Provincians del món

Em declaro addicte a les cartes de Joan Sales. En realitat, el volum de títol Cartes a Màrius Torres conté no només les missives adreçades al poeta, sinó també a la Mercè, una dona tuberculosa internada al sanatori de Puig d’Olena. Però el fet és que les cartes a l’un i a l’altra fan un conjunt indestriable, i per això és lògic que es publiquin juntes. Els textos de Sales tenen suc, romesco i allioli; són papers llaurats per una intel·ligència desperta, un esperit lliure i un home de catalanitat insubornable.

Són especialment sucosos els retrats que Sales fa dels anarquistes, ell que els va sofrir perquè el destinaren a la columna «Durruti». Els nostres anarquistes eren –deixant de banda els caníbals– sobretot gent ignorant i provinciana. Provinciana, sí. D’un provincianisme retorçat que s’assembla molt al cosmopolitisme idiota de la progressia que hem patit nosaltres dels anys vuitanta ençà. Vegeu què en diu Sales:

“[A Madrid] No es veuen altres banderes catalanes que les de les tropes valencianes, molt nombroses, que han vingut a prendre part en la defensa de Madrid. […] Ells van amb la bandera de la seva pàtria –la nostra– i nosaltres amb una d’universal («mi patria es el mundo, mi familia la humanidad») però tota família està més disposada a rebre amb afecte el membre d’una altra família que no pas un esgarriacries que les voldria suprimir totes. Deu ser per això que els «universalistes» són tan mal rebuts arreu de l’univers. […] Aquesta mania de l’universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates […]”.

“Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això tot sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats.”

No em digueu que aitals observacions no ens fan pensar en saludats i coneguts, sobretot metropolitans. Tot plegat suggereix que això del provincianisme és més complex del que sembla. En aquesta matèria hi ha gent que confon el cul amb les tèmpores i n’hi ha que s’ho miren amb ulls daltònics. La dificultat del cas prové del fet que en la cosa hi ha –pel cap baix– tres races.

En primer lloc hi ha el provincianisme estàndard: és el que congrien, per exemple, molts murcians respecte a Madrid (entenent que Múrcia no té res a aportar al món i que sort en tenen de la capital, que supura modernor i avantguarda per ells).

En segon lloc hi ha el provincianisme colonial, el paradigma del qual és l’espanyolisme valencià: consisteix a peixar l’autoodi, trinxar la cultura pròpia, extirpar-li tot allò que té de potencial nacional i encomanar-se amb devoció encesa a tots els sants madrilenys.

I en tercer lloc hi ha el provincianisme universalista, que és el que s’estila a Catalunya. És el més sofisticat de tots. Com que a Catalunya no cola que la cultura de Madrid estigui per damunt de la de Barcelona, els provincians catalans s’ho han de muntar d’una altra manera, i el que fan és ser provincians del món. L’invent consisteix a considerar que totes les cultures de la bolla són xic (excepció feta de la catalana); que tots els pobles del món tenen el dret d’autodeterminar-se (menys el poble català); que un corn tibetà és MAG-NÍ-FIC (i en canvi una tenora catalana fa vergonya sentir-la); i –of course– que el castellà és la llengua que ens fa universals. Punt, aquest darrer, en què el cercle es tanca i els provincians catalans es casen amb els murcians.