Retrovisors i consensos a Llavaneres

L’Albert Sala, militant d'ERC que va ser regidor per Gent de Llavaneres en l’anterior legislatura, publicà fa poc en el seu blog un apunt ben correcte, titulat De la deconstrucció a la construcció, sobre la situació política en el poble un any després del canvi de govern. L’Albert hi diu que aquest primer any ha estat de deconstrucció (temps de revisar convenis, redreçar torts, tapar vies d’aigua…), i que ara comença l’etapa de la construcció (temps de desplegar les polítiques invocades en els programes electorals).

L’exregidor escriu santament, però a la fi del post fa la desiderata següent: “Seria bo que s’afrontés aquesta nova etapa canviant el xip. Deixant enrere la crispació, la política del retrovisor, i la política del “i tu més”, per substituir-ho tot plegat per una nova etapa de consens i cooperació”. És aquí on caplleven dos conceptes que demanen aclariment o matís: la metàfora del retrovisor i l’apel•lació al consens.

Vejam. Per menar un cotxe, el retrovisor és imprescindible; sense aquest complement, el conductor té tots els números per estampar-se. Tant el trànsit rodat com el pilotatge d’una institució política demanen de mirar alhora endavant i endarrere (endavant, per mirar per on i cap a on vas; endarrere, perquè s’ha de tenir fresc el currículum de qui te l’ha feta perquè no te la torni a fer). Sí, ja sé què vol dir l’Albert: que el ressentiment no és bo. D’acord. Però la desmemòria tampoc ho és, de bona. I el retrovisor hi ha de ser sempre.

Pel que fa al consens… vull pensar que l’Albert es refereix a l’entesa necessària entre les formacions que fan govern. Perquè si parla de “consens i cooperació” amb els partits que han dut l’urbanisme de Llavaneres a la Fiscalia Anticorrupció, llavors ja no hi podré estar d’acord. Mireu allà deçà: el PSM no pot aspirar al consens amb el PP d’Andratx; el PSA no pot buscar-lo amb el PSOE d’Estepona. Per raons òbvies. Les mateixes raons per les quals el govern municipal de Llavaneres no ha de buscar el consens amb el PP i amb el PSC. (Parlo d’urbanisme: el consens en àrees com esports o cultura és desitjable i positiu, només faltaria.) El consens urbanístic només serà imaginable quan les seccions locals d’aquests partits hagin fet la travessa del purgatori a què estan obligats, quan hagin fet penitència i metàbasi, i en havent demostrat que ja no són allò que eren. El PSC ja l’ha començada, la novació; el PP, encara no.