"Llei d'estrangeria", de Manuel Forcano

Els forcanoaddictes estem d’enhorabona: Forcano ha tret un nou llibre de versos: Llei d’estrangeria (Proa, 2008). Els últims quatre anys hem nedat en el Forcano traductor i assagista, però si volíem gaudir de la seva poesia havíem de rellegir. I rellegíem. I esperàvem amb candeletes una remesa de poemes com aquesta.

Forcano és un poeta molt especial. Els seus versos són, per a molts lectors, un moment de felicitat singular que deixa un rastre pregon en l’ànima. La poesia d’en Manuel passa, després d’ésser llegida, a formar part d’un mateix. És doncs un instrument de dolça alienació: hom és una mica menys un per fer lloc a algú altre, de cognom Forcano. Dit altrament: hi ha una poesia que et traspassa, i és bona; hi ha una altra poesia que acampa dins teu, i és meravellosa. Com la d’en Manuel.

A Llei d’estrangeria hi ha el millor Forcano, sense sorpreses però. Hi ha l’avidesa intel•lectual de Corint, la sensualitat de Com un persa, la calidesa d'El tren de Bagdad. El tema rei és el desig. Hi ha les joioses metonímies que conviden a sentir el món a través d’inacabables caravanes de pells; perquè tot en els versos de Forcano és epiteli sensible i els epitelis que no som nosaltres ens interpel•len i acaben sent nosaltres. Com els versos d’en Manuel. Vegeu-ho:

Sents el cos

Sents el cos
com una muntanya que donés les seves pedres
per fer cases. Sents la tendresa
d’una estàtua en mans d’un arqueòleg.
La il•lusió d’un rellotge de sol
a l’alba. L’alegria d’un pou
que troba qui li fita l’aigua al fons.
El delit d’un guaret que rep l’arada.
El plaer s’un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.

Quan estimes.