Un atzar ha portat a les lleixes de casa la primera novel·la escrita en arpità (abans francoprovençal) modern: Lo temps (Arpitania, 2008), del valdostà Floran Corradin. La trama és la següent: en acabada la II Guerra Mundial, el govern italià emprèn la construcció d’una presa a la Val d’Aosta; un poblet quedarà cobert per les aigües i per tant se’n construeix un de nou més amunt –tal com s’esdevingué amb la nostra Mequinença.Centenars de treballadors procedents de diversos llocs d’Itàlia acudeixen al poble per treballar en l’obra, però no es fan amb els vilatans. Els íncoles no veuen de bon ull la iniciativa del govern, no volen que el seu poble desaparegui sota l’aigua i s’empesquen una estratagema per impedir-ho: es proposen de furtar, d’amagat, la marededéu de l’església nova i dur-la de nit a l’església vella, de manera que l’excursió sembli un miracle i el govern abandoni el projecte de fer la presa.
Mentrestant, una noia del poble troba un manuscrit del seu pare, mort abans de la guerra: s’hi conta que, a la primeria del segle, els valdostans veien a tocar la independència del seu país, però Itàlia els va engalipar amb promeses d’autonomia per calmar els ànims, la gent s’ho va creure i al capdavall tot resultà un engany.
El relat comença així: “Naisse. Anaïs Darbelley Bethaz felye de G·ène Felicien notéro, et de Bois Usel J·ulie, mènagiére, plorâve. Assietâye sur una des carèyes betâyes lé por la velyê a coutâ de la granta cuche des ses parents, Anaïs Naisse ére èpouesiêye. Profonds sengllots, que chèrchiêve de contenir, la secoévont.” En els marges hi ha consignades variants arpitanes d'alguns dels mots que usa Corradin. Entrar en la novel·la fa respecte i la lectura de les primeres planes és dificultosa i lenta, esclar. Però un català que sàpiga prou francès i una mica d’occità s’hi aclimata de seguida. Servidor me’l reservo per al setembre.
Si us fa gola, podeu demanar la novel·la aquí.
4 comentaris:
Joan, des de fa més de vint anys que sóc amic del Floran Corradin (se n'ha fet farts, de venir a passar uns quants dies d'estiu a casa, i no tan sols entén perfectament el català sinó que fins i tot el parla prou bé). No cal que et digui la immensa il·lusió que m'ha fet llegir el teu article. La intenció del Floran i meva (¿t'hi apuntes?) és traduir tan aviat com ens sigui possible "Lo temps" al català (segurament seria la primera obra de l'arpità traduïda a la nostra llengua). Una abraçada des de la Masó. [Si algun dels teus lectors vol llegir el llibre en arpità, n'hi faré arribar un exemplar de franc signat pel Floran. Només cal que em faci arribar la seva adreça a mbanus@tinet.cat i que sigui un dels cinc primers que m'escrigui (només en tinc 5, de llibres).]
[Per un error involuntari, he publicat aquest mateix comentari a l'entrada "Perdran perquè són peculiars".]
Hola, Marcel. He estat tres dies fora i en arribar a casa he trobat el teu comentari: i m'ha fet molta il·lusió, esclar. M'enllamineixes. I tant que m'agradaria ajudar-vos a traduir 'Lo temps' al català! Si m'accepteu a l'equip, l'únic que us demano és de no anar amb presses, perquè el meu problema és talment el títol de la novel·la: el temps. Tincs dues menudes (una de pocs mesos) i quan arribo a casa no sóc amo del meu temps: el meu temps és d'elles. I no puc tocar un llibre fins que es fan quarts d'onze o les onze de la nit; i els caps de setmana només tinc temps si la mare de les nenes se les endú a fer un volt, o a cals cosins.
Ja ho veus: el temps és, per a mi, una raresa; i la literatura, un paradís perdut. No sé si en aquestes circumstàncies us puc ser útil. Ara t'envio un correu i en parlem.
Salutacions.
Un llibre que posa la mel als llavis...
Salut.
onatge
No pateixis pel temps. De fet el temps és ben relatiu. Ara mateix el rellotge diu que són les dotze de la nit. No és cert, són les deu de la nit. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada