Si en fa, d’anys, un estiu vam anar a Tàrrega els dies de la Fira de Teatre al carrer, que s’escau al setembre. Anàvem curts de possibles i fèiem bivac amb sacs de dormir i màrfegues. En el cotxe hi havia un esprai a punt d'extingir-se i el vam agafar: “encara l’aprofitarem!”, vam pensar. Era gran dia i caminàvem pel rovell de la vila quan vam passar per davant d’un banc i vaig tenir una idea. Vaig agafar l’esprai i amb traç maldestre vaig pintar, en una paret de l’oficina, unes lletres que feien “Robeu-lo!”. Qualsevol que em veiés em podia demanar, amb raó:-¿I per què no el robes tu? -I jo li hauria hagut de respondre:
-Perquè no sé com fer-ho i sóc covard.
-Doncs no diguis als altres que facin el que tu no ets capaç de fer –em podia haver dit; i m’hauria avergonyit.
Però ara, sense saber-ho, un valent m’ha fet cas i ha dut a la pràctica la consigna no amb un banc, sinó amb trenta-nou, als quals ha munyit 492.000 euros. L’heroi és de Barcelona i nom Enric Duran. El Serrallonga del segle XXI. Chapeau, Enric. Gràcies per expropiar als lladres i deixar-los a més amb cara d’enzes. Perquè no pot ser que bancs i caixes es facin la barba d’or en temps de magror mentre els humils ens empobrim. És immoral. Obscè. Ja tocava que algú tingués el coratge d’enforquillar el drac i repartir quatre freixures entre els pobres. Això anima. Ens fa sentir forts -i a ells, febles: gegants amb peus de fang.
Ja n’hi ha prou d’aquest color, ve a dir l’Enric. No és acceptable que ells s’enriqueixin amb els nostres diners, si els diners són nostres. És ben hora de pensar en uns bancs dels quals, pel sol fet de tenir-hi un compte obert, hem de ser accionistes, i que al cap de l’any els beneficis es reparteixin entre tots en proporció a l’aportació que hi hem fet. No ens farem rics, d’acord, però els estalvis ens retran, i ningú farà vida de marquès a costa nostra.
(Algú potser pensarà que aquesta nota no és pròpia d’un blog cultural. Jo discreparé. Perquè el que ha fet l’Enric Duran és art, alta cultura: amb idees útils per afrontar la crisi.)
9 comentaris:
Malauradament he de tornar a mostrar el meu enrevessament.
Tot just rebre el missatge del Sr.Entic Duran, en el qual m'informava del seu acte, vaig ser víctima d'una peculiar crisi dels meus referents idològics, especialments dels vectors més antistèmics i anàrquistèctics.
D'una banda, superficialment, em sentia solidari amb el seu acte. Anys enrera, en plena adolescència havia somniat amb actes semblants, vestit amb capa i antifaç, envoltat de la xicoteta que me llevava el son. Ara en canvi hi ha un flux interior que em qüestione l'encertament d'eixa operació vil.
Sóc feble i covard, potser sí, tal volta ma diguin traicioner. Els bancs no són, ni de llarg, els agents del sistema. No! I ací és on jo hi trobe l'errada del saqueix. En aquest punt hi trontolle la meuaa adhesió simple i emotiva.
Perque resulta que si un banc s'esfondra curiosament, per art de màgia, qui ho acaba perdent tot són els dipositaris dels comptes, no pas els accionistes. No sé si m'explique. Els bancs són els instruments d'uns círcols de poder que han assolit difuminar-se tot preserveran llur posició.
Amb aquesta còmica acció el senyor antisistèmic no ha assolit cap triomf. El seu acte més enllà d'un esquetx ha estat una prova de seguretat no reeixida, però si presumible. Ara el sector bancari revisarà les seves estructures i s'afermarà més i més en les seues posicions. Els actes honorífics i individuals sovint no porten enlloc i malmeten bona part de la lluita.
M'aturo aquí en el meu revisionisme per esmentar la simplificació econòmica del blocaire ucrònic.
M'altero tot endevinant com pot ser que algú -tan afinat en el món de les idees- s'abandoni d'eixa manera per encarar la complexitat de les estructures esconòmiques.
La revolta en els esquemes tradicionals de lladres i serenos no han resolt ni invertit el sistema. Cal combatre els esquemes mentals que fan sostenible aquesta concepció del món. Alterant-ne la posició dels factors no reix a refer lo producte. Tot serà el mateix l'endemà.
Si mos fa lleig el diner perquè coi acaparar-lo o perdre'n la dignitat per sostreure'l d'aquells que n'han fet l'eix vertebrador de la seva existència?
No fóra millor bastir el món al marge refusant aquest intercanvi monetari que considerem inalterable?
No fora més efectiu combatre les estructures mentals que alimenten el sistema i el regeneren?
Amb eixos mots sols vull expressar la meva perplexitat davant certes adhesions que m'apareixen poc mesurades.
Com en tot en eixa vida, tot se veu segons lo cristal·lí que emprem per a mirar lo món.
Bon dia, Pau.
T'agraeixo la teva reflexió esponerosa. És cert que l'acció de l'Enric Duran té un impacte emocional que toca fibres de l'adolescència que teníem rovellades. També és cert que, un cop beguda i païda la sembatuda, s'imposa la reflexió en fred -i reconec que no hi he reflexionat gaire, i que en economia hi entenc poc.
Ara bé, permet-me que retopi un parell d'aspectes del teu discurs. 1) A mi el diner no em fa lleig: reclamo el que em toca. 2)L'intercanvi monetari no és pas dolent si es controla la inflació, regeixen les mateixes regles per a tothom i es corregeixen algunes desigualtats. 3) Els actes honorífics i individuals sovint són molt útils, en la mesura que sacsen consciències i generen acció. 4) L'Enric ha combatut "les estructures mentals que alimenten el sistema", atès que el furt no ha suposat cap menyscapte econòmic per als bancs afectats; la coïssor que ara senten és moral, ideològica, mental.
SALUTACIONS
Amb permís de la vostra magnificència uso el meu dret a rèplica:
1/ El diner que us toca? La relació entre dipòsits i beneficis no és pas directa. Tenir diners dipositats en un banc no us fa accionista, de moment. Caldria computar el risc estructural, els costos d'explotació, les magnituds dels capitals i el nombre de dipositaris en aquest supòsit de repartiment de beneficis. Dubto de la significança de l'import resultant. Justament els beneficis es sostenten sobre un reduccionisme exponencial dels beneficiaris.
2/ L'intercanvi monetari no és dolent. Potser podríem estar-hi d'acord. El problema rau en la valoració, en els criteris que hom es basa per assignar un valor a cada cosa. En funció de què i perquè aquest desgavell i diferències retributives?. Vos potser considereu justa la vostra nòmina. Però si aixequèssiu els ulls al conjunt del planeta -no oblidem la interrelació- aleshores potser qüestionaríeu la justesa de la vostra nòmina. I aquí amic meu s'obre un debat ètic de gran abast, què és just i què no. Valorar les societats socials segons les seves projeccions en el passat obscur i pervers.
3/ Els actes honorífics. Oi tant que poden sacsejar. La paradoxa en aquest cas que ens ocupa és de magnitud. Per a nosaltres 500mil € poden semblar-nos molts diners. Però per al sistema és ben poca cosa. Malauradament ens esclata al rostre la fragilitat del discurs del serrallonga del segle XXI.
3-bis/ L'acció que generarà està per veure. Molt em temo que sols representarà una insignificant anècdota en la memòria col·lectiva. Res canviarà. La magnificarem durant un temps, aquells que ens hi sentim emocionalment propers, però per la majoria ni haurà existit.
4-Pressenteixo que la coïssor no arriba ni a un formigueix en el dit petit del peu. Debades un apunt en el balanç de comptes de resultats, per no res. Ni alterarà les consciències dels consells directius ni entrarà en les agendes dels estrategs executius. A desgrat nostre s'afinaran els protocols de concessió de crèdits que ara han permès aquesta anècdota. De rebot però els moviments alternatius en patiran un major sacsejament. S'hi perdran esquelles. Els dubtes s'acreixen i la multiplicació per divisió serà el resultat d'aquesta tàctica heòica. El veritable efecte col·lateral el patirà el mateix pensant:l'Enric haurà d'amagar-se durant els propers anys tot esperant la correspodent prescripció penal. Haurà valgut la pena?
No cal permís, Pau. Això és una plaça oberta. Ara l'exerciré jo, el dret de rèplica. Vejam. 1) La relació entre dipòsits i beneficiaris pot ser directa en un altre model. 2) No, no considero justa la meva nòmina; només cal comparar-la amb les nòmines de qui fa la mateixa feina que jo a Sud-amèrica, Àfrica i Àsia. El desequilibri brutal en els intercanvis comercials (planetàriament gens liberals i molt injustos) del món fan que el PIB del meu país sigui el que és, molt superior al del Níger, diferència que es tradueix en els salaris. 3)Cinc-cents mil euros no són res per al sistema bancari; el que el furt ataca és la seva legitimitat. 4) Si ningú fa res, segur que res no canvia. 5) Sembla que tinguis una bola per veure el futur -jo no en tinc cap. Algunes de les coses que dius és previsible que passin (l'afinament en els protocols de concessió de crèdits, p.e.). D'altres... ja ho veurem. Qui no arrisca no pisca. I a Alemanya i a l'Índia (per posar dos exemples dissemblants) s'estan assajant models bancaris menys agressius amb el medi ambient i amb les butxaques dels qui van curts d'armilla. Allò que no s'estameneja, no es mou.
GRÀCIES UN ALTRE PIC
1/ En un altre model no bancari.
2/ Obvies el desequilibri salarial i la seva relació amb la lluita de classes.
3/ El furt desligitima també el corpus ideològic inductor.
4/ Recorda: canviar per mantenir-se.
5/ Ni bola ni sants. Yunun i els seus microcrèdits sacsegen la realitat, no el sistema. Canvien microrealitat per no descavalcar-les del sistema. Així i tot són una porta a l'esperança. El ROBEU-LO és tan sols foc d'encenalls, però a plena nit són tan bonics!
Permeteu-me una incursió en aquesta partida de ping-pong entre en Pau i en Joan.
L'amic Enric només ha aconseguit fer pessigolles. Als bancs i grans comerços això els ha suposat un dany col·lateral en què ja hi compten. Ara bé, en desbordar-se la publicitat del cas pot ser s'assoleix l'efecte pervers que els qui tenen diners o patrimoni tenen l'accés al crèdit amb la mateixa facilitat de sempre però qui realment necessita un finançament per engegar un projecte i no compta amb avaladors ni res sòlid al darrera, des d'ara, serà observat amb lupa i se li ha posat més complicada la cosa.
La idea no és meva sinó que la vaig llegir en una crònica a l'Avui. Gràcies.
Sacsejar la realitat ja és molt, no? El sistema només pot canviar a base de provatures i experiments d'abast limitat que després, potser, s'estenen. I sí, és cert: canviar per mantenir-se. Però en cada moviment de canvi hi ha una expectativa de millora. En fi, Pau, per part meva ho deixaré aquí. Ets fi en les teves argumentacions: segueix així.
I crec que en Rafel té tota la raó. Sí, els qui ara necessitin finançament i no tinguin coixí ni aval, ho tindran més cru. I tant. Però el món sempre ha estat així: ensenya-li les dents a qui mana i qui mana te les ensenyarà a tu.
Joan
Segueixo el teu bloc i hem sorprèn el teu article inicial, tot i que matissat després.
El que ha fet l'Enric es graciòs però "al.legal" potser individualment no prou per ser delicte penal , però si més no, no es un bon exemple i tu com a MESTRE no hauries de sobrevalorar-ho.
Per altra banda ,pensa que a la Entitat aquesta estafa no li suposarà un greu forat, en canvi jo com a empleada de una Caixa , si et puc asegurar que una estafa com aquesta si te consequències per el pobre empleat o director,sobre el qual recauràn les consequències i les represalies .
a darrera aquest acte s'acaba perjudicant una persona/es i a les seves famílies, però no a l'Entitat
Prego la teva reconsideració, un cop saps que al final som els empleats qui paguem "la broma"
Entesos, Glòria. Potser sí que m'he equivocat aplaudint el gest de l'Enric Duran -perquè és un gest, no? Segurament me n'havia d'haver estat. Comprenc que em renyis: no me'n queixo. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada