Gràcies, Montserrat Abelló

Despús-ahir no l’altre em vaig trobar pel carrer en Roldós gran. Arrossegava un carretó amb dues rodes -com un carro d’anar a comprar, però petit- que acollia un baló d’oxigen, del qual eixia un tub de plàstic que s’allargava cap al rostre i geminava per penetrar narius endins. Pagava els molts anys de respirar pols d’acer en una fàbrica. Em va colpir. En Jordi, sempre tan inquiet en el món de la cultura, incansable activista del teatre, memòria viva del poble. Just fa quatre dies que ha publicat, amb en Josep Radó, l’anecdotari Quan Llavaneres era un poble… Ara em parlava amb la veu un xic cansada, fent recapte de conversa. Però amb unes ganes enormes de viure, i de sucar pa a la vida.

I ahir us vaig associar. Vaig pensar que la teva poesia, Montserrat, és com el baló d’oxigen que en Jordi Roldós ara tragina amunt i avall, amb aquella esperança, amb aquella fe. Els teus versos, que he conegut a través del volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002, són una exhibició de força. Cal que m’expliqui. Em refereixo a la força extraordinària de què només els dèbils són capaços, a una força que els forts no poden entendre ni compartir. La força de la fragilitat. Els teus versos vessen de mans adolorides que han après a existir a pesar de tot, que agraeixen i celebren l’existència. Versos que il·luminen raons per viure, en pau, amb un lleu somrís de cor. Rosegons de pa per sucar-los en xicres d’alegria. Poemes que saluden la vida viscuda i la que resta per viure. Com el baló d’oxigen d’en Jordi, que ens ajuda quan la vida ens castiga i no li volem fer retret de res.

Gràcies, Montserrat. Perquè jo també “recullo engrunes en taules desparades”.

(I, per cert, molts anys i bons, que amb noranta no n'hi ha prou!)