El pres, el carceller i el federalisme

El quadre és el que segueix. El pres està condemnat a cadena perpètua, fa treballs forçats, cobra menys que un obrer de l’exterior i a més no pot decidir en què es gasta l’escàs numerari que percep; té prohibit anar més enllà del recinte penitenciari i l’amenacen amb armes de foc perquè ni li passi pel cap escapar; rep insults a diari, perquè és un desagraït que no valora la generositat dels carcellers, els quals, podent-lo afusellar, tenen per bé perdonar-li la vida.

A l’hora de dinar, el carceller li porta cada dia les deixies dels carcellers i aprofita la visita per moure un poc de conversa; li fa uns copets a l’esquena i li xiuxiueja que en el fons n’està molt, d’ell, que se l’estima fins i tot més que al carceller en cap; li diu que es fa càrrec de com és de dura la vida del presoner i que n’és d’injusta la seva reclusió, atès que no ha comès cap delicte que la justifiqui.

I es veu que l’escarceller té un cor com una ensaïmada de crema, perquè de tant en tant vessa una llàgrima i abraça el pres, i sanglotant li demana que prengui paciència, que hi ha un horitzó federal arribats al qual els carcellers i els presos seran com una sagrada família en què les decisions dels uns seran acollides pels altres amb gaubança i les decisions dels altres seran motiu de joia per als uns, i els uns pels altres faran un còctel de llibertats embriagadores, i les identitats de tots lluiran plegades com un ram de gladiols de bon matí. Havent dit això, el carceller recull el plat de llautó del pres, roda la clau i fa xino-xano cap al castell, ufanat com un gall dindi, impressionat pel doll de bondat que li raja dels porus, i pensa quina sort té la humanitat que encara hi ha filantrops com nosaltres.