Provincians del món

Em declaro addicte a les cartes de Joan Sales. En realitat, el volum de títol Cartes a Màrius Torres conté no només les missives adreçades al poeta, sinó també a la Mercè, una dona tuberculosa internada al sanatori de Puig d’Olena. Però el fet és que les cartes a l’un i a l’altra fan un conjunt indestriable, i per això és lògic que es publiquin juntes. Els textos de Sales tenen suc, romesco i allioli; són papers llaurats per una intel·ligència desperta, un esperit lliure i un home de catalanitat insubornable.

Són especialment sucosos els retrats que Sales fa dels anarquistes, ell que els va sofrir perquè el destinaren a la columna «Durruti». Els nostres anarquistes eren –deixant de banda els caníbals– sobretot gent ignorant i provinciana. Provinciana, sí. D’un provincianisme retorçat que s’assembla molt al cosmopolitisme idiota de la progressia que hem patit nosaltres dels anys vuitanta ençà. Vegeu què en diu Sales:

“[A Madrid] No es veuen altres banderes catalanes que les de les tropes valencianes, molt nombroses, que han vingut a prendre part en la defensa de Madrid. […] Ells van amb la bandera de la seva pàtria –la nostra– i nosaltres amb una d’universal («mi patria es el mundo, mi familia la humanidad») però tota família està més disposada a rebre amb afecte el membre d’una altra família que no pas un esgarriacries que les voldria suprimir totes. Deu ser per això que els «universalistes» són tan mal rebuts arreu de l’univers. […] Aquesta mania de l’universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates […]”.

“Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això tot sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats.”

No em digueu que aitals observacions no ens fan pensar en saludats i coneguts, sobretot metropolitans. Tot plegat suggereix que això del provincianisme és més complex del que sembla. En aquesta matèria hi ha gent que confon el cul amb les tèmpores i n’hi ha que s’ho miren amb ulls daltònics. La dificultat del cas prové del fet que en la cosa hi ha –pel cap baix– tres races.

En primer lloc hi ha el provincianisme estàndard: és el que congrien, per exemple, molts murcians respecte a Madrid (entenent que Múrcia no té res a aportar al món i que sort en tenen de la capital, que supura modernor i avantguarda per ells).

En segon lloc hi ha el provincianisme colonial, el paradigma del qual és l’espanyolisme valencià: consisteix a peixar l’autoodi, trinxar la cultura pròpia, extirpar-li tot allò que té de potencial nacional i encomanar-se amb devoció encesa a tots els sants madrilenys.

I en tercer lloc hi ha el provincianisme universalista, que és el que s’estila a Catalunya. És el més sofisticat de tots. Com que a Catalunya no cola que la cultura de Madrid estigui per damunt de la de Barcelona, els provincians catalans s’ho han de muntar d’una altra manera, i el que fan és ser provincians del món. L’invent consisteix a considerar que totes les cultures de la bolla són xic (excepció feta de la catalana); que tots els pobles del món tenen el dret d’autodeterminar-se (menys el poble català); que un corn tibetà és MAG-NÍ-FIC (i en canvi una tenora catalana fa vergonya sentir-la); i –of course– que el castellà és la llengua que ens fa universals. Punt, aquest darrer, en què el cercle es tanca i els provincians catalans es casen amb els murcians.

Poblet

Ja he trobat un lloc on acolliran, durant quatre dies, aquest humil traginer d’intempèries: el monestir de Poblet. Serà la tercera setmana d’agost. Ho deu fer que no em coneixen –quina sort! Tindré una cel·la per a mi i compartiré els àpats amb els monjos, en el refectori. Compartiré, sobretot, el silenci. Pentinaré la soledat. Dies per llegir i revisar papers que segurament no valen un gafet. Em trobo l’Anna Chica pel carrer i m’adverteix:

–Un ocellet m’ha dit que te’n vas uns dies a Poblet. Pensa que corres el risc de trobar-te a tu mateix…

–Ca! –faig, displicent– Si això passés seria terrible, sí. Però no hi ha perill: no puc trobar-me a mi mateix perquè jo no existeixo. Afortunadament.

(Ja he decidit la lectura que m’hi enduré: els Evangelis apòcrifs.)

El futur segons Màrius Torres i Joan Sales

Entre les moltes ignoràncies que m’avergonyeixen hi ha la de no haver llegit les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales (Club Editor, 2007). Però me n’estic curant: vaig per la pàgina 119. No cal dir que les cartes són per sucar-hi pa, perquè al plaer de llegir una prosa mestrívola s’hi suma el plaer de connectar amb una intel·ligència que raja frescal, lliure d’afectació i llunya de tot academicisme.

Avui m’ha cridat l’atenció un fragment en què Sales, d’acord amb Torres, fa la projecció de futur que segueix: “penso com en Màrius que el demà, suposant (com tenim el deure de suposar-ho) que guanyem aquesta guerra, serà de dos partits: el socialista i el nacionalista. De tots dos si s’entenen o d’un dels dos en cas contrari; tant de bo s’entenguessin i evitessin ja des d’ara una rivalitat que seria funesta ja que potser costaria un altre riu de sang. Tots dos tenen un mateix enemic i això els ha d’unir; què dic, un enemic; en tenen dos: a l’exterior l’Exèrcit espanyol que vol acabar amb Catalunya, a l’interior l’anarquia. ” (p. 118)

O sia que, al gener de 1937, tots dos poetes –Sales també era poeta– ja preveien l’hegemonia política compartida entre CiU i el PSC en un futur que, això sí, trigaria més del compte a arribar. El que no podien preveure Sales i Torres és que el PSC es deixaria fagocitar pel PSOE i que, en lloc de defensar la llibertat nacional de Catalunya davant l’Exèrcit espanyol, en seria la quinta columna.

La Crosta Bava

Quintacolumnistes

Dissabte un servidor vaig veure un tendal del PSC (Socialistes.cat) en el carrer i vaig pensar: “Mira-te’ls, aquests…” i l’adjectiu no em sortia. Només em venien al cap adjectius emocionals, prou inexactes i segurament injustos. I penso quina ràbia, ¿quin adjectiu hauria pensat Pla en aquesta saó? Això li passa a tot quisqui, ja ho sé, però és que fa trenta anys que ens fem amb el PSC i ja tocaria trobar un adjectiu, no? La tradició del país és dir-ne sucursalistes, però l’epítet, sent cert, tampoc és exacte.

Però aquell mateix dia un article brillant de Josep M. Solé i Sabaté a l’Avui em donà la solució. L’historiador citava un article de Jordi Barbeta, de títol Unitat per a què, que el periodista de La Vanguardia cloïa amb aquestes paraules: “Si la unitat depèn del PSOE, cal preguntar-se de què serveix la unitat i el PSC haurà de decidir si és avantguarda o quinta columna”. I el fet és que, essent incapaç al Congrés de votar a favor de la tímida declaració institucional del Parlament de Catalunya, el PSC ja ha pres clarament una decisió.

El vernís progressista que el PSC havia tingut ha caigut com una llesca de pintura en una paret humida. Ara la funció històrica del PSC és fer de PSOE, ço és, mantenir Catalunya sota les ordres d’Espanya (encara que el benestar dels catalans se’n ressenti greument), contenir l’empenta democràtica de la gent, desnacionalitzar el país i reduir-lo a la impotència, a la insignificança i a la pobresa. El partit polític que assumeix aquest paper ja no és sucursalista, sinó quintacolumnista, perquè busca de neutralitzar, des de dins i al servei del totalitarisme, les energies que esmercem en la més noble comesa: fer una nació lliure i democràtica en el tros de món que ens pertoca.

La prova més dura

Qui es va empescar la verba dels collons que fa “a l’estiu, tota cuca viu” era un mentider i un cínic. La realitat és més aspra: a l’estiu hi ha cuques que rebenten. Com un servidor. Divendres la pubilla va acabar el casalet i ara s’estarà per casa tot lo dia fent costat a la caganiu, que només té tretze mesos i vint-i-un dies. Juntes són com un carro de foc que et passa i et repassa pel damunt fins que se’n van a jóc. Expectativa de lectura: 0,3 (quan les nenes bequen). Expectativa d’escriptura: 0,1. Expectativa d’estudi: 0,2. Expectativa que em deixin en pau: 0. Expectativa de sortir uns dies fora: 0,4 (tres dies a Bagà i gràcies). Fins despús-ahir encara em vaig poder refugiar en el British American de Mataró fent un intensiu d’anglès als matins; però s’han acabat els confits.

Ara toca afrontar la prova de supervivència més dura: l’estiu despull i cru, sense coartada i amb nenes en sessió contínua. Piscina, parc, mosquits, rebequeries, ploralles, síndria, bixicleta, gelats i anar per l’ombra. I, en fer-se les onze de la nit, sostenir un llibre i observar les ratlles com rellisquen en el tobogan de paper, les parpelles que pesen i s’estimben, el clapit sord del volum que cau a terra.

[¿I si un recés de quatre dies en un monestir? Enyoro la solitud (la meva nòvia de sempre)… En el magí ha brotat ara mateix, sense esforç, un text per al meu epitafi: Per fi he trobat temps per dir això.]

La felicitat segons Miquel Bauçà

Hi ha llibres que són feliçment inacabables. Com El Canvi, de Miquel Bauçà, un llibrot imprescindible per a tot homínid català de cultura mitjana. Dic que és inacabable perquè l’ordenació alfabètica dels textos convida a obrir a l’atzar una pàgina qualsevol i un no acaba mai de llegir-lo sencer; i, posat cas que un lector el devori, no l’acabarà, perquè el llibre va creixent, el doll d’incitacions que en raja no s’estronca i qui n’ha begut el cordial ja no se’n pot passar.

Verbigràcia, obro el volum i trobo, a la comarca de la efa, la reflexió més espaterrant que he llegit en anys sobre la felicitat. Unes ratlles més intel·ligents que la felicitat segons Aristòtil, que la felicitat segons Shopenhauer, que la felicitat segons Eduard Punset. Jas una mostra:

“La felicitat es produeix quan sortim a buscar alguna cosa, estant perfectament preparats per no trobar-la, i la trobem, ben conscients de l’atzarositat del fet.”

“La felicitat és un fet, una situació, aleatori o volander, i que poden ocasionar-lo factors desconeguts o per la decisió o voler del subjecte o pacient, sempre i quan aquest sigui prou intel·ligent d’acceptar les anades i vingudes d’aquesta felicitat.”

“La tasca exclusiva del candidat a ser feliç és enganyar el tedi.”

“En el fons, la felicitat consisteix o rau a fer allò que vol el veïnat, entenent aquest altre com: 1. un mateix en un altre estat; 2. allò que hom ha denominat Déu; i 3. el veïnat en un sentit general: la tribu, per exemple. Són diferents alterabilitats, però és el veïnat.”

“L’antònim més just de la felicitat és la ‘preocupació’. En absolut és la tristor ni la infelicitat, que no vol dir res. Ara: no hi ha regles per no estar ‘preocupat’.”

“Les causes que originen la felicitat no són en absolut inventariables. Puc trobar-me agafat a l’arbre d’una nau que s’enfonsa irremeiablement enmig de la tempesta i de sobte un pensament, un record […] pot inundar-me, amarar-me, de felicitat uns segons.”

“Tothom ha experimentat i observat que la felicitat és la cosa més puntual, en el sentit actual del mot, que hi pugui haver. Tant que podem dir que la duració es contradiu amb la felicitat. Un matrimoni no pot ser feliç: pot ser qualsevol altra cosa.”

El Canvi va ser publicat per Empúries el 1998, quan Miquel Bauçà, felanitxer gros i eremita de l’Eixample, encara era al món. I avui, dotze anys després, encara sento la necessitat física de tenir el volum avinent, a prop dels ulls i de les mans.

Solidaritat Catalana per la Independència

L’altre dia servidor estava molt empipat. Amb raó, crec. Perquè el 13 de juliol, de la Mesa del Parlament de Catalunya estant, la partitocràcia va fer un cop d’estat contra la societat civil catalana, en un intent groller (però reeixit) d’arrabassar-li a la gent el control del procés d’independència. Havent desactivat la IP i la ILP que feien al cas, l’únic terreny de joc que resta és el Parlament de Catalunya; el temps de jugar-lo, el que va d’ara mateix al dia de les eleccions catalanes, i els únics jugadors, els partits polítics.

Per això em sembla pertinent la proposta de López Tena, Laporta i Bertran d’alçar una Solidaritat Catalana per la Independència que abraci d’UDC a la CUP. És el que demanàvem el milió i mig de catalans que el 10 de juliol vam sortir al carrer: aplegar forces per saltar el mur, unitat per a la independència. ¿Oi que fa just un mes això semblava impossible? Doncs ara ja no ho sembla; i a més, és imperiós. Altrament romandrem encallats (que vol dir enfangats, deprimits i derrotats).

Perquè, vejam. ¿De què li servirà a CiU guanyar les pròximes eleccions? De molt. ¿De què li servirà al país? De res, perquè serem allà on som, dins la ratera. ¿I de què servirà que hi hagi dues candidatures independentistes, la d’ERC i la de Reagrupament? Doncs servirà, previsiblement, perquè en la propera legislatura hi hagi menys diputats independentistes dels que hi ha ara; o sia, farà servei als unionistes. Quan les previsions són tan galdoses, vol dir que hi ha un desajustament entre l’oferta i la demanda. La gent demana una cosa i els partits polítics n’ofereixen una altra. I així ens va.

Solució. Que CiU abandoni l'amenaça de dur el país a una altra via morta (la del concert econòmic); que ERC accepti amb humilitat i gratitud el regal que li fan; que IC-EUiA faci cas a la majoria dels seus votants i es curi de mantinent de la hispanoaddicció que la llasta; que els altres facin veure que obliden les mesquineses de CiU i d’ERC. I que facin, que fem, junts, la Solidaritat Catalana per la Independència.

La claror dels planetes extingits

António Lobo Antunes fa dir, a una de les protagonistes insomnes d'Ahir no et vaig veure a Babilònia (El Gall Editor, 2008), el següent: “El meu marit es va jubilar […] va treure la cadira del despatx i la va acostar a la finestra per examinar els planetes extingits”. L’home persisteix, “amb l’esperança que un nou planeta extingit il·luminés l’hort i adonant-se que els planetes acaben com han acabat el cobert, la benzinera, els camps…”. Els gossos de la casa també hi tenen tirada, per tal com “tornen enfredorits, tossuts, a la porta del garatge sota la claror, deia ell, dels planetes extingits”.

La imatge em sembla formidable: naixem, ens esbellussem, concebem projectes i arriba un moment en què comencem a viure de la claror de coses que ja no hi són. Talment els planetes que no existeixen però encara ens n’arriba la llum. ¿No ens passa i ens ha passat i ens passarà, això, a tots? L’aparença d’un orgasme que no és, un amor amb coturns, una pretensió ridícula, aquell record que pentinem, les galivances que ajuden a passar la vida. Totes les formes de la fe, la il·lusió i l’esperança. De vegades la llum brolla de planetes que no han existit mai (el “kósmos noetós” de Plató, Déu o les colles divines, la ciutat aèria de Sant Agustí, les mònades de Leibniz, el materialisme històric, les metafísiques d’antany...) i també fan el fet.

De nit, els gossos a voltes observen la lluna i sempre ho fan amb la mirada més trista, com si beguessin la claror d’un astre perdut per sempre, i és llavors, quan fan aquesta estampa patètica, que s’assemblen a nosaltres. Com els gossos enfredorits, tossuts, de Lobo Antunes. (Per cert, gran novel·la.)

El pres, el carceller i el federalisme

El quadre és el que segueix. El pres està condemnat a cadena perpètua, fa treballs forçats, cobra menys que un obrer de l’exterior i a més no pot decidir en què es gasta l’escàs numerari que percep; té prohibit anar més enllà del recinte penitenciari i l’amenacen amb armes de foc perquè ni li passi pel cap escapar; rep insults a diari, perquè és un desagraït que no valora la generositat dels carcellers, els quals, podent-lo afusellar, tenen per bé perdonar-li la vida.

A l’hora de dinar, el carceller li porta cada dia les deixies dels carcellers i aprofita la visita per moure un poc de conversa; li fa uns copets a l’esquena i li xiuxiueja que en el fons n’està molt, d’ell, que se l’estima fins i tot més que al carceller en cap; li diu que es fa càrrec de com és de dura la vida del presoner i que n’és d’injusta la seva reclusió, atès que no ha comès cap delicte que la justifiqui.

I es veu que l’escarceller té un cor com una ensaïmada de crema, perquè de tant en tant vessa una llàgrima i abraça el pres, i sanglotant li demana que prengui paciència, que hi ha un horitzó federal arribats al qual els carcellers i els presos seran com una sagrada família en què les decisions dels uns seran acollides pels altres amb gaubança i les decisions dels altres seran motiu de joia per als uns, i els uns pels altres faran un còctel de llibertats embriagadores, i les identitats de tots lluiran plegades com un ram de gladiols de bon matí. Havent dit això, el carceller recull el plat de llautó del pres, roda la clau i fa xino-xano cap al castell, ufanat com un gall dindi, impressionat pel doll de bondat que li raja dels porus, i pensa quina sort té la humanitat que encara hi ha filantrops com nosaltres.

Una lliçó de Neruda sobre poesia

Trobo, en un llibre de Pablo Neruda publicat pòstumament (1978), Para nacer he nacido –gran títol!–, l’assaig breu “Sobre una poesía sin pureza”, en què el poeta fa un al·legat a favor de la poesia impura, ço és, d’una lírica que es rebolqui sense escrúpols en el jaç i en el llot de la condició humana. És un text que subscric de dalt a baix, i perquè em plau, us en mostro un bocí:

“Es muy conveniente, en ciertas horas del día o de la noche, observar profundamente los objetos en descanso: Las ruedas que han recorrido largas, polvorientas distancias […] La superficies usadas, el gasto que las manos han infligido a las cosas, la atmósfera a menudo trágica y siempre patética de estos objetos, infunde una especie de atracción no despreciable hacia la realidad del mundo. La confusa impureza de los seres humanos se percibe en ellos, la agrupación, uso y desuso de los materiales, las huellas del pie y de los dedos, la constancia de una atmósfera humana inundando las cosas desde lo interno y lo externo.

Así sea la poesía que buscamos, gastada como por un ácido por los deberes de la mano, penetrada por el sudor y el humo, oliente a orina y a azucena salpicada por las diversas profesiones que se ejercen dentro y fuera de la ley. Una poesía impura como un traje, como un cuerpo, con manchas de nutrición, y actitudes vergonzosas, con arrugas, observaciones, sueños, vigilia, profecías, declaraciones de amor y de odio, bestias, sacudidas, idilios, creencias políticas, negaciones, dudas, afirmaciones, impuestos.

La sagrada ley del madrigal y los decretos del tacto, olfato, gusto, vista, oído, el deseo de justicia, el deseo sexual, el ruido del océano, sin excluir deliberadamente nada, la entrada en la profundidad de las cosas en un acto de arrebatado amor, y el producto poesía manchado de palomas digitales, con huellas de dientes y hielo, roído tal vez levemente por el sudor y el uso. […] Quien huye del mal gusto cae en el hielo.”

Em demano si aquesta lliçó ha estat prou assumida en la poesia catalana (penso en Vicent Andrés Estellés, Carles Hac Mor, Joan-Elies Adell, Sebastià Alzamora…) i em responc que sí, esclar. I, bo i així, intento recordar versos que facin olor d’orins i assutzena i sóc incapaç d’evocar-ne cap. D’esperma sí que anem ben servits, però… d’orins?

Musclos

Quan era un nen de nou o deu anys, alguns dissabtes d’estiu baixàvem a mar –a marc, dèiem– a agafar musclos. Anàvem de bon matí al rocam que hi ha prop del restaurant Pins Mar, a Llavaneres. Érem la mare, mon germà i jo (i el pare, que ens hi duia amb el 600 però no es mullava). Ens posàvem el banyador, ens calçàvem unes xiruques per si trepitjàvem un bogamarí, ens calàvem unes ulleres d’anar per l’aigua i ens endinsàvem amb un ganivet a una mà i una bossa a l’altra. L’entrada en el nou element ens feia estremir de fred, però ens hi avesàvem de seguida.

El cel de les roques era som, net, resplendent com un vidre. Els raigs de sol fendien el mirall de l’aigua com si s’escorressin per un vitrall tremolós cercant les obagues d’una església. Les pedres estaven arrebossades de musclos negres i petits, lluents com l’antracita; les garotes ens amenaçaven per tot, així que havíem d’anar amb compte. Els musclos són animals gregaris i els abelleix arraïmar-se, sent així que les barbes dels uns i dels altres s’entremesclen i arrencar-los de vegades costa qui-sap-lo. A pesar de les precaucions que preníem, sempre acabàvem amb talls a les mans i a les cames.

Quan ens cansàvem d’omplir bosses i trobàvem que ja n’hi havia prou per fer un bon àpat, ens eixugàvem, aplegàvem els trastets i fèiem cap al cotxe. Però la feina no s’havia acabat. Arribant a casa esteníem el botí sobre la taula del menjador i, ala, a netejar els musclos a cop de ganivet, que calia afaitar-los, raspar-los i treure’n la sorra. En acabat posàvem els bivalves en un perol molt gran i el posàvem al foc perquè s’obrissin. En l’entretant, la mare feia la salsa (d’habitud era un sofregit de tomàquet, de vegades era una picada d’all i julivert, alguna vegada va ser romesco).

I arribava l’hora de dinar. L’epifania. No oblidaré mai l’olor de mar que perfumava la casa, el salobre en els narius, les safates a vessar de barquetes negres estibades de color. Cada musclo que ens dúiem a la boca, cada closca que llepàvem, era una onada que trencava dins nostre. Allò, acompanyat amb un vi blanc ben fresc, era una bauxa dels sentits, un plaer de Dionís, una joiosa celebració de l’alegria de viure.

Ferran Soldevila ja ho deia

Ho deia, concretament, en el seu Dietari de la República i de la Guerra civil, recollit a les seves Memòries, i ho deia així: “El mal no està en la multiplicitat de partits, de sindicats, de programes i d’actuacions: el mal està en la imbecil·litat humana, que és immensa. En el camp limitat i avesat de la vida corrent no té possibilitats de manifestar-se en gran escala; endemés, ja hi estem fets: ens surt al pas tan sovint i ens interessa tan poc! Però, quan els esdeveniments, com ara, adquireixen proporcions extraordinàries, la imbecil·litat es desborda. I ens sobta amb la seva magnitud i el seu poder –de destrucció, naturalment.” (Barcelona, 18 de febrer de 1937)

Soldevila es referia a les dificultats per endegar eficaçment l’esforç bèl·lic que Catalunya feia en aquell moment, i a les lluites internes que desembocarien en els Fets de maig. Però les seves paraules són perfectament aplicables als Fets de juliol del 2010, quan la classe política catalana [?] no va saber avaluar l’impacte de la sentència anticatalana del TC; quan va ser incapaç d’entendre el que la gent, clar i català, li deia; quan va barrar el pas a les aspiracions democràtiques dels catalans avortant dues vegades, des de la Mesa del Parlament, l’exercici del dret a l’autodeterminació, i quan no va saber respondre a l’agressió sinó invocant el preàmbul d’un Estatut mort.

Infern

["Així el descens d’aquelles flames era,
encenent les arenes crepitants
per enfondir-hi la tortura fera."

Dante Alighieri, Divina comèdia (Infern, Cant III)]

El suplici té lloc sota un cel brusent. A vora mar l’arena bull, la multitud es crema els peus i rosteix els cossos nus, deixuplina de foc. Allí enllà beca la calitja, l’horitzó que fuma; su aquí, el trèmolo calent de l’aire, les onades verticals. A l’hotel Biterna, en l’entretant, Caront fornica amb les Gorgones amb l’aire condicionat a tota metxa, els gemecs talment flames, un desfet de pells que rodolen i suen. Una guarda de tòtils xipolleja, indolent, a la banyera Estígia.

Ricard Garcia i Àngels Gregori reciten a Llavaneres

Ricard Garcia, EL LLIBRE QUE LLEGIES



Àngels Gregori, OLIVA



Nit de Poesia i Swing a Llavaneres, 9 de juliol del 2010

La classe política catalana no existeix

Existeix la classe política espanyola a Catalunya. M’agradaria que això que acabo d’escriure fos una boutade, una d’aquelles hipèrboles que serveixen per a sacsejar l’ànim i activar neurones. Però no és el cas. De fet, fa molts anys que ho intueixo i més d’una vegada ho he donat entenent –ara em ve a la memòria un apunt anterior en què escrivia que “la política catalana és un dialecte de l’espanyola” i unes quantes coses més d’aquest demble.

La Mesa del Parlament de Catalunya ha decidit, per unanimitat, no admetre a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar una consulta sobre la independència. La Mesa també ha tombat la Iniciativa Popular (IP) anterior, que impulsava una consulta per via de referèndum sobre la mateixa qüestió i que estava sentenciada pel Tribunal Constitucional. Els cinc partits representats a la Mesa (CiU, PSOE-C, ERC, IC-EUiA i PP) s’han posat d’acord a avortar la ILP, i ERC s'ha quedat sola defensant la IP. Els partits han donat, així, la primera resposta unitària al clam independentista del 10 de juliol.

Si la classe política de Catalunya fos catalana, això no hauria passat. Els polítics haurien donat la veu al poble i haurien aguantat, tot esperant l’envestida dels poders espanyols. Si la classe política catalana existís, actuaria amb paràmetres catalans, buscaria escletxes legals per donar sortida a les aspiracions democràtiques del poble català, faria existir de fet allò que encara no existeix de dret. És el que va fer Prat de la Riba: crear institucions autònomes quan no hi havia autonomia. És el que va fer Francesc Macià: proclamar la República Catalana quan no hi havia República Espanyola. És el que va fer Lluís Companys: organitzar un exèrcit català sense demanar permís a Madrid i embarcar-lo cap a Mallorca. És fins i tot el que va fer Tarradellas: restaurar la Generalitat republicana quan els partits polítcs republicans eren il·legals.

Avui tota aquella energia nacional perviu en la gent, però és absent en els polítics. Per això no podem confiar en ells: en cap dels partits que a hores d’ara tenen representació en el Parlament de Catalunya. Avui ens ho han tornat a demostrar –es pot saber què hi feien, dissabte, a la manifestació? No tenim polítics, ni política (Fuster ja ho deia). I el fet és que no podem passar sense polítics ni política. Cal fer foc nou: necessitem una Solidaritat Catalana independentista, transversal i regeneradora, que arrasi en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Que el tàndem Carretero-Laporta en sigui l’embrió i que la bola es faci enorme. Ens hi va el país.

Estúpids

Hi ha una cosa pitjor que ser profundament estúpid: ser superficialment estúpid.

A cal PSOE-C la fan petar

Replego les declaracions de tres dirigents del PSOE-C, les ordeno en una seqüència lògica i em surt una aparença de diàleg:

Manuela de Madre: “El camí a seguir és el de l’Espanya federal” [sic!]. (10/7/10)

Ernest Maragall: “Els país no cap a la Constitució”. (10/7/10)

Ferran Mascarell: “Doncs ens farem tots independentistes federals”. (8/7/10)

Ja ho veieu, la llibertat d’expressió fa la grandesa del PSOE-C. Mentrestant, el partit fa la seva via (que sempre és la mateixa, perquè per als socialistes catalans tots els camins duen a Madrid), continua sense veu ni grup propis al Congrés de Diputats, vibra amb la Roja i obeeix sense empegueir-se totes les ordres del seu senyor. Quina gran proesa és fer tot el que l’amo et mana i explicar-ho (a Catalunya) amb paraules que no semblin les de l’amo!

10J de glòria

Dit i fet: avui hem enterrat l'autonomisme. Els poders de l'Estat espanyol han volgut collar al màxim el poble català, fent comptes que la timidesa i la pusil·lanimitat de la nostra gent ens impediria de reaccionar i plantar cara, calculant que una suposada majoria espanyolista de Catalunya els asseguraria el control del país i posarien fi al problema catalán. S'equivocaven, esclar, perquè els catalans som tímids i semblem pusil·lànimes, però ens anima una poderosa voluntat de ser, una intensa voluntat democràtica i un profund sentiment de dignitat, les quals virtuts ens donen una força enorme. També erraven el càlcul sobre la pretesa majoria espanyolista submergida a Catalunya: a ca nostra hi ha una majoria social que és i vol continuar sent catalana, que vol mantenir la personalitat lingüística, cultural i nacional del país, i que reclama llibertat per fer-ho, i oxigen per respirar.

Catalunya és un país viu i potent, una nació que no dimiteix, però a la qual li costa molt generar una classe política que estigui a l'alçada dels anhels de llibertat dels catalans. En el fons, el nostre problema no és Espanya, sinó els nostres polítics: una gent mediocre, servil, conservadora, genuflexa, que fa de la subordinació un modus vivendi personal que els és molt confortable, però moralment embrutidor.

Vigília

Les nacions derrotades estan condemnades als ulls i als mots de l’ocupant. Les nacions sotmeses però encara no derrotades, com la nostra, estan castigades a salmodiar obvietats, fins que no troben la manera de convertir l’obvietat en acció. A Arenys de Munt vam trobar una manera, la millor de les que hem assajat fins ara, i doncs cal insistir-hi. I, bo i així, avui em puny la necessitat de salmodiar. Ja em perdonareu.

Primera. Els catalans no estem obligats a l’obediència, sinó a la democràcia; i en democràcia, les fronteres dels estats estan subjectes únicament a la voluntat de la gent.

Segona. Una nació, si se’n sent i se’n sap, aspira naturalment a la continuïtat i a la plenitud, i tot poder que limiti o amenaci aquestes aspiracions ha de ser combatut democràticament.

Tercera. Els estats tenen valor utilitari, essent així que si un estat no satisfà les necessitats ni protegeix els interessos d’una gent que viu dins les seves fronteres, aquesta gent ha de buscar aixopluc en un altre estat, o fer-se’n un a mida -cosa que acostuma a ser la més sensata.

Quarta. És indecent l’actitud dels qui, sent hereus d’un estat que s’ha bastit de manera no democràtica (guerres, invasions, casoris, mentides), consideren inacceptable la creació de nous estats per via democràtica.

Cinquena. Quan una llei, disposició o sentència substitueix la voluntat democràtica d’un poble, llavors tal llei, disposició o sentència és palesament injusta, i el poble que l’entoma té el deure de desobeir-la.

Sisena. Les persones necessitem menjar, dormir, cobrar un salari, però també ens cal respecte, dignitat i llibertat, valors sense els quals quedem reduïdes a una condició subhumana, com els animals en el zoo.

Àngels Gregori i Ricard Garcia

L’Àngels i en Ricard són poetes, ergo gent perillosa. Un poeta de debò sempre és perillós, perquè llegint-lo o escoltant-lo un corre el risc de sentir qualque fiblada dolorosa, com quan el dentista ens treu una càries sense anestèsia i per allí a prop hi ha un nervi. Emperò, són gent molt amable (com si volguessin compensar el defecte damunt dit). I sensibles, esclar -a un poeta, la sensibilitat se li suposa. A més, tots dos saben comunicar amb delicadesa la seva sensibilitat, essent així que llegir o escoltar els seus versos és, també, una sensació física. En el cas d’en Ricard és com entomar un plugim en un dia assolellat. En el cas de l’Àngels és com si una ciutat penetrés tota ella dins el cos, i de nit, a poc a poc, moltes finestres s’anessin il·luminant.

L’Àngels Gregori (Oliva, la Safor, 1985) i en Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, l’Alt Penedès, 1962) recitaran aquest divendres 9 de juliol, a les 10 del vespre, als jardins de Can Caralt, a Sant Andreu de Llavaneres (el Maresme). També actuarà el grup GPM Trio, que tocarà swing. Serà la Nit de Poesia i Swing. L’entrada és gratuïta. Hi sou convidats.

Decepció

Catalunya és una nació ocupada pels espanyols i capada pels sentimentals. No cal dir que els segons són mooooooolt pitjors que els primers. Els sentimentals són aquella mena de gent que s’escarrassen per ideals elevats, sempre justos, però quan senten que la raó i la força els acompanyen, llavors els agafa un atac de timidesa, renuncien cop en sec a la força i extravien la raó. Catalunya ha perdut tots els combats dels últims cent anys per culpa d’aquesta raça, la dels sentimentals. Els sap tant de greu veure plorar l’enemic, tenen una ànima cristiana tan pietosa, que no poden suportar l’espectacle i corren cames ajudeu-me a agombolar-lo amb coixins, el posen al capdavant d’una manifestació i li diuen que triï la pancarta que vulgui, que nosaltres ja hi estem fets, a patir, però que no podem pair el sofriment dels altres.

19.00h: Aquesta tarda hem anat a la seu de l’Òmnium de Mataró per a reservar lloc en un dels autocars que dissabte duran tanta gent a la manifestació. Però ens n'hem desdit. Dissabte ens quedarem a casa a covar la cendra.

23.35h: Òmnium ha fet una roda de premsa per a fer saber que no accepta les condicions de Montilla. El lema de la capçalera de la manifestació serà el que toca: "Som una nació. Nosaltres decidim". Si a algú no li agrada, que no hi vagi. (Per part meva, mantinc les consideracions generals de l'apunt, salvant però Òmnium, que finalment ha obrat de manera condreta.) Dissabte serem a Barcelona.

Quima Jaume a Rosa Leveroni

Quan la Descarnada es va endur Rosa Leveroni [a la foto de baix, de joveneta], a Cadaqués, a Portlligat, es va fer un buit estrany. El cel, les onades i les oliveres semblaven les mateixes, però no ho eren, perquè acabaven de perdre una veu, un registre, una manera de dir-se, que és una manera de ser. Tot era al seu lloc, pictòricament, però el paisatge, per als qui conegueren Rosa Leveroni, estava afectat d’afonia. Quima Jaume [a la foto de dalt, amb Cèlia Sànchez-Mústich], Anna Maria Dalí, Víctor Rahola, M. Àngels Anglada, tocaven amb els dits de l’ànima aquella tristesa quieta, la calitja de dins que deixa la mort quan mossega un ésser estimat. I la primera, d’aquest sentiment en va fer un poema, que és aquest:

PORTLLIGAT SENSE TU

A Rosa Leveroni

Damunt la tanca blanca cau la tarda,
mentre les veles van vinclant-se suaus
en l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.
Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola
aquest mar que embellia els teus somnis.
El teu petit refugi resta clos,
i serà en va l’espera
d’un somriure endolcit
pel teu cor de poeta.
Lliscaran endolades les albes
dins del Port,
sense el dringar amorós
de les teves paraules.
Caldrà cercar a ponent el lleuger vol
d’una gavina blanca que estimaves,
i cobrir-nos de pau
amb un esguard amic dalt del pujol,
on, mogudes pel vent,
onegen argentades oliveres
embolcallant la teva pau profunda.

Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués (1986)

Sensibilitats ferides

Dijous passat hi hagué ple a l’Ajuntament de Mataró i la CUP presentà un seguit de mocions, una de les quals proposava de retirar la bandera espanyola del consistori com a senyal de protesta per la sentència humiliant, aplanadora, prepotent, del TC. La votació de la proposta se saldà amb el resultat que era esperable: PSOE-C, PP i IC, en contra; ERC i CUP, a favor; CiU, abstenció. La nota curiosa fou l’argument amb què els edils de CiU justificaren el seu sí però no marca de la casa: “No podem votar a favor d’una proposta que fereix la sensibilitat de molts mataronins”.

He dit curiosa, però volia dir significativa i il·luminadora. Perquè tota la política catalana dels darrers trenta anys s’ha basat exactament en això: en el zel a no ferir la sensibilitat dels catalans de nació espanyola. En canvi, la sensibilitat dels catalans de nació catalana no era rellevant, i doncs no comptava. El primer grup calia tractar-lo amb tots els miraments del món; el segon grup, tant és si li trepitjaven un o vint ulls de poll, si s’enfadava o s’emprenyava o s’indignava. S’entenia que els catalans de lleialtat catalana teníem el call fet i no ens venia d’aquí. I això és, precisament, el que s’ha d’acabar.

Això de la sensibilitat ho té tot a veure amb l’hegemonia. Quan en una societat hi ha dos grups nacionals, el grup hegemònic és el que veu salvaguardada la seva sensibilitat; i l’altre grup s’aguanta. A mi, la presència de la bandera espanyola a l’Ajuntament de Mataró em resulta feridora, m’irrita, em sofregeix les tripes; però com que la meva sensibilitat no compta, em faig fotre. Cosa que no és justa, perquè la presència, ara, de la bandera espanyola, provoca un malestar molt més intens i extens que no pas si no hi fos; i perquè una nació mereixedora d’aquest nom anteposa la sensibilitat dels seus nacionals a tota altra sensibilitat (així el govern danès davant el conflicte provocat per les caricatures de Mahoma, que féu primar els valors democràtics dels danesos sobre els valors religiosos dels musulmans).

Vet aquí el que s’ha d’acabar. Cívicament, amb urnes i paperetes de vot.

El decàleg de la Mariona

1. Tot el que es pot rompre, serà romput.

2. La música és el soroll que fan els contes quan els estripes -i la música m’agrada pler, esclar.

3. En els contes amb pestanyes, les pestanyes sobren.

4. Tot el que hi ha damunt d’una taula ha d’anar a terra fent un gran terrabastall.

5. Les cames hi són per tirar coces quan em vesteixen.

6. Els peus serveixen per tombar les taules, poblades de gots, que hi ha a les terrasses.

7. Una cullereta que s’acosta a la cara és un avió enemic que s’ha d’abatre a manotades.

8. La trona és el podi on m’enfilo i m'alço per celebrar les meves victòries sobre els adults.

9. Tot el que hi ha per terra, sense excepció, és comestible.

10. Els cabells de la gent són les cordes d’escalar el món.

"El Casalot", de Charles Dickens

Tinc quaranta-quatre anys i encara llegeixo (quan puc i em deixen) novel·les. Segons el cèlebre criteri de Pla, doncs, ja fa nou anys que sóc un cretí. Què hi farem. Prou que ho sé, que hi ha lectures de més profit i que el temps limitat de què disposem ens força a ser selectius. Però no me’n sé estar. Al capdavall, una novel·la no és una cosa tan horrorosa com sembla; si és bona, a mi em proporciona plaer, em consola de les asprors de la vida, descanso de mi una estona –això és cabdal!–, em fa viure vides que faig meves, aprenc llengua, esmolo la capacitat d’observació, enriqueixo la percepció que tinc de la condició humana, i a més gaudeixo d’una construcció artística admirable. No és pas poc, tot això.

Aquestes setmanes he arrencat temps per llegir El Casalot, de Charles Dickens (Destino 2008, 1.118 pàgines), en l’esplèndida traducció de Xavier Pàmies. El títol original és Bleak House (‘casa desolada’), i fou publicada el 1852. El Casalot és una d’aquelles novel·les que fan honor a l’adagi de Mallarmé: “El món existeix per desembocar en un llibre”. La novel·la està travessada per un esbart de trames on pul·lulen personatges de totes les condicions socials, de l’aristocràcia més encimada als estrats més miserables i castigats de la societat isabelina, passant per burgesos, potentats, mercaders, metges, juristes, pixatinters, menestrals...: hi és tothom. De fet, és en aquests anys (a mitjan segle) que Dickens fa les novel·les més voluminoses, en un intent, diu Aránzazu Usandizaga, “d’organitzar i estructurar el caos immens de la vida social, institucional i urbana, i integrar-lo en l’experiència individual”.

El Casalot manté les constants de la novel·lística de Dickens: hi ha la nena òrfena acollida a casa d'uns estranys -com fou el cas de la germana del novel·lista-, hi ha la figura de la “mala mare” (un altre element autobiogràfic), hi ha el contrast entre el camp i la ciutat, hi ha una dura crítica social, hi ha personatges inversemblants (com el tan entranyable com barrut Skipole) i grotescos (la senyora Jellyby, el senyor Chadband, l’avi Smallweed...), i hi ha les dones angelicals que redimeixen el món (l’Esther i l’Ada). Però el que fa d'El Casalot una novel·la extraordinària és el “foc escènic” que deia John Ruskin (els personatges hi tenen una complexió teatral), la plasticitat de les emocions que hi ha en joc, la gràcia (quasi la màgia) que anima els personatges positius, en contrast amb la freda normalitat amb què el mal s’encarna.

La traducció de Xavier Pàmies ha estat tan justament alabada que no cal insistir-hi. I és que la màgia d’una prosa catalana rica i natural alhora, elegant i noble, llisquent i lluminosa –una mena de prosa que els molts anys de franquisme van matar-, se suma a la màgia de la prosa dickensiana, filla a l’ensems de Shakespeare i de Les mil i una nits.

Declaració de Linguapax sobre la sentència del TC que afebleix el reconeixement legal del català

Els directius i membres del Consell Assessor de Linguapax, organització no governamental internacional que promou la protecció de la diversitat lingüística, coneixedors de la sentència del Tribunal Constitucional de l'Estat espanyol, que ha declarat inconstitucional l'article 6.1 de l'Estatut de Catalunya que reconeixia el català com a llengua pròpia de Catalunya i assegurava el seu caràcter preferent a l'administració pública i a l'ensenyament, manifestem que:

1. És un error afeblir l'estatus legal de la llengua catalana. Sense la consideració de llengua pròpia el seu ús continuarà retrocedint a favor de la llengua castellana, beneficiada ja per centenars de disposicions jurídiques.

2. L'Estat espanyol, que podia considerar-se un exemple de protecció de la diversitat lingüística, passa a formar part del grup d'estats que mantenen una jerarquia entre les llengües i accepten els processos de substitució lingüística a favor de les llengües més protegides.

3. La societat catalana, que vivia de manera no conflictiva el seu procés de recuperació de la llengua perseguida durant els anys de dictadura, és víctima d'una agressió provocada artificialment i que dificultarà una convivència lingüística que fins ara era una referència exemplar a nivell internacional.

En conseqüència, manifestem el nostre desig que aquest error es pugui solucionar amb un aprofundiment del respecte a la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

Barcelona, 29 de juny de 2010