Als anys vuitanta del segle passat, servidor em dedicava sobretot a la militància indepe. Hi vaig cremar moltes hores –no sé si malaguanyades: llavors això era picar ferro fred. Jo i els meus consorts érem peculiars, a saber: érem militaristes quan el que s’estilava era el pacifisme; érem indepes quan l’autonomia donava fruits saborosos i tothom comptava assaborir-ne més; ens aferràvem al marxisme quan tot quisqui l’havia abandonat; vivíem per a les idees quan el món sencer vivia per als diners. Érem peculiars, que és el mateix que dir perdedors.
Però ara, feliçment, s’han girat les tornes. Avui els peculiars són ells, els unionistes. A hores d'ara tothom sap que la independència és el millor que li pot passar a Catalunya, que tal cosa és factible i que depèn únicament de nosaltres. Això ho saben els catalans i els espanyols, els indepes i els unionistes, els observadors internacionals i fins els analistes més remots i despistats. Tant és així que per plantar-se davant una urna i votar que “NO vull que Catalunya esdevingui un Estat bla bla bla”, s’ha de ser peculiar, ergo minoritari, i doncs, perdedor. Potser em direu que en coneixeu força, d’aquestes persones; no us enganyeu: si són peculiars, són i seran minoria. El seu posat peculiar els farà perdre primer les eleccions al Parlament de Catalunya, i després el referèndum sobre la independència del país, tant si el fem abans com després de proclamar-la, solemnement i unilateral, sense demanar permís a ningú.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 12 hores
5 comentaris:
Quan fas referència als "peculiars" no deus comptar amb la munió d'espanyolistes que voten al cinturó de Barcelona: aquells que són beneficiaris de subvencions per "la feria d'Abril" i el manteniment de coses per l'estil. T'ho dic, potser amb un cert realisme pessimista, des del convenciment de que no soc gens "peculiar"
Salut.
Hola, Ramon -i l'enhorabona per La boia! Quan parlo dels "peculiars" em refereixo als que, el dia del referèndum, sortiran de casa, acudiran a un col·legi electoral i votaran NO a la independència de Catalunya. Un espanyolista no és "peculiar" pel fet de ser-ho, sinó per dur el seu espanyolisme a l'extrem de votar NO al benestar, a la prosperitat i a la llibertat dels seus fills.
Dit altrament, no em sé imaginar la població espanyola del cinturó de Barcelona votant NO en massa en el referèndum d'autodeterminació. Pensar això és ofendre la seva intel·ligència. Me'ls imagino més aviat repartits en les tres opcions: un terç votant que NO, un altre terç votant que SÍ i un altre terç abstenint-se. (Ho dic des d'un realisme optimista.)
Hola Joan, enhorabona també pel teu blog. Amb les qüestions aquestes, crec que dominen més els sentiments que el cervell. Tampoc crec que a la perifèria hi hagués una total unanimitat en el NO, però si que hi ha una forta ascendència de tipus espanyolista, bastida de coses fútils, com el futbol el folklore i, ara, potser els toros. En definitiva són els destinataris del discurs de Ciutadans i en bona part votants del PSOE, que no del PSC, tot i que aquest darrer ja, gairebé no existeix. No hem de perdre l’esperança!.
Salutacions.
Sí, Ramon. Però em parles d'un partit, Ciutadans, que s'extingeix per falta de votants; i d'un altre partit, el PSOE, que segons totes les enquestes està en caiguda lliure a Catalunya. La gent ja no compra el producte que ofereixen aquests partits. I els independentises tenim la millor oferta del mercat.
Ara, la cosa difícil no és guanyar el referèndum d'independència (això és facilíssim: la majoria ja hi és i Espanya no fa sinó engrandir-la), sinó arribar-lo a convocar. Per fer-ho, cal que hi hagi foc nou en el Parlament.
Joan, des de fa més de vint anys que sóc amic del Floran Corradin (se n'ha fet farts, de venir a passar uns quants dies d'estiu a casa, i no tan sols entén perfectament el català sinó que fins i tot el parla prou bé). No cal que et digui la immensa il·lusió que m'ha fet llegir el teu article. La intenció del Floran i meva (¿t'hi apuntes?) és traduir tan aviat com ens sigui possible "Lo temps" al català (segurament seria la primera obra de l'arpità traduïda a la nostra llengua). Una abraçada des de la Masó. [Si algun dels teus lectors vol llegir el llibre en arpità, n'hi faré arribar un exemplar de franc signat pel Floran. Només cal que em faci arribar la seva adreça a mbanus@tinet.cat i que sigui un dels cinc primers que m'escrigui (només en tinc 5, de llibres).]
Publica un comentari a l'entrada