dilluns, 5 de juliol de 2010

Sensibilitats ferides

Dijous passat hi hagué ple a l’Ajuntament de Mataró i la CUP presentà un seguit de mocions, una de les quals proposava de retirar la bandera espanyola del consistori com a senyal de protesta per la sentència humiliant, aplanadora, prepotent, del TC. La votació de la proposta se saldà amb el resultat que era esperable: PSOE-C, PP i IC, en contra; ERC i CUP, a favor; CiU, abstenció. La nota curiosa fou l’argument amb què els edils de CiU justificaren el seu sí però no marca de la casa: “No podem votar a favor d’una proposta que fereix la sensibilitat de molts mataronins”.

He dit curiosa, però volia dir significativa i il·luminadora. Perquè tota la política catalana dels darrers trenta anys s’ha basat exactament en això: en el zel a no ferir la sensibilitat dels catalans de nació espanyola. En canvi, la sensibilitat dels catalans de nació catalana no era rellevant, i doncs no comptava. El primer grup calia tractar-lo amb tots els miraments del món; el segon grup, tant és si li trepitjaven un o vint ulls de poll, si s’enfadava o s’emprenyava o s’indignava. S’entenia que els catalans de lleialtat catalana teníem el call fet i no ens venia d’aquí. I això és, precisament, el que s’ha d’acabar.

Això de la sensibilitat ho té tot a veure amb l’hegemonia. Quan en una societat hi ha dos grups nacionals, el grup hegemònic és el que veu salvaguardada la seva sensibilitat; i l’altre grup s’aguanta. A mi, la presència de la bandera espanyola a l’Ajuntament de Mataró em resulta feridora, m’irrita, em sofregeix les tripes; però com que la meva sensibilitat no compta, em faig fotre. Cosa que no és justa, perquè la presència, ara, de la bandera espanyola, provoca un malestar molt més intens i extens que no pas si no hi fos; i perquè una nació mereixedora d’aquest nom anteposa la sensibilitat dels seus nacionals a tota altra sensibilitat (així el govern danès davant el conflicte provocat per les caricatures de Mahoma, que féu primar els valors democràtics dels danesos sobre els valors religiosos dels musulmans).

Vet aquí el que s’ha d’acabar. Cívicament, amb urnes i paperetes de vot.