Franki, llibertat!

Francesc Argemí, Franki per als amics –que són molts–, és un jove egarenc que el 2004 va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó per un presumpte delicte de desordres públics i un altre d’atemptat a l’autoritat. A més, per un suposat ultratge a la bandera haurà de pagar una multa, i si no fa front al pagament la pena s’incrementarà de quatre mesos i mig.

Els fets van tenir lloc durant la Festa Major de Terrassa del 2002, quan un grup de joves van intentar despenjar la bandera espanyola del balcó de l’Ajuntament. Els tres recursos que s’han presentat contra la sentència han estat desestimats. L’indult que l’advocada d’Argemí va demanar el 2006 també va ser denegat pel Ministeri de Justícia, a pesar que la petició tenia el suport de tots els grups polítics representats a l’Ajuntament de Terrassa, llevat del PP. Ara en Franki ha ingressat al Centre Penitenciari Brians 2, i les concentracions de protesta s’estenen arreu de Catalunya. El cas demana moltes consideracions. En faré només quatre.

En primer lloc, si la presència de la bandera espanyola és legalment obligada en els ajuntaments catalans, també ho és la presència de la bandera catalana a la Capitania Marítima de Barcelona i a les casernes de l’exèrcit a Catalunya; ergo, la llei és una, però ells no se l’autoapliquen, només l’apliquen contra nosaltres. La cosa de les lleis, a Espanya, va així.

En segon lloc, aldarulls –agressions!– cent vegades més greus provocats per energúmens d’extrema dreta en diverses localitats del Vallès no han generat quasi mai cap detenció, i mai mai mai, cap ingrés a la presó. Els diversos cossos policials que hi ha a Catalunya actuen de manera diferent segons l’adscripció nacional del seus “clients” (recordeu Sabadell i Castellar).

En tercer lloc, es torna a fer evident que la “justícia” espanyola és jutge i part alhora, és una institució que té, entre els seus objectius, castigar la dissidència política a Catalunya i a Euskadi, o sia exercir la repressió amb criteris polítics; si tenen arguments jurídics per fer-ho, els invoquen, i si no en tenen, se’ls inventen, o ni això. “Justícia espanyola” s’ha convertit –ja fa molts anys– en un oxímoron del tipus “música militar” o “exèrcit humanitari”.

En quart lloc, és curiós que un estat tan autoritari com Turquia ablaneixi la seva legislació antikurda (les penes per “ofenses a la pàtria” s’han reduït sensiblement), i en canvi l’Espanya “democràtica” hagi entrat en una voràgine repressiva que recorda en molts aspectes el franquisme, i que la Unió Europea no li’n demani comptes. En el fons ho entenc i tot: qui truca de fora estant ha de fer veure que és un estat de dret; qui ja és dins, se’n riu, de l’estat de dret i de qui el vetlla.