David Trimble

L’Avui publicava ahir una entrevista a David Trimble, abans líder del Partit Unionista de l’Ulster (UUP) i ara membre de la Cambra dels Lords i del Partit Conservador britànic. Trimble hi deia dues coses que, escoltades a la pell de brau, criden molt l’atenció. Deia, pel que fa a Irlanda del Nord, que “no pot haver-hi canvi constitucional sense el consentiment de la majoria dels nord-irlandesos”. Cosa que equival a dir que amb el consentiment majoritari dels nord-irlandesos sí que és possible el canvi constitucional (o sia, la reunificació d’Irlanda). I per si hi havia cap dubte, Trimble proclama que “mentre la majoria es manifesti tal com ho ha fet fins ara, no veig el trencament de la unió”. Amb la qual cosa deixa molt clar que si la majoria es manifesta en sentit invers caldrà respectar la seva decisió. Democràcia neta i clara. Autodeterminació sense embuts.

Quan sento Trimble (i els laboristes escocesos també!) expressar-se així, una onada d’enveja s’apodera de les meves entranyes. Enveja de la gent que gaudeix de la cultura democràtica britànica, enveja de la llarga tradició democràtica d’una gent que no admet cap llei, o manat de lleis, que encadeni un poble. També sento ràbia, perquè poso les paraules de Trimble a la boca d’un Sirera o un Fernández Díaz, d’una María San Gil o un Bono, d’un Zapatero o una Chacón… i no hi caben. Les escupen.

I llavors no em sento només proescocès i proirlandès; també em sento proanglès i probritànic. Perquè l’amor a la llibertat agermana la gent més enllà de fronteres, ideologies i nacions.