El mar ens obsequia una resurrecció momentània. Ens parla sempre amb un murmuri i no ens fa retret de res. Com un déu paradoxal, ens interpel·la i ens ignora, ens parla i ens travessa. El mar ens convida a ser ningú, ens exonera del jo, s’endú panxa endins tot el carroportal que ens fa de llast i acaricia, amorós, l’absència que roman. Els dits de les onades ens esquitxen per dins i omplen d’escuma el buit que som, el desert de carn dit home. Com aigua sabonosa que clapoteja dins la foscor del càntir.
Avui, a BCN
Fa 13 hores
4 comentaris:
Em toques ben endins filant la mar.
Perdona'm però, amic Joan, si goso enterbolir el teu joiós post amb la meva disquisició de gènere.
Saps donar-me raó d'aquesta dualitat del/la mar?.
Si en faig una anàlisi detallada potser arribaria a copsar-ne diferents matisos de l'ús personal que en faig:
EL MAR per quan n'exalto la magnitud, la fortalesa, la simplicitat o la impersonalitat com a element geogràfic.
De LA MAR en canvi en faig ús quan vull evocar-hi emocions, sensacions, i tot allò que em lliga amb la meva part més femenina.
Rumio si potser no és tan sols una arbitrarietat producte de la meva fantasia. Tal vegada em deixo endur per una selecció perversa que encotilla la gran llibertat del mateix mot. I qui ho sap?, M'endevino vençut quan aflora la certesa que no calia plantejar el dubte ...
Així doncs, demà tornaré, en banyar-me al mar, a reviure el desig, somort i temperat, d'abandonar aquesta costa d'esculls. Alcaré els ulls i mirant de fit a fit el sol ixent desplegaré les veles i em faré a la mar.
PD: Dispensa'm, m'he quedat ben descansat! Felicitats pel bloc, company! Tammateix no entenc perquè carai no esmentes el llop de mar aquell que es deia...................................................................................... Pessoa!
;-D
Jo, quan vaig a fer un capbussó i em trobo tot de brutícia, deixalles i artefactes diversos i de dicífil classificació, penso que si, que tal vegada ens està retreient alguna cosa....
Hola, Cosme.
De la dualitat el/la mar en parla Coromines llargament al DECLC. Te'n faig dos cèntims. El llatí MARE era neutre. En romanès i francès esdevingué femení; en italià i sard, masculí, i les altres llengües dotaren el mot dels dos gèneres. Bo i així, en català el femení va ser el gènere general a tota l'Edat Mitjana, tant en els textos literaris com en els no literaris. Després del Renaixement, el masculí va guanyar terreny, atès que hom percebia el gènere neutre com a masculí. A Catalunya, fins fa poc, el femení predominava entre els pescadors i els mariners, i també a les localitats rurals de l'interior , i encara preval a les quatre illes. El masculí, que predominava només a les ciutats, s'ha estès com una taca d'oli arreu del territori, empès segurament pel castellà. Deu ser per això que, als catalans que viviu a les ciutats, "la mar" us sembla una forma més literària.
Ah! Que jo sàpiga, el meu post no s'assembla a cap text de Pessoa. En canvi, sí que s'assembla a un passatge del Quadern gris. Per a bé i per a mal, Pla viu en nosaltres.
Gràcies!
Tans sols era una subtilesa per les sovintejades referències que en fas de Pessoa. I prou.
Si m'erro, dispensa'm. Em vé al cap aquella expressió: ARA PLA!
Segurament no té cap vincle amb el teu PLA, però no hi desafina mentre jugo a l'associació de mots, idees i conceptes.
Gràcies per la referència del Coromines. Hauria d'acostar-me a la seva obra per resoldre les meves dèries.
Publica un comentari a l'entrada