dilluns, 4 d’agost del 2008

La poesia és un peix

que es pot mossegar la cua, o no -jo m'estimo més que no se la mossegui. Tal com l’entenc, la poesia és un peix que pensa l’ham que du clavat al paladar i crida orgasmes amb la boca tancada. Allà calla el dolor, aquí silencia el plaer. En tots dos casos fa de lenitiu, els atenua, per fer-los alhora assumibles i comunicables. La poesia no és amiga de les expansions –ni tan sols ho és la poesia romàntica.

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

crida cap a dins

Joan Calsapeu ha dit...

Justa la fusta!

Anònim ha dit...

Com a manifestació humana l'expansió li és inherent.

Francesc Puigcarbó ha dit...

d'aixó se n'hauria de parlar i molt. La poesia es literatura viva, la sintetització dels fets i les idees, el crit cap en fora, clar, concís, l'ùnica art literaria realment important i per això menystinguda. La poesia es la capacitat d'explicar les coses, situacions, o les emocions en poques i concretes paraules, i l'haiku n'es LA SUBLIMACIÓ.
Haurias de rellegir Papasseit.

http://www.joansalvat.blogspot.com

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Francesc. Rellegiré Papasseit.