En Veueta

Diumenge em van explicar una història d’en Veueta, i tal com l’he rebuda us la conto. En Veueta era un lampista de Barcelona, d’aquells que et salvaven de mil i un destrets domèstics. Un àngel de la guarda amb mans calloses. Quan el cridaven a una casa, li mostraven unes puntes de cable i li deien: «No sé si hi passa corrent, aquí», ell pinçava els fils amb dos dits i responia, tan panxo: «Sí que n’hi passa, sí». I amb molta traça i poques eines feia tornar la llum, adobava una aixeta o desfeia un embús. Tot plegat per quatre xavos.

Li deien en Veueta per la fluència prima i dolça que rajava dels seus llavis, una veu d’espinguet que contrastava amb la rudesa de costums del personatge. Ja podia acompanyar el cafè de bon matí amb conyac o cassalla, que era per demés: el timbre peculiar de la seva veu no l’abandonava mai.

Un dia, en Veueta va fer una d’aquelles proeses que fan forrolla durant mesos. L’home manipulava una instal·lació elèctrica en un terrat, fent anar el bufador, i vet aquí una gavina que plana part damunt seu. I un altre pic la gavina. I una altra vegada, com si l’ocellot tingués una fixació amb en Veueta. I va pensar per ell: «Ui, si tornes…». I la gavina que hi torna. En Veueta, que la veia venir, va enarborar el bufador encès a tota castanya i la va rostir en vol. La pobra bèstia va caure malferida en el terrat mateix i l’home li va torçar el ganyot per rematar-la.

En acabades les feines, en Veueta va arribar a casa tot cofoi i trompetejant: «Maria, ja tenim sopar!». La dona li va enflocar que, si per sopar volia menjar gavina, se la cuinés ell. En Veueta, que era més tossut que un marrà, va plomar l’animaló, li va tallar el coll i el va enfornar amb ceba i patates. I se’l va cruspir.

A Barcelona ja no en queden, de lampistes així.