A trepitjar raïm s'és dit!

La Fina i en Josep, d’Arenys de Munt, ens van convidar ahir a trepitjar el raïm de la seva vinya. No ens hem fet pregar. En el meu cas, era la primera vegada. Ja fa uns quants anys del darrer pic que vaig veremar, a Binissalem, mentre cercava pis a Palma –però llavors no vaig calcigar els gotims.

Ara sí. Una estona curta, només. M’ha fet molta il·lusió. A Llavaneres, la vinya de casa és un erm on no hi ha cap traça visible dels ceps i els pàmpols d’abans de la fil·loxera. I a casa no vaig arribar a veure la premsa, el cup ni les bótes –hi eren! Tot plegat era com una faula, per a mi; un ressò de records d’altri. Ara, esclafant carrassos, els peus vermells, acuden a la memòria imatges que mai no han viscut dins meu: les mans dels avis manejant falagueres el trinxet; la mare i les tietes ballant sobre els carrolls, a can Xerrac, i maleint alhora les portadores que no s’aturaven mai…

Ahir vaig restablir un cordó umbilical amb el passat. I vam tornar a casa amb els peus frescos i contents d’una alegria que no sé dir amb paraules.