Constitució espanyola és dominica per gènesi i per la interpretació que en fan els seus dominics propietaris, i l’esperit de sant Francesc és anticonstitucional.

Diuen que el místic d’Assís perorava als ocells. Piu, piu!

Expresidents

A Catalunya no tenim tradició d’expresidents. Prat de la Riba, Macià, Companys, Irla, no van tenir ocasió de fer d’expresidents. Puig i Cadafalch ho va ser a partir de 1923, però durant la Dictadura no podia piular i els anys de la República optà per una callada discreció. Irla va traspassar quatre anys després de deixar la presidència, malalt i fora de Catalunya. Tarradellas fou, des de 1980 fins que va morir, vuit anys després, un home ressentit, més atent a la seva posteritat que no pas al país. Els uns per defunció, un altre per interdicció i l’últim per manies, tots plegats ens van deixar orfes d'expresidents.

Dels dos ex que tenim ara n’hi ha un que sí que exerceix: Jordi Pujol. L’home del Taga és el primer expresident en funcions que hem tingut des de fa segles. Fa un paper honorable, com escau a la dignitat del seu càrrec: posa paraules al malestar col·lectiu, interpreta el moment històric, assenyala febleses, diagnostica detriments, parla d’exigència ètica, apel·la al patriotisme, alerta de les blanors i les deixadeses que soscaven Catalunya, reconeix els encerts d’altri, pensa el país amb reflexions de banda ampla, fa de veu de la consciència per a qui vulgui escoltar-lo... Tot això és bo i ho agraeixo, baldament discrepi en algun punt.

Només hi trobo a faltar l’autocrítica. Vint-i-tres anys de pujolisme han deixat un país anestesiat, conformat i mesell, un país que a la primeria dels vuitanta era cofoi i ara té l’ànima als peus. Pujol té una part de responsabilitat en aquesta deriva. I no la diu. Vejam si a les Memòries…

Batxillerat de per riure

Us presento en Pep Rialles. Som al juny del 2010 i en Pep no hi cap dins sa pell, perquè ha despatxat el segon de batxillerat amb un butlletí de notes immaculat. Doneu-li l’enhorabona. I és que no ho hauria dit ningú: en Pep no té bona mà per a les llengües, què voleu fer-hi. De fet, al llarg dels dos cursos de batxillerat ha suspès TOTS els exàmens de les matèries d’anglès, català i castellà –cap desastre, eh?, que en algun cas ha arribat a treure un quatre… Tot plegat, foteses que no li han impedit pas d’aprovar TOTES les avaluacions que li han posat per davant.

I és que els criteris d’avaluació per al batxillerat que el Departament d’Educació ha dreçat en començar el curs 2008-09 estan pensats perquè en Pep arribi net com una patena, i sense travelar, a les portes de la universitat. Tant se val que el tema estudiar el toqui poc, com si diguéssim. No cal. On vas a parar. Com si es tractés d’una estora triomfal estesa davant els peus d’en Pep, resulta que l’expressió oral representa com a mínim el 25% de la qualificació final de la matèria, i la producció de textos dits creatius, un altre 25%; així que, descomptant la nota corresponent a lectures i ablucions diverses, els exàmens no pesen més enllà d’un 30% de la nota global.

Resultat: en Pep Rialles no ha après quasi res, ha acreditat documentalment la seva ignorància desacomplexada i tossuda de les matèries que fan al cas, i ha exhibit un desinterès majúscul per l’estudi. Un resultat ja profetat en l’Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya, que parla en els seus eixos bàsics de “l’excel·lència global del sistema” i de “l’èxit i la qualitat escolar de l’alumnat”. Ves per on, en Pep Rialles i el conseller d’Educació, l’Ernest Maragall, comparteixen un sentit de l’humor que és per petar-se de riure.

Però a mi -que dec ser una mica ranci- no em fa cap gràcia.

El catalanisme d'Iniciativa

Al novembre Iniciativa estarà d’assemblea nacional i el document estratègic per preparar-la vol emfasitzar el catalanisme de la formació sense apartar-se del federalisme. ¿No us adoneu, amics d’ICV, que això és mesclar ous amb caragols, que catalanisme i federalisme lliguen tant com un cafè amb allioli? Penseu-hi, si us plau.

Catalanisme és el nom històric del nacionalisme català; federalisme és un vestit de mudar de l’espanyolisme, que és una manera de dir nacionalisme espanyol. Setanta anys enrere podien semblar compatibles, car el federalisme era una de les concrecions possibles del catalanisme. Avui no. Avui està claríssim que el catalanisme fa Catalunya, que el federalisme fa Espanya, i que ambdós projectes nacionals són antagònics. També sabem que el federalisme és una fal·làcia per manca de federals a l’altra banda, i per manca de reconeixement de la identitat d’una de les parts, a la qual li és negat el dret de decidir -ço és, per manca de reciprocitat, d’equitat, de respecte i de llibertat. Amb un orri així d’esbarzerat, el federalisme és fum d'estopa.

Iniciativa contribuirà a superar la perplexitat i el desconcert del país si aclareix quina nació vol fer, Catalunya o Espanya, i per tant si vol ser una formació catalanista o federalista. Totes dues coses, no pot ser.

Elogi de la desil·lusió

Les il·lusions són estupefaents, droga per entomar la vida, una llarga gatera de mancats. No és casual que l’autoengany comparegui quasi sempre en forma d’il·lusió. Som animals esperançats, i quan els motius per a l’esperança curtegen, un barruf o altre truca a la porta i s’obre pas dins la nostra ànima. Per arribar a l’endemà calen raons, expectatives i il·lusions, però la força motora recau sobretot en aquestes darreres. Tenim il·lusions perquè som febles. Si fóssim forts ens conformaríem amb la veritat i ens consolaríem somniant. Quan arriba el dia que les il·lusions es fonen com bombolles de sabó, encarem la realitat broixa de les coses amb una llangor d’esperit que es posa sobre la lassitud del cos, i ens envaeix una gran tristor. És la bassa de totes les desil·lusions que hem anat ajornant per covardia.

La bandera d'en Xammar

S’acosta el dia de les efusions i les infusions pàtries, durant el qual molts ajuntaments catalans exhibiran la bandera catalana lliure de males companyies –alguns fins i tot lluiran la quadribarrada amb l’estel, cosa que m’abelleix de no dir. I ressonarà de nou el bram de la tonyina. Llàstima que en molts casos serà flor d’un dia.

Tot plegat m’ha dut a la memòria un altre ciri trencat d’en Tísner sobre l’Eugeni Xammar, de títol el que aquesta nota plagia. I l’he exhumat per a divertiment d’ociosos i badocs. Conta Artís-Gener que, després de rodar pel món, en Xammar va tornar a la seva masia de l’Ametlla del Vallès, on va encarregar que li fessin una asta de sis o set metres d’alçària i una majestuosa bandera catalana de tres o quatre metres, que va hissar al capdamunt del pal, al qual havia fet posar una politja i una corda… Va, deixo que us ho conti en Tísner:

“La idea d’en Xammar era hissar-la quan ell fos a casa i arriar-la quan en fos fora, tal com han fet a la Casa Blanca els presidents nord-americans. Però un cop hissada, feia consciència arriar-la! I l’Eugeni Xammar la va deixar al cim del pal tant si ell era a la masia com si n’havia sortit.

Allò passava en temps molt crus del franquisme, quan era absolutament normal la persecució de la nostra ensenya nacional. I un dia van arribar al Mas Xammar un caporal i un número de la Guàrdia Civil, la consuetudinària parella. I van notificar al periodista l’ordre d’arriar la bandera. I ell els va dir:

-Aquesta és una bandera molt especial, saben? Jo la puc pujar al capdamunt de l’asta, però no la puc baixar.

Els civils es van pensar que era una qüestió física, del mecanisme. I en Xammar va mantenir l’equívoc:

-Jo puc hissar-la, però no arriar-la. Ho han de fer vostès, m’entenen? Ja ho poden dir al seu capità.

I la gran bandera va continuar al cim del seu pal.”

Que n’aprenguin els polítics catalans que viatgen tan seguit a Madrid i només de sentir l’alè d’un ministre s’amaguen la bandera a la butxaca!

Ens pensem que pensem

Pensem menys que no ens pensem. Quan ens sembla que ho fem, sovint no fem sinó escoltar el nostre eco. Això ens passa habitualment quan pensem sols, en silenci, sense cap suport. En aquesta avinentesa el que fem és volar amb la imaginació, repetir records, deformar-los -delirar, en definitiva. Pensem millor, i més fecundament, quan ho fem sobre llibres o apunts, sobre conferències o converses que ens aporten idees que són com rems per a navegar pel pèlag de l’intel·lecte, idees que podem retopar i corregir. El raciocini també necessita infraestructures on recolzar i créixer; altrament, vessa i s’escampa: es tuda, com aigua damunt la taula.

Final d'estiu

Ja s’acaba l’estiu. Cabrera enllà,
darrera la calitja, l’horitzó
rutila i, despessec, com el bon vi,
evoca la tendresa d’una dona
distant.
Tenim la passamaneria
de dies nous per ressaltar velluts
i somnis, a despit de defallences,
i la seducció dels mots; aquest
convenciment tangible que el plaer
no té mai la bellesa del desig.

Antoni Vidal Ferrando, Els colors i el zodíac (dins Allà on crema l’herba, Edicions del Salobre, 2008.)