Perdran perquè són peculiars

Als anys vuitanta del segle passat, servidor em dedicava sobretot a la militància indepe. Hi vaig cremar moltes hores –no sé si malaguanyades: llavors això era picar ferro fred. Jo i els meus consorts érem peculiars, a saber: érem militaristes quan el que s’estilava era el pacifisme; érem indepes quan l’autonomia donava fruits saborosos i tothom comptava assaborir-ne més; ens aferràvem al marxisme quan tot quisqui l’havia abandonat; vivíem per a les idees quan el món sencer vivia per als diners. Érem peculiars, que és el mateix que dir perdedors.

Però ara, feliçment, s’han girat les tornes. Avui els peculiars són ells, els unionistes. A hores d'ara tothom sap que la independència és el millor que li pot passar a Catalunya, que tal cosa és factible i que depèn únicament de nosaltres. Això ho saben els catalans i els espanyols, els indepes i els unionistes, els observadors internacionals i fins els analistes més remots i despistats. Tant és així que per plantar-se davant una urna i votar que “NO vull que Catalunya esdevingui un Estat bla bla bla”, s’ha de ser peculiar, ergo minoritari, i doncs, perdedor. Potser em direu que en coneixeu força, d’aquestes persones; no us enganyeu: si són peculiars, són i seran minoria. El seu posat peculiar els farà perdre primer les eleccions al Parlament de Catalunya, i després el referèndum sobre la independència del país, tant si el fem abans com després de proclamar-la, solemnement i unilateral, sense demanar permís a ningú.

Quintacolumnistes

Dissabte un servidor vaig veure un tendal del PSC (Socialistes.cat) en el carrer i vaig pensar: “Mira-te’ls, aquests…” i l’adjectiu no em sortia. Només em venien al cap adjectius emocionals, prou inexactes i segurament injustos. I penso quina ràbia, ¿quin adjectiu hauria pensat Pla en aquesta saó? Això li passa a tot quisqui, ja ho sé, però és que fa trenta anys que ens fem amb el PSC i ja tocaria trobar un adjectiu, no? La tradició del país és dir-ne sucursalistes, però l’epítet, sent cert, tampoc és exacte.

Però aquell mateix dia un article brillant de Josep M. Solé i Sabaté a l’Avui em donà la solució. L’historiador citava un article de Jordi Barbeta, de títol Unitat per a què, que el periodista de La Vanguardia cloïa amb aquestes paraules: “Si la unitat depèn del PSOE, cal preguntar-se de què serveix la unitat i el PSC haurà de decidir si és avantguarda o quinta columna”. I el fet és que, essent incapaç al Congrés de votar a favor de la tímida declaració institucional del Parlament de Catalunya, el PSC ja ha pres clarament una decisió.

El vernís progressista que el PSC havia tingut ha caigut com una llesca de pintura en una paret humida. Ara la funció històrica del PSC és fer de PSOE, ço és, mantenir Catalunya sota les ordres d’Espanya (encara que el benestar dels catalans se’n ressenti greument), contenir l’empenta democràtica de la gent, desnacionalitzar el país i reduir-lo a la impotència, a la insignificança i a la pobresa. El partit polític que assumeix aquest paper ja no és sucursalista, sinó quintacolumnista, perquè busca de neutralitzar, des de dins i al servei del totalitarisme, les energies que esmercem en la més noble comesa: fer una nació lliure i democràtica en el tros de món que ens pertoca.