La felicitat segons Miquel Bauçà

Hi ha llibres que són feliçment inacabables. Com El Canvi, de Miquel Bauçà, un llibrot imprescindible per a tot homínid català de cultura mitjana. Dic que és inacabable perquè l’ordenació alfabètica dels textos convida a obrir a l’atzar una pàgina qualsevol i un no acaba mai de llegir-lo sencer; i, posat cas que un lector el devori, no l’acabarà, perquè el llibre va creixent, el doll d’incitacions que en raja no s’estronca i qui n’ha begut el cordial ja no se’n pot passar.

Verbigràcia, obro el volum i trobo, a la comarca de la efa, la reflexió més espaterrant que he llegit en anys sobre la felicitat. Unes ratlles més intel·ligents que la felicitat segons Aristòtil, que la felicitat segons Shopenhauer, que la felicitat segons Eduard Punset. Jas una mostra:

“La felicitat es produeix quan sortim a buscar alguna cosa, estant perfectament preparats per no trobar-la, i la trobem, ben conscients de l’atzarositat del fet.”

“La felicitat és un fet, una situació, aleatori o volander, i que poden ocasionar-lo factors desconeguts o per la decisió o voler del subjecte o pacient, sempre i quan aquest sigui prou intel·ligent d’acceptar les anades i vingudes d’aquesta felicitat.”

“La tasca exclusiva del candidat a ser feliç és enganyar el tedi.”

“En el fons, la felicitat consisteix o rau a fer allò que vol el veïnat, entenent aquest altre com: 1. un mateix en un altre estat; 2. allò que hom ha denominat Déu; i 3. el veïnat en un sentit general: la tribu, per exemple. Són diferents alterabilitats, però és el veïnat.”

“L’antònim més just de la felicitat és la ‘preocupació’. En absolut és la tristor ni la infelicitat, que no vol dir res. Ara: no hi ha regles per no estar ‘preocupat’.”

“Les causes que originen la felicitat no són en absolut inventariables. Puc trobar-me agafat a l’arbre d’una nau que s’enfonsa irremeiablement enmig de la tempesta i de sobte un pensament, un record […] pot inundar-me, amarar-me, de felicitat uns segons.”

“Tothom ha experimentat i observat que la felicitat és la cosa més puntual, en el sentit actual del mot, que hi pugui haver. Tant que podem dir que la duració es contradiu amb la felicitat. Un matrimoni no pot ser feliç: pot ser qualsevol altra cosa.”

El Canvi va ser publicat per Empúries el 1998, quan Miquel Bauçà, felanitxer gros i eremita de l’Eixample, encara era al món. I avui, dotze anys després, encara sento la necessitat física de tenir el volum avinent, a prop dels ulls i de les mans.