Quima Jaume a Rosa Leveroni

Quan la Descarnada es va endur Rosa Leveroni [a la foto de baix, de joveneta], a Cadaqués, a Portlligat, es va fer un buit estrany. El cel, les onades i les oliveres semblaven les mateixes, però no ho eren, perquè acabaven de perdre una veu, un registre, una manera de dir-se, que és una manera de ser. Tot era al seu lloc, pictòricament, però el paisatge, per als qui conegueren Rosa Leveroni, estava afectat d’afonia. Quima Jaume [a la foto de dalt, amb Cèlia Sànchez-Mústich], Anna Maria Dalí, Víctor Rahola, M. Àngels Anglada, tocaven amb els dits de l’ànima aquella tristesa quieta, la calitja de dins que deixa la mort quan mossega un ésser estimat. I la primera, d’aquest sentiment en va fer un poema, que és aquest:

PORTLLIGAT SENSE TU

A Rosa Leveroni

Damunt la tanca blanca cau la tarda,
mentre les veles van vinclant-se suaus
en l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.
Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola
aquest mar que embellia els teus somnis.
El teu petit refugi resta clos,
i serà en va l’espera
d’un somriure endolcit
pel teu cor de poeta.
Lliscaran endolades les albes
dins del Port,
sense el dringar amorós
de les teves paraules.
Caldrà cercar a ponent el lleuger vol
d’una gavina blanca que estimaves,
i cobrir-nos de pau
amb un esguard amic dalt del pujol,
on, mogudes pel vent,
onegen argentades oliveres
embolcallant la teva pau profunda.

Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués (1986)