dilluns, 26 de juliol de 2010

Quintacolumnistes

Dissabte un servidor vaig veure un tendal del PSC (Socialistes.cat) en el carrer i vaig pensar: “Mira-te’ls, aquests…” i l’adjectiu no em sortia. Només em venien al cap adjectius emocionals, prou inexactes i segurament injustos. I penso quina ràbia, ¿quin adjectiu hauria pensat Pla en aquesta saó? Això li passa a tot quisqui, ja ho sé, però és que fa trenta anys que ens fem amb el PSC i ja tocaria trobar un adjectiu, no? La tradició del país és dir-ne sucursalistes, però l’epítet, sent cert, tampoc és exacte.

Però aquell mateix dia un article brillant de Josep M. Solé i Sabaté a l’Avui em donà la solució. L’historiador citava un article de Jordi Barbeta, de títol Unitat per a què, que el periodista de La Vanguardia cloïa amb aquestes paraules: “Si la unitat depèn del PSOE, cal preguntar-se de què serveix la unitat i el PSC haurà de decidir si és avantguarda o quinta columna”. I el fet és que, essent incapaç al Congrés de votar a favor de la tímida declaració institucional del Parlament de Catalunya, el PSC ja ha pres clarament una decisió.

El vernís progressista que el PSC havia tingut ha caigut com una llesca de pintura en una paret humida. Ara la funció històrica del PSC és fer de PSOE, ço és, mantenir Catalunya sota les ordres d’Espanya (encara que el benestar dels catalans se’n ressenti greument), contenir l’empenta democràtica de la gent, desnacionalitzar el país i reduir-lo a la impotència, a la insignificança i a la pobresa. El partit polític que assumeix aquest paper ja no és sucursalista, sinó quintacolumnista, perquè busca de neutralitzar, des de dins i al servei del totalitarisme, les energies que esmercem en la més noble comesa: fer una nació lliure i democràtica en el tros de món que ens pertoca.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Curiós que l'altre dia me'l vaig passar remenant informació sobre els quintacolumnistes. L'inconscient que treballa pel seu compte, suposo. Tu me n'acabes de donar la clau. Si, els escau d'allò més als del PSOE(c), són uns quintacolumnistes.

ricardgarcia ha dit...

Parlant de quintacolumnistes, em permeto una petita observació (maliciosa?): Vols dir que les paraules d'en Barbeta al diari del senyor Godó eren en català?
Una abraçada!

Un de Sabadell ;-)~ ha dit...

L'has clavat! En Pla també n'hagués dit quintacolumnistes, sobretot per la seva promíscua familiaritat amb el terme. Però d'escriure en sabia, oi?

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, i és molt curiosa la gènesi de l'expressió "Quinta Columna". No se sap del cert si se la va empescar el general Emilio Mola o un militar de nom José Enrique Varela. Es diu que el primer la va pronunciar en una locució radiada l'any 1936, quan, tot parlant de les quatre columnes que avançaven sobre Madrid (la de Toledo, la de la ctra. d'Extremadura, la de la Sierra i la de Sigüenza), en va afegir una altra, la cinquena, formada pels simpatitzants de l'Alzamiento a Madrid. En canvi, un periodista d'un diari soviètic atribuïa l'expressió al segon.

Ricard, sí, en Barbeta ha escrit aquestes paraules en castellà. Però no em negaràs que estan pensades en català.

Un de Sabadell: una cosa és fer d'espia -si més no, a Marsella Pla convivia amb una espia indubitable de Franco, la seva dona- i una altra cosa és fer de quintacolumnista. De Marsella estant, un pot ser la primera cosa, no la segona. Però potser penses en l'any 1939, quan Pla es va fer càrrec, juntament amb el senyor Aznar, de la direcció de La Vanguardia. ¿Això era quitacolumnisme? No m'ho sembla pas. En tot cas, Pla va acabar escrivint columnes a Destino, com tants altres. S'havia de menjar.

ricardgarcia ha dit...

Joan, m'explico:
La càrrega no anava per en Barbeta que pot escriure en la llengua que li plagui i jo no hi tinc res a dir. Anava per LA VANGUARDIA, abans dita 'La Vanguardia española' i ara sovint refugi del pensament convergent, els editors de la qual no s'han dignat encara ni a fer un trist suplement en català.
Fins i tot en el madrileny 'El País' hi podem llegir el Quadern en català els dijous, i el sociata 'El periódico' ofereix una versió en la nostra llengua. Però pensar en la possibilitat de llegir en català el diari més arrelat de Catalunya és una utopia, per què?
Si el diari amb el qual ens sentim més còmodes indica alguna cosa de nosaltres, potser és que als catalans ja ens està bé això de fer servir l'espanyol per a les coses serioses i deixar el català per a les domèstiques. Ens ho hauríem de fer mirar, no trobes?

Joan Calsapeu ha dit...

I esclar que ens ho hauríem de fer mirar; sobretot, s'ho haurien de mirar els lectors tradicionals de La Vanguardia, que no han sabut o no han volgut fer pressió perquè el seu diari surti en català.

Als diaris que esmentes s'hi pot afegir "Público", que també treu pàgines en català per informar sobre Catalunya. La insensibilitat de La Vanguardia en relació amb la llengua catalana és una anomalia que clama al cel. Ho deu fer la llarga tradició conservadora, que pesa com una llosa sobre el rotatiu de Godó. Però insisteixo, els subscriptors de La Vanguardia tenen un poder que no fan servir: que espavilin.