La bandera d'en Xammar

S’acosta el dia de les efusions i les infusions pàtries, durant el qual molts ajuntaments catalans exhibiran la bandera catalana lliure de males companyies –alguns fins i tot lluiran la quadribarrada amb l’estel, cosa que m’abelleix de no dir. I ressonarà de nou el bram de la tonyina. Llàstima que en molts casos serà flor d’un dia.

Tot plegat m’ha dut a la memòria un altre ciri trencat d’en Tísner sobre l’Eugeni Xammar, de títol el que aquesta nota plagia. I l’he exhumat per a divertiment d’ociosos i badocs. Conta Artís-Gener que, després de rodar pel món, en Xammar va tornar a la seva masia de l’Ametlla del Vallès, on va encarregar que li fessin una asta de sis o set metres d’alçària i una majestuosa bandera catalana de tres o quatre metres, que va hissar al capdamunt del pal, al qual havia fet posar una politja i una corda… Va, deixo que us ho conti en Tísner:

“La idea d’en Xammar era hissar-la quan ell fos a casa i arriar-la quan en fos fora, tal com han fet a la Casa Blanca els presidents nord-americans. Però un cop hissada, feia consciència arriar-la! I l’Eugeni Xammar la va deixar al cim del pal tant si ell era a la masia com si n’havia sortit.

Allò passava en temps molt crus del franquisme, quan era absolutament normal la persecució de la nostra ensenya nacional. I un dia van arribar al Mas Xammar un caporal i un número de la Guàrdia Civil, la consuetudinària parella. I van notificar al periodista l’ordre d’arriar la bandera. I ell els va dir:

-Aquesta és una bandera molt especial, saben? Jo la puc pujar al capdamunt de l’asta, però no la puc baixar.

Els civils es van pensar que era una qüestió física, del mecanisme. I en Xammar va mantenir l’equívoc:

-Jo puc hissar-la, però no arriar-la. Ho han de fer vostès, m’entenen? Ja ho poden dir al seu capità.

I la gran bandera va continuar al cim del seu pal.”

Que n’aprenguin els polítics catalans que viatgen tan seguit a Madrid i només de sentir l’alè d’un ministre s’amaguen la bandera a la butxaca!