A Catalunya no tenim tradició d’expresidents. Prat de la Riba, Macià, Companys, Irla, no van tenir ocasió de fer d’expresidents. Puig i Cadafalch ho va ser a partir de 1923, però durant la Dictadura no podia piular i els anys de la República optà per una callada discreció. Irla va traspassar quatre anys després de deixar la presidència, malalt i fora de Catalunya. Tarradellas fou, des de 1980 fins que va morir, vuit anys després, un home ressentit, més atent a la seva posteritat que no pas al país. Els uns per defunció, un altre per interdicció i l’últim per manies, tots plegats ens van deixar orfes d'expresidents.Dels dos ex que tenim ara n’hi ha un que sí que exerceix: Jordi Pujol. L’home del Taga és el primer expresident en funcions que hem tingut des de fa segles. Fa un paper honorable, com escau a la dignitat del seu càrrec: posa paraules al malestar col·lectiu, interpreta el moment històric, assenyala febleses, diagnostica detriments, parla d’exigència ètica, apel·la al patriotisme, alerta de les blanors i les deixadeses que soscaven Catalunya, reconeix els encerts d’altri, pensa el país amb reflexions de banda ampla, fa de veu de la consciència per a qui vulgui escoltar-lo... Tot això és bo i ho agraeixo, baldament discrepi en algun punt.
Només hi trobo a faltar l’autocrítica. Vint-i-tres anys de pujolisme han deixat un país anestesiat, conformat i mesell, un país que a la primeria dels vuitanta era cofoi i ara té l’ànima als peus. Pujol té una part de responsabilitat en aquesta deriva. I no la diu. Vejam si a les Memòries…
4 comentaris:
no el considero un mal president, però coincideixo en tu en què els seus anys de mandat, per una causa o una altra, ens han fet caure en un cert conformisme i laxitud
Els que l'han succeït l'estant fent molt millor del que va ser. Cal reconèixer les seves habilitats en uns moments prou difícils. Segurament va assumir un rol poc ambiciós nacionalment. Havia de triar i va optar per consolidar una estructura d'autogovern, per molt minsa que fos, abans d'arriscar inconscientment. Va ser una opció molt assenyada, potser massa. Ara però cal païr el seu llegat i que els historiadors ens en vagin desgranant les aportacions. El que ens hauria de preocupar ara és si tenim o no el president que el país necessita.
Hola!
M´estic llegint MEMÒRIES (1930-1980)per entendre com Catalunya va perdent dinamisme i personalitat.Jordi Pujol és una persona preparada, però deu haver mirat pels seus.Els que hi ha ara una resllicada darrera l´altra, ni saben que han de demanar, uns per aquí i els altres per allà, a veure qui tindrà més protagonisme. A quin país un president no sabria parlar bé la llengua i saber donar la cara. El senyor Jordi Pujol podia haver aconseguit molt més, només cal mirar cap Euskadi...
Andreu
Hola, anònim. Als anys vuitanta, Catalunya necessitava un lideratge fort, i el va tenir. Sí, Pujol era un polític molt preparat, i avui seria un bon expresident si tingués el coratge de reconèixer la gran evidència: que l'autonomisme està esgotat i la independència és l'única opció per a protegir els interessos, el benestar i la dignitat dels catalans.
Fa la impressió que Pujol és esclau del seu passat, que no gosa admetre que l'autonomisme ha dut Catalunya a un atzucac que prenuncia el naufragi del país.
Publica un comentari a l'entrada