António Lobo Antunes fa dir, a una de les protagonistes insomnes d'Ahir no et vaig veure a Babilònia (El Gall Editor, 2008), el següent: “El meu marit es va jubilar […] va treure la cadira del despatx i la va acostar a la finestra per examinar els planetes extingits”. L’home persisteix, “amb l’esperança que un nou planeta extingit il·luminés l’hort i adonant-se que els planetes acaben com han acabat el cobert, la benzinera, els camps…”. Els gossos de la casa també hi tenen tirada, per tal com “tornen enfredorits, tossuts, a la porta del garatge sota la claror, deia ell, dels planetes extingits”.La imatge em sembla formidable: naixem, ens esbellussem, concebem projectes i arriba un moment en què comencem a viure de la claror de coses que ja no hi són. Talment els planetes que no existeixen però encara ens n’arriba la llum. ¿No ens passa i ens ha passat i ens passarà, això, a tots? L’aparença d’un orgasme que no és, un amor amb coturns, una pretensió ridícula, aquell record que pentinem, les galivances que ajuden a passar la vida. Totes les formes de la fe, la il·lusió i l’esperança. De vegades la llum brolla de planetes que no han existit mai (el “kósmos noetós” de Plató, Déu o les colles divines, la ciutat aèria de Sant Agustí, les mònades de Leibniz, el materialisme històric, les metafísiques d’antany...) i també fan el fet.
De nit, els gossos a voltes observen la lluna i sempre ho fan amb la mirada més trista, com si beguessin la claror d’un astre perdut per sempre, i és llavors, quan fan aquesta estampa patètica, que s’assemblen a nosaltres. Com els gossos enfredorits, tossuts, de Lobo Antunes. (Per cert, gran novel·la.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada