Que t'enyorem, Joan (Brossa)

Amb setze anys, servidor tenia tres ídols: Lev Trotski, Jon Idígoras i Joan Brossa. Qui ha resistit millor el pas del temps és el tercer. El vaig conèixer: el van portar a l’institut, li vaig mostrar uns poemes visuals meus amb un full en blanc al final i li vaig demanar que hi guixés alguna cosa, i ho va fer –em sembla que va posar un fanalet vermell i no sé què més (a saber què se n’ha fet, del meu recull amb colofó brossià...).

Ahir va fer deu anys que Joan Brossa se’n va anar, després de publicar una mala fi de llibres (130!) i deixar-ne alguns d’inèdits –com El dia a dia i Sumari astral–, que s’han publicat pòstumament. L’enyorem. Però els seus llibres fan molta companyia, i la veritat és que l’univers brossià (la màgia, la unglada, el joc, l’humor, la nuditat expressiva, la no-acceptació de fronteres entre gèneres, la metasèmia, el fragor de l’evidència...) és més viu que mai. Brossa era un esmolet de paraules i de mirades. Els seus mots il·luminen la substància de les coses, i les seves coses fan llum sobre la màgia dels signes. L’univers i els signes de l’univers dits alhora amb eloqüència insòlita.

El llegat de Brossa és visible en una infinitat d’artistes plàstics, poetes de tota casta i pelatge, dissenyadors, publicistes i exploradors varis de la creativitat humana -l’èxit de l’Ablogcedari ho mostra i demostra. Brossa és com un volcà en erupció permanent que du molt lluny les seves brosses i inspira les generacions més joves. És un clàssic, doncs. “Vaig traient la pols del llenguatge”, fa un vers del poeta. Brossa en va treure molta, de pols, i gràcies en part al seu mestratge podem presumir d’una literatura polida i alta.

(Ah, per cert: Bon any 9.)

Homenatge a Joan Brossa

Escriure la paraula «caminar» al davall de la sabata, a sorramot, i caminar-la fins que el mot s’esborri; que llavors el peu s’aturi, i que romangui immòbil fins que algú hi escrigui de nou el verb.

El Registre Civil, contra el català

El Registre Civil de Mataró, si més no. Avui al matí ens hi plantem dona, filla i servidor per a fer un tràmit de poca importància i ens fan a mans dos impresos: el primer és per jurar o prometre que no hi ha res que ens privi de contraure matrimoni; el segon conté les instruccions per tramitar l’expedient previ a la consumació del casori civil. Tots dos fulls són en espanyol. Els demanem en català i ens diuen que no en tenen. Mira que bé. El consol és que ens deixen triar l’idioma de la "boda": hi ha una casella per a l’opció Castellano i una altra per a l’opció Autonómico. Ves, la nostra llengua és anòmica: ja se sap que no tenim entitat ni identitat, i si en tenim cal amagar-la, no fos cas.

Emperò, ni ens consolem ni ens conformem. Formalitzem una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques i m’afanyo a redactar aquesta nota. Ja sé que ni l’una cosa ni l’altra no serveixen de res, però d’alguna manera m’he d’esbravar, no? Almenys així deixem constància del que molta gent fa veure que no sap: 1) que el Registre Civil es passa per l’arc de triomf la Llei de política lingüística (art. 13.2: "Tothom té dret a relacionar-se amb l'Administració de Justícia en la llengua oficial que esculli, i a ésser-hi atès."); 2) que les lleis que protegeixen la llengua catalana serveixen per mocar-se, i 3) que el Govern de fireta que tenim no empara els il·lusos que intentem viure en català a Catalunya.

No-res

No sóc el que penso, perquè el que penso és exterior a mi. No sóc les meves emocions, perquè les emocions són fugaces. Sóc els meus sentiments. Però els sentiments muden, experimenten metàboles de tota mena (fan giravolts imprevisibles i sobtats, estan subjectes a estrips i trencadures, tenen daltabaixos...). És per això que no sóc res. Però ja no m’importa -vet aquí la novetat.

Plou

“Plou, aquesta tarda freda d’hivern trist, com si hagués plogut, així de monòtonament, des de la primera pàgina del món. Plou, i els meus sentiments, com si la pluja els fes ajupir, giren llur mirada rude cap al terra de la ciutat, per on corre una aigua que res no alimenta, que res no renta, que res no alegra. Plou, i jo sento sobtadament l’opressió immensa de ser un animal que no sap què és, que somnia el pensament i l’emoció, encongit, com dins un tuguri, en una regió espacial de l’ésser, content d’una mica d’escalfor com d’una veritat eterna.”

(Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, Q. Crema, p. 378-379)

El ver evangeli

Desenganyeu-vos: no hi hagué epifania. Els reis mai no van arribar a Betlem: s’extraviaren en el desert –allò de l’estrella és una falòrnia. De primer es van quedar sense carn i sobrevisqueren amb dàtils. Després van racionar l’aigua. Quan es van acabar els dàtils es van menjar els camells. Quan la carn d’origen animal va ser exhaurida, els reis van ordenar el sacrifici d’una tria de patges per devorar-los, però els escollits van pactar amb els matancers l’occisió dels mags, comesa que van dur a terme amb lentitud i plaer, en atenció al tracte que ses majestats els havien dispensat fins aquell moment. La màgia amb prou feines els va servir per mitigar el dolor de les amputacions progressives (ara un braç, suara l’altre, després les cames, tot seguit penó i dídims...), fins que van deperir de la pena de veure’s cruelment escuixats, més que d’altra cosa. Arribats a l’eixida de l’infern, els supervivents van ser presa d’una guarda de lladres i assassins -dels quals no servem bíblica memòria- i perquè oposaren resistència els van segar la llengua i els buidaren els ulls amb culleretes, molt abans de decapitar-los, i les seves despulles van ser ofrenades a les bèsties del desert.

Altrament no s’entendria tot el que va venir després.

'Les terrasses d'Avalon', de Miquel Cardell

En La faula del mallorquí Guillem de Torroella (s. XIV), el protagonista fa una passejada a cavall de la vall de Sóller fins al port de Santa Caterina, on descavalca, i a prop de terra veu un bony que sembla un escull; encuriosit, s’hi enfila, i el gep resulta ser el llom d’una balena, que s’afua mar endins sense que el pobre Guillem pugui reaccionar; i a la nit, després de recórrer més de cinc-centes milles, arriba a l’illa d’Avalon, on un palafrè condueix Torroella fins al palau on habiten el rei Artús i les seves germanes Amor, Valor i Morgana; el rei està malalt i trist perquè els homes vils i avars senyoregen el món, i els homes d’esperit coratjós no poden fer bones accions perquè estan lligats de mans.

Set segles més tard, un altre mallorquí, Miquel Cardell (Llucmajor, 1958), recrea el mite mediterrani del rei Artús en els versos de Les terrasses d’Avalon (Moll, 2008). Però ara Avalon no és tan enfora –en la Faula de Torroella se situava clarament a Sicília–, perquè té la forma de Mallorca. “Avalon –diu Cardell– representa un compàs d’espera, aquell indret on el rei Artús romangué esperant per a poder tornar a la seva terra.” L’illa artúrica és, doncs, una màscara-mite que el poeta usa “per fugir dels excessos sentimentals”; i és que els mites, diu Cardell, “t’ajuden a arribar a l’universal, a allò que uneix l’escriptor amb el lector”.

Així doncs, allò que es veu a les terrasses estant no és ni Avalon, ni Sicília, i tampoc és ben bé Mallorca, sinó els ponts invisibles que uneixen el paisatge amb els molls del poeta i les veritats que hi recalen: la indomtabilitat de la llengua, el poder misteriós de la poesia, la força de les dignitats atrinxerades, l’escalf de la memòria, la urgència de l’amor, la set de llum, el temps que ens afaiçona, l’ànsia de sentir ahistòricament... Vuit anys després de Sota la volta de ferro, Cardell ha revingut amb un poemari esplèndid a través del qual tinc el goig de conèixer-lo. “La majoria dels meus amics no m’han llegit mai”, diu Cardell. Ells que s’ho perden. Jas un esquit de Les terrasses:

Poètica

Hi ha un curt espai de temps
entre el bleix de l’incendi i el moment
que s’encenen plegades centenars de finestres,
un lapse sadoll d’ànsia
que es presta a l’habitatge.

El cosinet andalús

“I llavors va fer el mateix que havia fet amb el terròs de l’hort: el va desfer dins el puny. Ho va fer amb força, perquè va serrar les dents i tot. [...] Quan va esquinçar l’embolcall per treure’n el polvorón, i tement jo que el pastisset hagués quedat convertit en un grapat de pasta farinosa i fosca a punt d’escampar-se per terra, damunt la catifa ben aspirada del menjador, la sorpresa va ser considerable: allò de dins havia adquirit una forma de bunyol, encara més lletja que la forma original, però havia quedat ben compactat, havia guanyat consistència. Una consistència –com va apuntar el cosinet– típicament de galeta.”

Aquesta lliçó sobre la ingesta de mantegades –em temo que la paraula catalana no reïx a suggerir la textura del pastisset com ho fa el mot original– és un fragment d'El cosinet andalús, un conte de Nadal amb què Jordi Llavina m’acaba de felicitar les festes. És la “postal” més elaborada i bella que he rebut. Acompanyen el text una col·lecció de rostres enfredorits de catalans que ho són de fa poc i que, com el cosinet andalús amb els polvorones, tenen moltes coses per ensenyar-nos. Gràcies, Jordi. Bon Nadal i venturós 2009.

Felicitació i desig que faig extensius a tots els que llegiu aquestes retxes.

Lucidesa inútil

La lucidesa està bé, però generalment no serveix de res. Constatar-ho és, segons Steiner, una de les raons (possibles) de la tristesa del pensament. Moltes vegades no tenim raó; però quan sentim que en tenim, o quan, mirant enrere, sabem que en teníem, això no ens fa pas feliços. Més aviat al contrari.

Recordo quan, el 2004, els de la colla ens vam trobar a casa d’un de nosaltres per seguir la nit electoral. Eren les eleccions espanyoles i les enquestes no apuntaven cap favorit: tant podien guanyar els uns com els altres. Va guanyar el PSOE. Els meus amics se’n van alegrar: deien que a partir d’aquell moment s’afluixaria la tensió anticatalana i alenaríem més tranquils. La meva va ser l’única veu dissonant: vaig argumentar que un govern del PSOE era el pitjor que li podia passar a Catalunya, que ara el llop amable prenia el relleu del llop feroç, que les falagueries enganyoses de l’enemic fan que a Catalunya s’abaixin les defenses, i que és llavors quan, encantats, esmaperduts, encaixem més gols. El meu pessimisme i jo estàvem sols: tots em trobaven malavidós i suspicaç en excés.

Just un any després els meus amics em donaven la raó, i ara encara se’n recorden. Però em serveix de ben poc, haver-la encertat. No puc lluir la lucidesa perquè si ho feia pecaria de vanitat. A més, no l’he sabuda encomanar, la perspicàcia. A les següents eleccions espanyoles, després d’humiliar i maltractar Catalunya com ningú havia fet mai des del franquisme, el PSC-PSOE va treure al nostre país estrany el millor resultat de la seva història: 1.688.532 vots i vint-i-cinc diputats en el Congrés –que ara tothom ha vist per a què serveixen.

Deficients verbals

Pensem amb paraules. Ergo els deficients verbals no poden menjar gaires sopes. La possessió d’un repertori lèxic extens no garanteix un pensament assertiu, però n’és la condició necessària. Els nostres avis s’expressaven -o s’expressen- amb un amàs de paraules, girs i frases fetes que els permetien controlar sòlidament el seu món. Ningú no els mullava el nas de saliva. De vegades ballaven els goigs de Sant Prim, sí, però eren rics de paraules, la sabien llarga i tenien un remei per a cada soscaire.

En Jordi Roldós i en Josep Radó, al llibre Quan Llavaneres era un poble, conten un pas del meu avi que il·lustra això que he dit. Us el resumeixo. En Cabot era pagès i marmanyer, i tenia el costum de dir “manoi, manoi” pertot. Dos cops per setmana anava al Born, on sempre hi havia personatges que buscaven pagesots per poder-los fotre. Un dia el van abordar dos bergants i li oferiren de muntar un negoci, i per envescar-lo el van convidar a esmorzar. “Ai manoi, manoi... ¿i farem calers?”, demanava el meu avi. I ells que sí, que molts. El dia següent que baixà a Barcelona es va repetir l’escena, amb un esmorzar de forquilla i ganivet a compte dels belitres. I això durà ben bé quatre o cinc setmanes.

Fins que un dia arribà de nou en Cabot i els afaitapagesos, que es pensaven tenir-lo a punt de pastora mia, el convidaren a esmorzar, i quan va tenir la panxa plena el meu ancestre digué: “Ai, manoi, manoi. ¿En farem molts de calerons, eh?” “Sí -van fer ells-, però vostè ha de posar sis mil pessetes...”. I en Cabot els va enflocar: “Oh, haver començat per aquí!... ai, manoi, manoi... Això ho heu de parlar amb la dona, que és la que porta els números a casa.”

Carta per adreçar a Swiss

Sant Tornem-hi, que era el patró de Sísif i ho és dels catalans. Ara Swiss. Que ningú faci carusses, car no passa res que no sigui previsible. Ca magre cria puces, o qui no té Estat rep per totes bandes fins que el deixen KO -que és el que volen fer amb nosaltres. Mentre els catalans no fem l’únic pas que ens permetrà reprendre la dignitat, el respecte, la llibertat i el benestar a què tot ésser humà té dret (el de la independència), haurem de fer sobreesforços. Si estem descansats, bregar. Si estem cansats, bregar. Si n’estem farts, bregar. Perquè si no breguem, ens esborren del mapa. Per això us proposo un model de carta, en alemany i català, per demanar a Swiss que reposi les comunicacions en català en els vols amb origen o destinació a Catalunya. Si voleu, la podeu copiar i enviar-la aquí.

Sehr geehrte Damen und Herren,

Sie haben kürzlich entschieden, in Ihren Flügen von und nach Barcelona die katalanische Sprache nicht mehr zu verwenden. Diese Nachricht enttäuscht uns. Ihre Entscheidung ist legitim, doch wir halten sie für falsch und unerfreulich. Das Katalanische ist die ureigene Sprache Kataloniens und hat neben dem Spanischen offiziellen Status. Zudem ist Katalanisch unsere Landessprache: Die Aufnahme und Integration der Menschen, die sich in Katalonien niederlassen wollen, findet seit Jahrhunderten – auch heute noch – in dieser Sprache statt. Das Katalanische hält unser Volk zusammen, es ist das Rückgrat unseres eigenen Charakters. Mit Blick auf die Schweiz ist es nicht mit Rätoromanisch vergleichbar, sondern mit Italienisch, Französisch oder Deutsch. Und es ist eine der meistgesprochenen Sprachen Europas, trotz der Verfolgung, der es jahrhundertelang ausgesetzt war, und der ständigen Kampagnen radikaler Minderheiten gegen die katalanische Kultur. Die Mehrheit der Bevölkerung Kataloniens spricht Katalanisch, und jeder versteht es. Die Verwendung der katalanischen Landessprache durch Unternehmen wie Swiss ist ein Zeichen für Kultur, Bildung und Respekt, das die grosse Mehrheit der Katalanen zu schätzen weiss.
Vielen Dank.

“Distingits senyors i senyores de Swiss,

Hem rebut amb disgust la notícia que Swiss abandona l’ús del català en els vols que tenen Barcelona com a origen o destinació dels seus avions. És una decisió legítima que creiem, però, desencertada, i ens desplau. El català és la llengua pròpia de Catalunya, i és oficial al costat de l’espanyol. A més, el català és la llengua nacional de Catalunya, la llengua que durant segles –ara també– hem usat per acollir i integrar les persones que han decidit establir-se a Catalunya; és la llengua que cohesiona el poble català, la columna vertebral de la nostra personalitat diferenciada. El català no és com el romanx, sinó com l’italià, el francès o l’alemany de Suïssa. I és una de les llengües més parlades d’Europa, a pesar de la persecució secular de què ha estat objecte i de les campanyes constants que minories extremistes fan contra la cultura catalana. A Catalunya la majoria de la població parla el català, i tothom l’entén. L’ús de la llengua nacional de Catalunya per part de companyies com Swiss és un signe de cultura, d’educació i de respecte que la immensa majoria de catalans valorem i agraïm.

Moltes gràcies.”

De la felicitat

La felicitat és la quimera més cultural i alhora més personal del món. No se’n pot fer un receptari ni abraçar-la amb una equació -Eduard Punset ho ha intentat; segons ell, la felicitat és aquí:

Felicitat = E (M + C + P) / R + H*

Crec que la felicitat pròpia no es pot explicar, i la dels altres no es pot compartir. És com aquelles dones que com més les ignores més possibilitats hi ha que et facin cas. És un plaer projectat al buit en forma d’abstracció, que si t’atures a mirar-lo es fon com una bombolla de sabó.

Per anar bé, la felicitat hauria de ser una cosa impersonal. Com un jersei unisex que es dóna molt, que no engavanya els uns ni baldereja els altres, que s’adapta passadorament a la complexió de tothom. I que, un cop fixat el patró comú, cadascú el personalitza al seu gust.

Però no és així. Al cel de les oques no hi ha ànecs -ni totes les oques hi estan a pler. La felicitat és personal i intransferible. Tant és així que, quan fem feliç algú altre, la seva felicitat ens és estrangera: és una felicitat aliena que celebrem i ens plau; en rebem clarament els beneficis, però és tota altra que la nostra.

No som feliços junts. Ho som per separat.


*
E: Emoció al començament i al final del projecte.
M: Manteniment i atenció al detall.
C: Gaudi de la cerca i l’expectativa.
P: Relacions personals.
R: Falsos reductors (absència de desaprenentatge, recurs a la memòria grupal, interferència amb els processos automatitzats i predomini de la por).
H: La càrrega heretada.
(E. Punset, El viatge a la felicitat, Columna, 2006)

Per què no estimo el PSC

“Tu no ens estimes, Joan”, em diu un militant del PSC. “Molt fina, l’observació”, responc. “¿I com voleu que us estimi?”. Miro d’explicar-li, amb poques paraules, el perquè del meu desamor. “Imagina’t que sóc una dona. Que ve un i em viola, i em clava una pallissa de ca. Quedo baldada físicament i psíquica: em deixa feta una piltrafeta. Jo que identifico l’agressor i el denuncio. Anem a judici. I allí, a la sala -com és lògic-, el meu agressor té un advocat que el defensa. L’advocat es diu PSC. I el seu client guanya el plet -com sempre, perquè els magistrats, lluny de ser imparcials, són hooligans del client del PSC. Servidora ja puc anar a judici tantes vegades com vulgui, que perdo sempre. I a més, pago les costes del judici. Per variar.”

No sé si li ha quedat clar.

PSOES

Mireu què he trobat en el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC:

Psoes: ‘Múscul parió situat en part a l’abdomen i en part a la cuixa.’

Uns músculs que ens toquen allò que no sona, vaja. En són dos que, l’un per ací, l’altre per lli, fan la mateixa funció. Avui que l’executiva del PSC ha decidit renunciar a l’ús dels seus vint-i-cinc diputats en el Congrés en favor d’un millor finançament per a Catalunya, és un dia bo per mostrar-vos la troballa. De valoracions formals de la feta ja n’hi ha moltes -i més que n’hi haurà-, entre les quals destaco la de Víctor Alexandre a El Singular Digital.

Guia pràctica perquè els pares puguem llegir

Perquè els nens no ens deixen. Vet aquí el problema, i no pas que els fills no es facin lectors –amb tots els respectes deguts a en Joan Carles Gibrés i la seva Guia pràctica, que vaig trobar ahir (sospitosament) camuflada dins el diari. I és que ja n’hi ha prou de nens i de nenes i de puericultura i de pedagogia i de filioteràpia! ¿I nosaltres què? ¿Qui ens defensa? Us ho dic de seguida: jo. I ja que un atac no ha pogut ser, la millor defensa serà un contraatac. Heus-lo ací en forma de decàleg admonitori:

1) Els nens, a jóc ben d’hora –i no s’hi valen plors.

2) Feu per manera que dormin bé: l’endemà faran matinades.

3) A l’escoleta, pagueu de grat el plus de menjador. Us estalviareu quatre (!) viatges d’anar i venir, i havent dinat tindreu temps per llegir.

4) Obsequieu els avis amb la presència esponerosa dels nens: ells no desitgen altra cosa –fins que rondinen.

5) Exploteu sense límits ni complexos el recurs cosins: ells no se n’adonen, que els utilitzeu.

6) Deixeu que les mares gaudeixin dels fills, i feu-ho durar fins que hi hagi signes de maror.

7) Complimenteu els vostres germans, perquè quan estiguin a tir s’avindran a cangurar el marrec una estona –no us sabran dir que no.

8) No patiu gens, pares com jo, si veieu poc els fills, car sou com el portaequipatge d’una bicicleta: si no hi és, la bici va igual, i si hi és, serveix sols per carregar trastos.

9) No porteu el nen al parc sense dur un llibre a la butxaca: sovint hi ha animadors infantils free lance que entretenen la canalla de franc.

10) Quan sigui el dia i l’hora de dur el nyec a la piscina, simuleu una indisposició: tindreu la tarda lliure, guanyareu temps per llegir i també qualitat de vida.

Les catalanades de 'La Celestina'

El filòsof valencià Joan Lluís Vives va escriure, clar i llatí, que l’autor de La Celestina va compondre l’obra en la nostra llengua: “in quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam”. I sabem que la llengua de Vives era el català, i no cap altra. També sabem més coses, que fan palesa l'apropiació del text a major glòria de les lletres castellanes. I fa pocs dies n’he apreses encara més, gràcies a un estudi exhaustiu d’Alejandro Sendra sobre les catalanades de La (Tragi)comedia, que trobareu publicat aquí. Mentrestant, vegeu-ne una mostra:

“A OSADES [4 vegades], que me maten”: la variant valenciana del normatiu ausades és aosades.

“A TUERTO O A DERECHO, nuestra casa hasta el techo”: a tort i a dret.

“mala señal es de amor huyr e boluer la cara. Sentía en mí gran DESFUZIA desto": desfici.

“CIMENTERIO” i “CIMENTERIOS”: cimenteri (és una valencianada).

Confusions de gèneres: “EL alegria”, “EL armonia”, “EL esperança”, “EL escala”, “EL espada”, etc.

“conoscerás mis AGRAS palabras”: agres.

“DE GRADO O POR FUERÇA” [moltes vegades]: de grat i per força.

“de ARAMBRE, de estaño”: aram.

“Todo para ti en NO NADA de que puedas dar parte”: no res.

Ús intensiu de ser en lloc d’estar: “ES cerca”, “SERÁS contenta”, “SOY sola”, “SOY de ti avisado”, “ERES venida”, “ES ydo”, etc.

“turbado el sentido, BULLIENDO fuertemente los miembros todos a vna parte e otra”: bullir.

“te conjuro por la virtud e fuerça destas VERMEJAS letras”: vermelles.

“lágrimas e SOSPIROS”: sospirs.

“comer una tostada EN vino”: Al País Valencià és molt freqüent pronunciar en per amb.

“ENXUTO”: eixut.

“¡CE!, ¡CE!, ¡CE!”. “Pármeno, detente. ¡CE! Escucha”: ¿No us recorda cap exclamació valenciana?

L’argument segons el qual al segle XV el català i el castellà eren més a prop que no ara es neutralitza amb duets com els següents, tots presents a La Celestina:

“furtar” i “hurtar”; “las tres Deessas” i “las tres diosas”; “avantaja” i “ventaja”.

I això –txe!– només és un tastet de la menja.

Solidaritat amb Marc Belzunces

¿Us en recordeu, d’en Marc Belzunces? En Marc no es va presentar a la constitució de la mesa electoral a la qual fou assignat com a «vocal 2 suplent 2» en les darreres eleccions espanyoles. La incompareixença va posar en funcionament la maquinària repressiva del Regne d’Espanya. Emperò, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’interessà pel cas i cità Belzunces a comparèixer, com a imputat d’un presumpte delicte electoral, el passat 3 de juliol. Aquell dia, en Marc, en comptes de declarar, lliurà un escrit el punt primer del qual raonava la causa del seu capteniment:

“Com a independentista català la meva consciència m'impedeix completament col·laborar en l'organització d'unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari.”

Era el primer cas d’objecció de consciència per raons nacionals a Catalunya. Ara el Jutjat d’instrucció núm. 19 de Barcelona ha citat Belzunces a declarar com a imputat aquest dilluns, 15 de desembre, a les 9:30 del matí. En Marc es reafirmarà en l’escrit presentat i s’acollirà al dret de no declarar. El pas següent serà ja el judici a l’Audiència Provincial de Barcelona, on tres magistrats el jutjaran i dictaran sentència.

Doncs bé, l'Enric Borràs, que coordina la campanya de suport a en Marc Belzunces, CONVOCA TOTHOM a concentrar-nos aquest dilluns, dia 15, a les 9:15h, als tres graons a tocar de la vorera del davant de l’accés principal dels Jutjats de Barcelona, al passeig de Lluís Companys. Prega que hi compareguem amb estelades i amb pancartes o cartells, i proposa els lemes següents:

DESPENALITZACIÓ DE L'OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA ELECTORAL

SOLIDARITAT AMB MARC BELZUNCES

ELS CATALANS, NI SOM ESPANYOLS NI SÚBDITS DEL BORBÓ

Si podeu ser-hi, ja ho sabeu.

'El Nadal d'un nen a Gal·les', de Dylan Thomas

"Dylan Thomas, una de les grans veus de la poesia en llengua anglesa, evoca com eren els dies de Nadal en un poblet de la costa de Gal·les, tal com els va viure de petit: coberts de neu, poblats de gats i de carters amb el nas vermell com una cirera, amb l’olor de rostit que sortia de totes les cuines, i cigarretes de xocolata i bufandes de ratlles que després es donaven fins als peus, i també amb tietes que cantaven davant la xemeneia, i botes d’aigua acabades d’estrenar que grinyolaven sobre el gel i deixaven unes petjades que eren com d’hipopòtam... i a mitja tarda el te amb el pastís de gelat, i un rajolinet de rom, perquè un dia és un dia. I la casa, que semblava més petita i s’hi estava molt calentó..."

*

L’Institut d’Estudis Catalans i el Cercle de Viena ens conviden a la presentació del relat El Nadal d’un nen a Gal·les, de Dylan Thomas. L’acte tindrà lloc el dimecres 17 de desembre, a les 19:30 h, a la seu de l’IEC (c. del Carme, 47). Hi intervindran el traductor, Francesc Parcerisas; l’il·lustrador, Pep Montserrat; potser el mateix Dylan Thomas, recitant, i Salvador Giner, president de l’IEC, que clourà la feta. Al final, tast de cava i torrons.

Servidor no podré ser-hi perquè treballo fins tard. Si us fa gola, ja ho sabeu.

Pensomiar

Somni i pensament interseccionen en una franja de territori que els és comuna. És el lloc on somiem pensaments i pensem somnis. L’àmbit en què el pensament flota damunt no res, sense anses ni baranes, i les pensades tenen la forma i la consistència dels somnis. L’interregne del somieig. La casa dels surrealistes. El meeting point de la ment. L’indret on ens descobrim de faisó més autèntica, complexa, caòtica –no cal dir que inconfessable.

És en aquest rebedor on conflueix la majoria de gent que viu dins nostre: n’hi ha un que parla per les butxaques i un altre que calla com un mort; hi ha l’aventurer, el triomfador i el cafre; hi ha el qui fornica amb fantasmes i el qui fuig esperitat de qui-sap-què. De vegades no hi som tots. Però qui no falta mai és el somiador, car és ell qui fa de pont entre els dos àmbits i dinamitza el territori compartit.

Del que fem en aquest lloc en podríem dir pensomiar; ço és, fer mescladissa de mots i de colors, de records i visions, de pensaments i deliris, d’idees i formes, i deixar que aquesta massa informe es desplaci a lloure, sense brida, rumb ni designi. És el moment –crec– de màxima creativitat potencial, i sovint es presenta en l’avinentesa d’un esforç físic sostingut (com anar amb bicicleta). Els qui volen treure’n rendiment no surten de casa sense una llibreteta i un llapis.

A la dutxa

Farda negra sota la pluja closa,
tulipa de dol que no sap morir.

La tardor se suïcida als teus peus
i m’espera.

Barretines i espardenyes a Colòmbia

En el darrer Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica hi va haver exposicions molt convincents, i d’altres que, tot i anar ben senderades, encara són verdes. Em va cridar l’atenció l’estudi de Xavier Colomer-Ribot sobre el substrat català de Colòmbia. La cosa anava d’espardenyes, de barretines i de lèxic. Amb permís d’en Xavier, us faré cinc cèntims dels induments.

A les sabateries de Colòmbia venen les nostrades espardenyes de vetes i espart. Les anomenen alpargates o los alpargatas, i les descriuen així: “Con suela de cabuya retorcida y capellada de algodón en hilos gruesos de colores blanco y gris oscuro. Del empeine a la punta de los dedos van dos hilos gruesos, rojos, como adorno. Al otro extremo de la capellada, va una ansa, ancha como un dedo y plana, que se ajusta detrás del jarrete y de la cual se sujetan los cordones que han de atarse sobre el empeine”. Aquest calçat l’usaven els pagesos al tros i forma part de la vestimenta tradicional del paisa (a saber, els íncoles del departament d’Antioquia -capital Medellín-, dels quals es diu que s’assemblen als catalans perquè tenen fama de treballadors i independents). Oi que és curiós?

A la bandera de Colòmbia hi ha una barretina. El primer que hi va reparar, per aquí, va ser Jordi Bilbeny -que té, entre altres virtuts, la de ser un bon observador. Els colombians en diuen “gorro frigio” i l’atribueixen a la influència de les idees de la Revolució Francesa. La barretina compareix també als escuts d’alguns departaments de Colòmbia i també als d’Argentina, Cuba, Bolívia, El Salvador, Haití, Nicaragua, Paraguai i d’altres. I el fet és que els primers colonitzadors d’Amèrica duien barretina.

Duia barretina el mariner Joan de la Cossa, amo de la nau Santa Maria, quan li van fer un retrat (Museo Naval de Madrid). Hernán Cortés regalava barretines als indígenes en senyal d’amistat (Primera Relación). El mateix va fer Colom tot just desembarcat al Nou Món, i obsequià amb una barretina el primer nadiu que es va enfilar a la seva nau (Diari de Bord). I Theodor de Bry, al llibre Americae (1559), ens mostra els primers mariners que van arribar amb Colom cofats amb barretina.

Això és només una petita mostra dels rastres que van deixar els primers colonitzadors del Nou Món, que foren catalans. Es conserven mapes en arxius no espanyols (a Portugal, a França…), que el censors castellans no han pogut manipular, en els quals la bandera de Catalunya i Aragó senyoreja tots els territoris de colonització “espanyola”. Estan a disposició de qui els vulgui consultar. Si bé sabem prou que la ceguesa més obscura és la mental. Almenys Tirèsies era lúcid.

'Obreda', de Perejaume

Hi ha llibres deltaics. Ço és, dipòsits de sediments que s’aplanen i es compacten, i es deixen caminar. Llibres on desguassen les aigües de tota una vida, on es fan presents les aportacions dels afluents, els riuetons i les rieres que hi han fet cap. Llibres que recullen el glaç i el desglaç, la voràgine i la calma, la tebior i la xafogor, l’estesa de tot i els ocells que s’hi envolen.

Obreda (Edicions 62 + Empúries, 2003) és un llibre deltaic. Ho és perquè aplega l’obra poètica de Perejaume (Barcelona, 1957) escrita entre 1992 i 2002. I perquè recull la major part de les intuïcions i idees del poemari anterior, Oïsme (1998), i també les dels posteriors, Els cims pensamenters (2004) i L’obra i la por (2007).

L’Obreda és el conjunt d’obres del món que es fan i creixen soles, obeint designis inconeguts que ens guien també a nosaltres, els orgullosos humans. És el món que s’escriu i ens escriu, que es manifesta en forma de relleu, de forma i de so. Són els turons que troben el seu correlat en les onades, les onades que volen ser muntanyes, els boscos que les guixen, el cel que s’hi emmiralla i les obres que ens posen llur nom a la boca per a ser, així, diguedores. De manera que tot allò que diem no és sinó un palimpsest. Màrius Serra va escriure que Perejaume és “un dels pocs artistes que no reboten contra els murs de l’escriptura sinó que els travessa màgicament”. Ho subscric i ho trasllado, car no és habitual que unes poques paraules il·luminin així una veritat, i quan passa convé repetir-les, mem si així se’ns empelta l’agudesa.

Obreda és un poemari extens (tres-centes pàgines) i una de les lectures més soprenents i extasiants que he fet els darrers anys. Perejaume pensa el cosmos a partir del microcosmos del Montnegre i llegeix la cal·ligrafia de les obredes –les quals, de tan obradores com són, se serveixen de nosaltres per a obrar encara més. I el de Sant Pol troba en el suro un clímax expressiu, un moment en què el paisatge es concentra per pensar i ens pensa. Com diu l'Anna Carreras, “Perejaume pinta amb l’oïda, dibuixa el llenguatge i escriu en transsubstanciació amb la naturalesa”.

No us el perdéssiu pas.

La textura de l'ésser

“Hi ha moments en què, sense saber gaire per què, sents el que podríem dir-ne la textura de l’ésser: aquest gra fi i fràgil, resistent i flexible. I et sents una mica perdut i una mica sorprès, fins que, per sort, el ritme de les coses torna a agafar-te i n’estàs content inconscientment, i penses que estar viu és la normalitat i en sents una secreta joia. I fas tots els possibles per esborrar l’angoixa.”

(Albert Ràfols Casamada, D’un mateix traç, 1994)

Autoglotofàgia

"Perquè els catalans la llengua ens la mengem:
la tan esporuguida parla!, amortida com el so que fan, a bosc,
els peladors quan piquen el suro amb la destral
o hi fan alçaprem amb la burxa: un so fosc, sense retruny,
apagadíssim, com si les corbes del so, en lloc d’expandir-se,
entressin a l’arbre: es fiquessin en les anelles del tronc."

(Perejaume, Obreda, p. 63)

En penombra

Un poema és un habitació precàriament il·luminada, un lloc tènue on descansar l’esperit, una penombra que desdibuixa el perfil de les coses i les fa surar. Com si un esbart d’àngels invisibles les aguantés en sopols. Com si, descalces, caminessin sobre una mar sense mullar-se els peus. Com un Crist que passava per allí.

Mare de Déu escapçada

Tants anys de repòs i quieta vigilància damunt la peanya de fusta clavada a la paret, a mig aire d’un pany de cel callol, dessobre el llit que de primer acollia dos ninons i més tard un infant de poc gambal. Qui-sap-les nits que vas vetllar-me el son. De petit et vaig resar molt, a l’espona del jaç, genolls en terra, amb lletanies sentides. ¿M’oïes? Jo diria que no, perquè de nits em visitava una mala fi de monstres i tu no els arruixaves pas. Els fantasmes s’amagaven sota el somier, reptaven cap a mi, llefiscosos, urpaven els llençols, s’escolaven sota les mantes i vomitaven taràntules als peus d’un mocós. I tu allà dalt, immòbil, sense torbar-te gens. L’endemà de matí em deies bon dia amb el coll blincat i el posat compassiu. Però la teva compassió no em rescabalava de la por. No em feies servei. Ara trobo que no et mereixies les meves oracions. Ni per policia celestial, no servies. Quan la frisor d’entrecuix s’apoderà de mi tu insisties en la teva compassió de guix, la policromia de cada pic més esllanguida… però tu ja no comptaves. Mira què et dic: mai vas ingressar en cap de les meves fantasies sexuals –oi que fa ràbia sentir-t’ho dir?

Ara la meva filla t’ha escapçat. No ho ha fet a posta, així que fes el favor de no exigir-li tres avemaries en senyal de compunció. Deixa-la en pau. Amb una llepada de cola hem restituït la testa i ara sembla que llueixis un collaret macabre. A més, estàs despintada. ¿Qui vols que et resi, amb aquesta fila que fas? Ara només ets una joguina vella. Antany també ho eres, però jo no ho sabia.

'Al moll de l'ull', d'Anna Hernández

“ara
que se m’endolen els ulls
d’aquesta
mà
que ja
no és

dóna’m la teva mà
recull-me
el dol
cus-lo
amb
els teus
ulls

ara
que se m’endolen els meus
fins
al moll
coberts
de
dol”

Aquests versos fan part d'Al moll de l’ull, un poema llarg i prim de l’Anna Hernández que trobareu, sencer, aquí. Si l’he entès bé, Al moll de l’ull tracta d’una relació amorosa que travessa fases distintes i sotracs dolorosos per desembocar, a la fi del poema, en un retrobament intens -per bé que incert. L’Anna desplega un enfilall de símbols que provenen de l’univers poètic de Verdaguer, de Maria Mercè-Marçal i d’ella mateixa, i ens emmena per un camí de llum febrosa poblat d'ulls que a les mans estant miren i caven dins la pell i esmolen la sang i desallotgen el jo líric que parla en el poema, el jo que cus mots sense carcassa per dir el dol i busca ales de crisàlide per envolar-se’n en un vol clar de voliana i tornar, a la fi, “als teus ulls / fils / de l’absurd / del sord desig”.

Un poema intens i bell, un obrador on l’Anna Hernández pasta emocions complexes i n’obté una menja densa i delicada, un caramell de versos que treuen espurnes i que, com les estalactites i les estalagmites d’una cova, malden per trobar-se.