En Pep del barri de Reboll, a Guardiola de Berguedà, sosté que no totes les aigües són iguals: n’hi ha que envigoreixen i n’hi ha que balden. Afirmació que sustenta en la seva biografia. El guardiolenc conta que de jove feia el contraban i que, quan tornava carregat d’Andorra, després de travessar el Puigpedrós o el Perafita, es ficava dins el Segre per engarristar-se després pels rostos del Cadí. En canvi, diu que calia evitar el riu que travessa la vall de la Llosa, perquè l’aigua que portava “t’afeblia fins al punt que no et podies ni bellugar”.En Pep afegeix que el bestiar també notava aquest contrast: “deia que per endurir les peülles dels matxos que treballaven a les mines de carbó calia que els diumenges passegessin pel Bastareny [foto]. Això ho sabia perquè, a més de fer contraban, treballava a la mina.” ¿Oi que és curiós? Si algú es veu amb cor de donar raó (científica) d’aquest fenomen, li ho agrairé serralades.
Val a dir que, a més de coneixements hidrogràfics, hi havia un altre requisit indispensable per a fer la travessa amb èxit: portar tres parells d’espardenyes de vetes. “Mentre no eren xopes podies caminar per la neu i el glaç sense por de relliscar. Això sí, un cop xopes, ja les podies llençar, esclar”.
(Agraeixo aquestes informacions al meu bon amic Joan Carles Soriano, que és qui ha tractat en Pep del barri de Reboll.)
2 comentaris:
Molt amena i interessant l'entrada. De fet, des de no sé quan, les aigües han tingut propietats terapèutiques.
Li desitjo una nit lleugera de calor.
Salutacions
Gràcies. Assortadament, aquesta nit ha refrescat.
Publica un comentari a l'entrada