Conviure amb monjos (i III)

Dissabte 21 d’agost. “Qualsevol home, creient o no, amaga a dins un monjo. Sense les refregades de quietud que ens fan monjos, no fórem homes”. Ballarín dixit. I esclar. Si no hi estigués d’acord, ara no seria a Poblet.

ELS APÒCRIFS

Avui he fet un esmorzar copiós i he tornat a la cel·la per encetar els Evangelis apòcrifs, en la traducció catalana de Proa (2008). Qui no ha llegit aquests textos no sap d’on surt una bona part de la iconografia cristiana (els reis mags, el bou i la mula de Betlem, etc.), algunes festes cristianes (com la Nativitat de la Mare de Déu) o els germans de Jesús. Quan n’he tingut prou, m’he posat a revisar versos; és decebedor: els més bons no passen de mediocres.

¿TINC DRET DE SER AQUÍ?

Es fa l’hora de dinar. Mengem sentint –que no escoltant– un episodi de l’Evangeli segons Lluc. A la tarda torno amb els versos: són pitjors que els del matí. Quan me’n canso, em dono als apòcrifs. Els monjos es disposen a fer Vespres. Estic fent trampa: com que no assisteixo als oficis religiosos, no convisc amb els monjos; només coincideixo amb ells en el refetor. Compartim els aliments físics, però no els espirituals. ¿Tinc dret de ser aquí?

LA POLICIA MORAL DEL SEGLE XIV

El sopar em reserva una sorpresa agradable. Mentre ens enviem coll avall una sopa de verdura i uns talls de pinya amb pernil, un monjo, de la llotja estant, té la bondat d’explicar-nos els ets i els uts de les visites pastorals a la diòcesi de Barcelona al segle XIV. N’hi ha per sucar-hi pa. Despús-ahir us vaig avançar que les diòcesis catalanes van ser les primeres d’Europa a posar en marxa aquestes trobades. I s’ho van agafar a la valenta: el bisbe No-sé-qui va fer, els anys 1313 i 1314, fins a cent quaranta-quatre «visites».

La cosa anava com segueix. El secretari episcopal anunciava amb antelació (un mes abans, en el cas del bisbe Ponç de Gualba) la visita del mitrat a la parròquia. El dia previst, Sa Senyoria compareixia acompanyat d’uns quants canonges i lacais, i sotmetia la comunitat a diversos interrogatoris; la inquisició començava pels clergues i continuava amb els monjos i els laics. Si sobre cap d’ells pesava una acusació, la comitiva episcopal assumia funcions de tribunal, dictava resolució i, si esqueia, imposava sancions.

SEXE, SEXE I SEXE

Tothom havia de passar per l’adreçador. Però sovint molts feligresos s’escaquejaven, amb l’excusa que en el tros hi tenien molta feina. El rigor del bisbe els feia venir cagarrines. El motiu de tanta «visita» consta en els documents: l’objectiu era “eradicar els vicis i plantar les virtuts”. I esclar, els “vicis” que el bisbe perseguia eren de manual: la fornicació, l’adulteri, el concubinatge, el trencament del celibat, la blasfèmia, la usura i les converses inadequades. El sexe fa majoria absoluta, ja ho veieu. Les sancions que s’imposaven acostumaven a ser pecuniàries.

Sembla que al segle següent els bisbes catalans es van relaxar una mica i els interrogatoris van canviar d’orientació: ara els interessava més fer l’inventari dels béns mobles de la parròquia. Quin descans, no? Em retiro a Serafí de Sarov, que és el nom de la meva cel·la.

LA PREGÀRIA DEL MIGDIA

Diumenge 22 d’agost. Passo el matí bregant amb els versos. Els resultats són lamentables. Recordo una frase de Joan Sales: “escriure poemes és un ofici infernal: un no arriba a dir mai el que voldria”. I si a més és pocatraça… Al migdia penso que marxaré de Poblet sense haver sentit els monjos cantar. Però encara sóc a temps d’evitar el desastre: la pregària del migdia és a la sala de Sant Esteve. Caram! Lectura cantada de psalms i himnes. Quin domini de la veu! Una delícia. Es nota que els monjos tenen formació musical.

EL DÉU DELS VERSOS

Ha arribat l’hora dels adéus. El pare Paco em demana que faci sortir Déu en els versos. “En alguns hi surt”, dic. Però m’estalvio de dir que l’Altíssim que treu el nas en els meus versos és un déu pelut i veneri, cagadubtes i mesquinet. Un déu que no és bo per encapçalar cap religió.

Conviure amb monjos (II)

Divendres 20 d’agost. No sóc l’únic descregut de la casa, però sí que sóc l’únic que no assisteix als oficis religiosos –n’hi ha que van a Matines i tot! Què hi farem, a mi la fe no m’escalfa, que deia Ausiàs Marc. Però ningú em mira de tort ni em clava mocs. Com que aquí tots fem vot de silenci, no discutim, ves.

Esmorzem sense ritual, fent via: no s’hi val encantar-se. Com que anava endarrer de caminar, m’arribo a l’Espluga de Francolí. Els carrers del nucli antic, costeruts i estrets, conserven el sabor avial, però algunes façanes donen fe de magrors econòmiques -que també són avials. He fet cap al Museu del Vi, al Celler Cooperatiu, una baluerna modernista dissenyada pel fill de Domènech i Muntaner. Quan Àngel Guimerà la va visitar, el 1921, tingué l’acudit de dir que allò era «la catedral del vi», i d’això els espluguins, ufanadíssims, n’han fet un reclam turístic.

Torno a Poblet, una estona caminant una estona a peu, i llegeixo fins a l’hora de dinar. Quan ens entaulem, un monjo ens fa saber que el president Montilla, amb esposa i fills, és al monestir en visita oficial. No l’he vist. Penso que m’agradaria topar-me’l i dir-li, no ho sé, que les nacions que no saben ser lliures tenen presidents com ell. Alguna cosa així. O no, potser recordaria el vot de silenci i em mossegaria la llengua. Tot dinant, escoltem Beethoven –avui ens exoneren de sentir vides dels pares de l’església i història eclesiàstica. En acabat em retiro al cau i llegeixo Dostoievsky. Hauria de revisar versos, però em fa vessa.

Havent cantat Vespres, és hora de sopar. Hi ha hagut una esbandida: el refetor és mig buit. Es veu que, al cap de setmana, l’aïllament monàstic no és tan atractiu i hi ha una allau de desercions. A boca de nit ja no hi ha ningú deambulant pel clos, just una ombra que s’arrossega pel pas de ronda de la muralla. Mossèn Ballarín va escriure que “entrar una estona en un monestir és trobar les ombres quietes dels nostres silencis. Una mica com quan pugem a un cim de marededéu”. És cert.

Conviure amb monjos (I)

Dijous 19 d’agost. Fujo de casa vilment i covarda cap a l’estació del tren. A mig matí, a Mataró fa un sol feridor. Però a l’Espluga de Francolí, unes hores més tard, plou a semals. Renuncio d’anar a peu fins al monestir i busco un taxi. Com que no tinc telèfon mòbil, he de localitzar l’única cabina del poble. No funciona, esclar. Al bar del costat em fan la caritat de trucar al taxista i en un dir Jesús sóc al monestir de Poblet.

L’HOSTATGERIA

Em costa trobar l’hostatgeria interna: es veu que n’hi ha dues. Em rep el pare Paco, un home d’edat que és tot ell un belluguet, un cul de mal seure monàstic. “¿Què us porta per aquí?”, em demana. Li responc que la soledat, el silenci i la poesia. L’amfitrió m’assigna la cel·la més petita, l’única que hi havia disponible quan vaig emparaular l’estada. Hi ha un llit, una taula, uns prestatges i una pica, tot minúscul. No em cal res més.

EL MONESTIR

Surto a fer un volt. Entre la primera i la segona muralla hi ha planter de vinya, que treballa Codorniu. Els ceps són gemats, alts, grossos; els gotims, blaumoradencs, espessos. Enguany ha plogut i es nota. Faig el pas de ronda de la muralla. Poblet és un conjunt arquitectònic impressionant, una joia cistercenca de pedra clara envoltada de gerdor. Un té la sensació que aquí l’espiritualitat és comestible i que l’eternitat és una llarga digestió de tot això.

SILENCI I QUIETUD

El monestir és un lloc consagrat al silenci i la quietud, al treball i l’oració. Els hostes podem eludir aquests, però no aquells. Aquí no es parla: es murmura. Aquí, el silenci ho és tot. Fins i tot els gestos dels monjos, callen. Dins el silenci, desbastades, les paraules adquireixen perfils nítids i sonen com els mots dels evangelis; les converses son xiuxiuejos breus.

RECLUSIÓ

El monestir també és un espai de reclusió. Ser aquí implica veure limitada la llibertat de moviment: l’enclòs és permeable entre les 10h i les 12.45h, al matí, i entre les 15h i les 18h, a la tarda. Fora d’aquestes hores, muts i a la gàbia. No hi ha telèfon fix ni connexió a Internet (i jo, per a més inri, sense mòbil). Les hores de l’oració comunitària pauten la jornada dels monjos: Matines (5.15h), Laudes (8h), Pregària del migdia (12.45h), Vespres (19h) i Completes (20.30h). Els oficis segon, tercer i quart precedeixen els àpats.

EL REFETOR

Dos quarts de vuit, hora de sopar. En el refetor, els àpats són el centre d’un ritual. Primer, corrua feta, entren els monjos; darrere d’ells vénen els hostes, en formació de bacallà esqueixat. Hi ha una bancada de fusta tot al volt de l’estança, i taules arrambades als bancs; enmig hi ha una font. Broll enllà, monjos; broll ençà, hostes. Tots ens plantem devora la taula que tenim assignada, un monjo beneeix les menges i havent dit l’amén ens asseiem. Mengem en silenci. En acabat sona una campaneta, ens posem drets altra vegada, algú diu unes paraules i anem sortim, els monjos primer i nosaltres darrere.

EL LECTOR

D’una llotja estant, un monjo ens il·lustra sobre la vida de sant Bernat de Claravall –l’onomàstica és demà–, repassa la història de les primeres esglésies de Barcelona i ens fa cinc cèntims de les visites pastorals d’antany. Comença en català (5 min) i segueix en espanyol (20 min) –això deu ser l’equilibri natural de les llengües que deia Zapatero. Poca broma amb les visites pastorals: es veu que les diòcesis catalanes van ser pioneres en el bugat i guarden el registre de visites més antic (s’inicien el 1303) i més durador (acaben el 2003) d’Europa, a penes sense llacunes en els documents. En tornarem a parlar.

BONA NIT

Havent sopat busco la manera de trucar a casa: missió impossible. ¿Hauré de baixar de l’ase i comprar un d’aquests fòtils que la gent fa servir per planxar-se l’orella? Em retiro a la cel·la a escriure quatre ratlles i bona nit Bernat.