dimecres, 25 d’agost de 2010

Conviure amb monjos (i III)




Dissabte 21 d’agost. “Qualsevol home, creient o no, amaga a dins un monjo. Sense les refregades de quietud que ens fan monjos, no fórem homes”. Ballarín dixit. I esclar. Si no hi estigués d’acord, ara no seria a Poblet.

ELS APÒCRIFS

Avui he fet un esmorzar copiós i he tornat a la cel·la per encetar els Evangelis apòcrifs, en la traducció catalana de Proa (2008). Qui no ha llegit aquests textos no sap d’on surt una bona part de la iconografia cristiana (els reis mags, el bou i la mula de Betlem, etc.), algunes festes cristianes (com la Nativitat de la Mare de Déu) o els germans de Jesús. Quan n’he tingut prou, m’he posat a revisar versos; és decebedor: els més bons no passen de mediocres.

¿TINC DRET DE SER AQUÍ?

Es fa l’hora de dinar. Mengem sentint –que no escoltant– un episodi de l’Evangeli segons Lluc. A la tarda torno amb els versos: són pitjors que els del matí. Quan me’n canso, em dono als apòcrifs. Els monjos es disposen a fer Vespres. Estic fent trampa: com que no assisteixo als oficis religiosos, no convisc amb els monjos; només coincideixo amb ells en el refetor. Compartim els aliments físics, però no els espirituals. ¿Tinc dret de ser aquí?

LA POLICIA MORAL DEL SEGLE XIV

El sopar em reserva una sorpresa agradable. Mentre ens enviem coll avall una sopa de verdura i uns talls de pinya amb pernil, un monjo, de la llotja estant, té la bondat d’explicar-nos els ets i els uts de les visites pastorals a la diòcesi de Barcelona al segle XIV. N’hi ha per sucar-hi pa. Despús-ahir us vaig avançar que les diòcesis catalanes van ser les primeres d’Europa a posar en marxa aquestes trobades. I s’ho van agafar a la valenta: el bisbe No-sé-qui va fer, els anys 1313 i 1314, fins a cent quaranta-quatre «visites».

La cosa anava com segueix. El secretari episcopal anunciava amb antelació (un mes abans, en el cas del bisbe Ponç de Gualba) la visita del mitrat a la parròquia. El dia previst, Sa Senyoria compareixia acompanyat d’uns quants canonges i lacais, i sotmetia la comunitat a diversos interrogatoris; la inquisició començava pels clergues i continuava amb els monjos i els laics. Si sobre cap d’ells pesava una acusació, la comitiva episcopal assumia funcions de tribunal, dictava resolució i, si esqueia, imposava sancions.

SEXE, SEXE I SEXE

Tothom havia de passar per l’adreçador. Però sovint molts feligresos s’escaquejaven, amb l’excusa que en el tros hi tenien molta feina. El rigor del bisbe els feia venir cagarrines. El motiu de tanta «visita» consta en els documents: l’objectiu era “eradicar els vicis i plantar les virtuts”. I esclar, els “vicis” que el bisbe perseguia eren de manual: la fornicació, l’adulteri, el concubinatge, el trencament del celibat, la blasfèmia, la usura i les converses inadequades. El sexe fa majoria absoluta, ja ho veieu. Les sancions que s’imposaven acostumaven a ser pecuniàries.

Sembla que al segle següent els bisbes catalans es van relaxar una mica i els interrogatoris van canviar d’orientació: ara els interessava més fer l’inventari dels béns mobles de la parròquia. Quin descans, no? Em retiro a Serafí de Sarov, que és el nom de la meva cel·la.

LA PREGÀRIA DEL MIGDIA

Diumenge 22 d’agost. Passo el matí bregant amb els versos. Els resultats són lamentables. Recordo una frase de Joan Sales: “escriure poemes és un ofici infernal: un no arriba a dir mai el que voldria”. I si a més és pocatraça… Al migdia penso que marxaré de Poblet sense haver sentit els monjos cantar. Però encara sóc a temps d’evitar el desastre: la pregària del migdia és a la sala de Sant Esteve. Caram! Lectura cantada de psalms i himnes. Quin domini de la veu! Una delícia. Es nota que els monjos tenen formació musical.

EL DÉU DELS VERSOS

Ha arribat l’hora dels adéus. El pare Paco em demana que faci sortir Déu en els versos. “En alguns hi surt”, dic. Però m’estalvio de dir que l’Altíssim que treu el nas en els meus versos és un déu pelut i veneri, cagadubtes i mesquinet. Un déu que no és bo per encapçalar cap religió.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi hauries d'anar i sentir-los cantar.

Joan Calsapeu ha dit...

Ep! Que ho he fet: diumenge en la pregària del migdia.

Anònim ha dit...

Havies d'haver anat cada dia i així haguéssim trobat ell camí de casa els millors versos del món.

Joan Calsapeu ha dit...

Anònim, dubto que els versos haguessin millorat. Però és cert que hauria d'haver-hi anat cada dia. A Mallorca diuen que, qui no està avesat a anar a missa, en es portal s'agenolla. A mi m'ha passat una mica això. Però no em tornarà a passar.

Clidice ha dit...

Em sembla que això de poemar en condicions tan gairebé perfectes no pot donar gaire bons resultats. Quin patiment hi ha en el no patiment? :) Entre bolquers, classes, música del veïns ... aquí és on hi ha el mèrit! :)

Anònim ha dit...

Joan,

Em grinyola una mica 'reis mags'. No ho he comprovat, però. Jo mai els he anomenat d'aquesta manera; per a mi sempre han estat i seran els reis de l'orient (que porten coses per a la gent!).
Records a la família!
Eudald

Joan Calsapeu ha dit...

Eudald, em sembla que es tracta d'una qüestió poc fixada. L'És a Dir (el portal lingüístic de la CCMC) dóna per bo "Reis d'Orient" i "Reis Mags". Però, en el DIEC, 'mag' és nom i no pas adjectiu: per això hi ha gent que en diu els 'Reis Màgics'. El DLC i altres també donen per bo 'els reis mags'.

Però a mi també em sona més genuí 'els reis d'Orient', o tot just 'els Reis' (o 'los Reixos', a Ponent).

Salutacions.

Clidice ha dit...

si serveix de res (que no :P) el meu vot és per "los reixos", que és tot un descans poder-ho dir "com cal" ;P