Mala-sort, mala xuixa, mala bua

L’altre dia, l’Albert Pla Nualart em va passar al davant. Servidor barrinava un apunt sobre el retrocés del prefix mal- / mala- en català i el paio va i me’l xafa. No sabeu la ràbia que fa, això! Pla escrivia, a la Terrasseta del 5 d’agost, que “mal- va de baixa, i de tan poc ús se’ns rovella”, i ho exemplificava amb els mots malcreient, malagradós, malgirbat, malastruc i malaguanyat. Per sort, jo només portava de cap comentar la variant femenina del prefix, així que no em repetiré gaire.

El retrocés dels mots iniciats amb mala- a favor d’altres formes –sempre més pròximes al castellà, no sé què ho deu fer– és evident: malagraït cedeix davant desagraït; malafortunat, davant desafortunat; malavinent, davant desavinent; els mallorquins malambrós i malamorós s’amaguen davant sec o desagradable; la malacura mallorquina avui és negligència; l’occidental malaganós es fon al costat de peresós…

Ultra això, servidor percebo que s'espassen, en el meu entorn, mots prefixats amb mala- que he mamat a casa, que per mi són d’allò més normal però que els diccionaris que tinc a l’abast no recullen: mala-sort i mala xuixa. El primer significa ‘persona que du mala intenció’, i el segon s’aplica als infants que no fan prou bondat. La primera forma és d’ús corrent al Maresme, la segona només l’he sentida a casa. A Mallorca, més tard, vaig aprendre que una mala bua és una mala persona, i em temo que aquesta manera de dir també va de recules.